El destí

Trobo divertit això que dius, sobretot perquè aquestes coses, tal i com ja ho saps, no és que m’agradin... bé més que res és que no hi crec, però tot i això, un dia em vaig deixar llegir la ma per una amiga psicòloga i el que va (llegir) no semblava tampoc tant fora de lloc! Ara que hi deu haver moltes coses fàcils de deduir no?¿

Ens llegim!

Eloi

Doncs moltes gràcies pel teu comentari.

Això d'endevinar el futur té el seu "què", oi? sempre m'han fascinat les tiradores de cartes, les que llegeixen la mà... en un sentit més aviat misteriós, ep! perquè mai no m'he fet llegir les ratlles de la mà ni m'he fet tirar le cartes!

Ens llegim, Eloi!

Sort de la gitana, perquè si no...
Un bon relat però que m’ha deixat una mica sorprès i impactat. Es fort, però segur que hi ha gent que es fiaria d’aquestes coses... al cap de vall si aquest home se la creia era que realment es podia tractar d’una vertadera edivina i/o d’una bruixa.
Tot i això he de reconèixer que m’ha agradat
Salutacions:
Eloi

Toni, moltes gràcies! Sempre m'ha fascinat, això del destí (en el sentit que m'admira i m'espanta, al mateix temps) segurament, com dius, tots anem confegint el nostre a poc a poc, amb les nostres actituds. Qui ho pot saber!

Una abraçada

El destí... Ineludible? Diuen que està escrit. Jo crec que ho escrivim a cada moment, a cada segon, a cada instant. No obstant, en moltes ocasions, les circumstàncies et fan dubtar. Modelem el destí amb els nostres actes? O és el destí el que decideix sobre les nostres decisions? Destí obsessió? Obsessió pel destí?

Potser estàvem destinats a conèixer-nos a través d'aquesta web de relats. Sí, potser. En qualsevol cas, sigui com sigui, és un plaer llegir-te. I estic molt content que hagis pogut trobar més temps per escriure.

Petons, Montse.

Frèdia, hi ha vàries lectures, tens raó. Però ja saps allò que passa quan un escriu un relat, un poema, o, fins i tot, quan un compon o canta una cançó: hi pot haver tantes interpretacions com persones llegeixen o escolten.

I potser aquí rau la riquesa! si tot fos tan simple no tindria cap gràcia! ;)

Vols dir que el teu protagonista no tenia ja el desig de morir? Només li faltava una excusa, una petita empenta: la premonició de la gitana. O tal vegada era un tipus presumptuós, d'aquells que vol tenir sempre la raó i s'avança ell, no fos cas que hagués de donar la raó a la gitana... Sigui com sigui, és un relat que fa pensar, que té més d'una lectura i un final ben resolt.

Exactament, el destí no existeix... O si?

Gràcies pel comentari, Edgar. Per mi també és un honor trobar-nos a twitter, que ho sàpigues!

Gràcies, joandemataró, en realitat quan el vaig escriure, em va semblar molt "habitual", ja sé que no ho és, però... tantes vegades no ens n'adonem i ens estem "buscant" el propi destí!

Gràcies per les teves paraules

a això se li diu seguir les pautes del destí ! Realment . potser a vegades o moltes vegades, sense adonar-nos som nosaltres que provoquem el destí

un relat per a la reflexió
records ! ;-)

Saps quina reflexió se'n pot treure d'aquest relat? Que el destí no existeix. Som nosaltres qui ho decidim. El final no me l'esperava ;) Un honor haver-te conegut al l'entrega de premis :) Ens veiem a Twitter! ;)
Edgar