Blanc sobre negre

Per blanc sobre negre entenc la necessitat, la reciprocitat i el dualisme contrastat.

Seria il.lús pensar que sense blanc es pot escriure damunt de negre.

El negre com a unió de tots els colors i

el blanc com a no color,

són els dos extrems de l'inacabable cromatisme.

Blanc sobre negre trepitjant tota la resta,

blanc clarivident imposant-se a tots,

blanc mestís barrejant elements.

Sense ningú prenent decisions,

agafant forçes,

amb ganes i necessitat terribles de viure.

Cal. Cal viure,

somriure i

alçar-se amb alegria i energia per a combatre totes les sensacions:

agradables i tristes,

noves i velles.

Totes elles son imprescindibles

i necessàries

per a retornar de nou al despertar.

Que bo, que senzill

resulta veure-ho i entendre-ho així.

Emperò, meditadament,

la vida mai es presenta tant fàcil.

Per això, no es pot obviar que reinterpretar bells esquemes sempre aportarà continuitat.

I el que segur que ningú es planteja ,

és que independentment dels cromatismes,

enmig del blanc i el negre,

sempre hi haurà

el punt en què esclatarà la crisàlida apaivagada.

Crisàlida que ens depara papallona,

papallona roja aletejant,

la papallona roja que ens trencarà,

ens perdrà i corromprà el dualisme del blanc/negre.

Només a les nostre mans,

en les nostres llengues,

i a les nostres pells,

(cadascú les seves)

recau la responsabilitat moral i

la supervivència digna de recompondre'ns.