Per molts anys, Anna Sant i Ana!

Queien les paraules
Enmig de l’avinguda,
Gegantines i – Anna, si tu vols-,
Diguem-les oceàniques.
Ne-ru-da: què volíeu?
No podien precipitar-se
Com subtils flocs de neu:
El poema era, per tant,
Un aterratge d’emergència.
Els cotxes desfilaven,
Transitant la ciutat
Amb la pressa ja sabuda.
Jo no hi era:
Tan sols vaig dur els ulls
Que s’havien desplaçat
Fins a la meravella
D’una caiguda lliure,
Que no per anunciada,
Era menys corprenedora.
Queien versos a l’asfalt
I Neruda es preguntava
Que com es feia el mar.