On germina l'amor

Un relat de: Dolça Parvati

Et dol no fer res
Però no saps què fer
Quan mires davant teu
Uns ulls, els meus, tan sols,
Que esguarden mar enllà
O fiten el no-res.
Aqueix no-res que et dol.

I amb el teu no saber
I la meua solitud
Ens hem creat un món
Que anomenem Nosaltres
On germina l'amor
Del centre a la nua escorça.


Comentaris

  • gypsy | 11-10-2009

    crear l'amor del no res, d'un vincle inevitable que ens devora l'ànima. Dolça quin poema més bell i essencial: d'essència, de puresa formal i fondària infinita.
    M'alegra poder tornar a llegir-te. Quan no hi ets, hi manca quelcom important.

    petons!

  • Tot germina[Ofensiu]
    franz appa | 11-10-2009

    tot germina, tot floreix i grana
    i es cull quan n'és temps

    Són uns versos de Manuel de Pedrolo, autor avui bastant oblidat, injustament jo diria. Suposo que té tota la raó: a totli arriba el seu temps. Hi ha d'haver un temps, d'indecisió, un de reflexió, un de maduració, un de decisió, un d'acció. No necessàriament cada un d'ellsni en aquest ordre -des d'aquí dic que cedeixo la cita a qualsevol artífex de manuals d'autoajuda, gratuïtament i sense recança-.
    Passa, però, que la dualitat dels temps d'indecisió/decisió és ja prou complicada per coordinar-los adequadament un sol, per a sobre compassar-los amb un altre, i esdevenir aquell fruit meravellós i estrany que és el veritable Nosaltres. És complicat (cita per a cinèfils als dia).
    El poema és, tanmateix, un germen d'amor en si mateix, una llavor que pot trobar o no terreny fèrtil però que amenaça amb instal·lar-se en algun replec reposat i adolorit de l'anima.
    Una abraçada,
    franz