Tot s'ha fet gran

Acabe de comentar el poema de l'Antoni Casals, (aprofitant també per felicitar-lo) i ara he vingut al teu espai per llegir el que el seu poema et va inspirar...
Com li he dit a l'Antoni, el pas del temps (Cronos) és un tema molt explotat al món poètic, però tanmateix, trobe que el teu poema té la frescor que dóna l'espontaneïtat. Una frescor que en el teu cas ve acompanyada de la teua natural...
A més a més: Encara ets molt jove, collons!
Una forta abraçada, paisana!

FRANCESC

Gràcies pel teu darrer comentari a un poema meu.

Em guanyes en ser contemplativa. Ho demostres en aquest poema sobri, en el que llevat petits dubtes que surten a la llum (No sé on vull anar a parar: Tal volta enlloc.), afirmes que l'autocompassió comença per un mateix, com és de suposar. I que al mateix temps, aprenem a compadir-nos dels demés. També toques l'egocentrisme dient que els demés et veuen desprotegida..

En fi, aquest poema és molt introspectiu i no m'atreveixo a comentar estats d'ànim particulars o de determinats moments en el temps.

Si et deixessin triar entre aquestes dues opcions què triaries?

- Sóc perfeccionista, em miro i remiro els meus escrits abans de publicar-los. Inclús un cop publicats els retocaria més fins a fer-los allò que jo vull expressar.

- Sóc espontani, així com ho escric ho penjo i que la gent digui el que vulgui. M'agrada expressar tot d'una el que penso i fer-ho públic quan abans millor, sense pensar en retocar els meus escrits.

Difícil tria, no creus?

Tinc un problema de principis entre aquests dos raonaments... l'un seria l'Unamuno i l'altre el Quevedo. Dues personalitats contraposades, amb dues concepcions distintes de la poesia. Quin pal! Ara m'he desviat massa, perdona....

Records Rosabel.

llamp!

a la vora del riu, t'inspires... recordes... vius.

petitonament gran que em deixes amb l'endreça!


d.

I l'any ha transcorregut i tornem a ser més grans que fa un any i, llavors, crèiem que érem ínfims, circumstàncies alienes però properes...


I la lluita continua, Rosabel, en aquest dia a dia que ens ajuda a sentir que som vius, creatius. Encara que ens bufetegi l'existència, l'acceptem, perquè és millor ella que l'absència d'ella. Oi que m'entens?

Sempre aquí, malgrat la distància.

Felicitats amb retard, d.

PS: El Vendrell, 31 de maig/1 de juny; hores inoblidables, muses despertant porugament...

Tot són maneres de veure-ho. Que ens fem grans pot ser més o menys evident, encara que de vegades ens costa adonar-nos-en de tant com ens mirem i ens observem a nosaltres mateixos. Autocompassió? autocontemplació? Qui ho sap? De vegades la veritat està a l'altra riba, de vegades a l'altra bandadel mirall. De vegades fins i tot l'altra riba no és més que l'altra banda del mirall i aquell que observem, petit, indefinit som nosaltres mateixos.
De vegades, és difícil delimitar on comença l'autocompassió (quin mot més lleig!)i on l'autocomplaença... pecat de vanitat al que ens és tan fàcil caure!
Possiblement, com diu l'amic franz, hi hagi una bona dosi d'estoicisme en el poema que ens regales.
Gràcies pels teus comentaris, i m'agrada que del meu poema se'n derivin aquesta mena de "respostes".
Una abraçada.
ACP

la distància ens dóna aquella claredat de pensament que no tenim en la mirada que cerca allò que no hi ha, cal distanciar-nos per veure bé una pintura, o si ho vols, pots apropar-te a mirar-ne un detall, tot està a la nostra mà, a la vista, a l'enteniment... i a voltes, ja de lluny, t'adones que perdonant, qui hi guanya ets sempre tu.

Gràcies per ser aqui.

Una abraçada

Ferran

La distància, el temps? Quina és la clau que veu, que mastega, que beu, l'adolorida, dolguda i dolent ment? Mira enllà del seu dolor i veu la causa en la negació d'un objecte de desig, i sent la compassió, la compassió de si mateixa que la durà -o no?- a compadir tants altres dolors.
Quès és estèril, i què és fèrtil? Qui ho pot dir? Qui ho gosarà sentenciar? Que no és inútil el viure, també? I tanmateix, és el que tenim: a penes un moment en el viatge que ens porta endavant incessantment. (Sí, la quietud en aquesta riba i en l'altra que sotgem és il·lusòria, en realitat som enmig del riu, i potser aquesta és la clau de tot, que tot és moviment i tot és relatiu).
Es tracta d'un poema autocontemplatiu, però no crec que autocompassiu. És sobri, diria que bàsicament estoic, i prou madur per elevar-se sobre la coïssor del record encara punyent que el pot haver suscitat.
Una abraçada,
franz