Hope

No m'esperava aquest final! Et felicito per la selecció d'aquest tan bon relat ambientat a l'Anglaterra de principis del segle XX.
Edgar

Enhorabona per la selecció!

Molt aconseguida l'atmosfera britànica del relat,amb els noms i els fets que destil·la el relat i el teu estil sembla que se sent còmode en aquest ambient victorià. I m'encanta la fingida senzillesa de la persona triada a ser l'esposa del Lord, que de ben segur que de simple no en té res, però ha sabut, com una bona camaleó, viure i veure les intrigues d'una societat que en diuen avançada, però ancorada profundament en un seguit de privilegis i mentires gens envejables, mira per on.

Potser la Hope, en el fons, havia fet sort, i més tard la va triar un altre galant seductor i guapíssim que ella ja sabrà com domar.

Pot ser el començament d'una història més llarga...

Felicitats per ser triada!

Ferran

Benvolgut/uda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “Pecats capitals (7+1)” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

Cordialment,

Comissió Concursos

Heus aquí una píndola de novel·la, destil·lada com un licor bo i dens. Una història llarga, potser el besllum d'una saga, sotja entre aquest dens paràgraf on es descriu el debat interior d'una dona, una dona antecedent de l'alliberament femení, de les que van obrir camí a l'Anglaterra victoriana -imaginem-. Henry James l'hauria estirat fins a l'extenuació, aquí és una petita peça capaç d'insinuar molt amb molt poc text.

L'aroma del temps, deld ecorat que ens resulta familiar encara que no se'ns descrigui, els ecos de la Itàlia admirada pels anglosaxos del dinou de classe bona, tot allò emplena el monòlge interior que es talla abruptament amb la irrupció real, amb veu alta, de l'objecte femení central del debat. He dit objecte sense doble intenció, però casualment el mot apunta al centre del debat, al masclisme i les seves conseqüències, al tractament de la dona i a la seva marginació. L'home prefereix la simplesa...
I bé... tan simple no deu ser la dona que s'hi acull i en fa conscient arma i fins i tot justificació!

No puc afegir gaire cosa als comentaris que t'han anat fent i que comparteixo. Comença a caure'm simpàtica i tot la Liza.
Quin dels teus victorians personatges cometrà el següent pecat?

Molt bé, Frèdia! M'ha agradat molt i has anat avançant en el relat com si estiguessis tocant una melodia fins que al final les notes han fet un tomb sorprenent. L'envejosa no era cap d'elles, era el marit. La meva mare sempre em deia que els homes no volien les dones més intel·ligents que ells... Un relat l'ogic i sorprenent.
Una abraçada,
Materile

Els homes, en general, sempre han sentit una sensació de basarda davant una dona intel•ligent, fruit de la seva inseguretat. I si això és així ara, ho era molt més a la època victoriana, on les dones amb un manifest intel•lecte eren mal vistes, i no diguem si eren sufragistes. Tanmateix, miss Bright no hauria servit per a dona florera.
Molt encertat presentar aquest relat com una continuació de la Chaise Longue. M’ha agradat molt.

de a saga Liza Lay, amb l'ambient victorià de filigrana com les joies que sens dubte duu el dia de la boda. Peresosa però observadora; intel.ligent i passa-que-t'he vist. Sap les raons de què ell l'hagi triada, però les accepta- lànguidament- i fins i tot aconsola amb sàvies paraules a la miss, tan preparada i rebutjada. Serà feliç la Liza, gaudint o patint una tan gran clarividència?
Un altre retrat ben treballat i harmònic, una dansa dolguda i vivaç entorn de la enveja. Moltes felicitats!

a