...gràcies per comentar un dels meus relats...
...gràcies per deixar-me descobrir-te...
...gràcies per descobrir-me les teves paraules...

m'agrada la frescor amb la que escrius, la desimboltura amb la que penses i el que s'intueix entre cadascuna de les teves línees...

Fins aviat, aquí o al teu blog

:)

B.

... ets capaç d'evocar, invocant-los, profunds abismes d'eternitat...

:)

B.

...és la companya més fidel que mai tindrem. Que ens hi adaptem o no, és cosa de cadascú...

:)

M'agrada llegir-te

La meitat (més o menys) del que observem ho construeix la nostra ment. No tan sols per allò tant comú que el vermell que jo veig no és exactament el vermell que tu veus. No, és que, a més, el filtre d'experiència, el pòsit de memòria, l'arxiu de coses amb que comparem involuntària i automàticament tot el que veiem, fa que sigui diferent senzillament perque no som la mateixa persona.

M'agrada que un relat, un dibuix, una pelicula i una persona em deixi prou espai com per fer-me una construcció mental pròpia. Una construcció mental que em permeti fer-la meva, a la meva manera, fer-la meva sense que em sigui pròpia ni en pertanyi.

Per això no m'agrada el cinema "familiar", ni els parcs temàtics, ni els decorats de qualsevol mena. Son reductes acabats. I tot allò acabat és mort.

A les teves lletres sempre hi ha serrells de vida, fils que es perllonguen cap a on cadascú prefereix; fils que, encara que tu no ho hagis volgut, son començaments d'altres històries.

Per això et llegeixo. Perquè m'agrada que m'obliguis a afegir el que suposadament hi manca... perque el que hi manca a la vida sempre, sempre, sempre és dins nostre.

:)

...colpidora, suau, intangible i present a l'hora... dominar la melangia i no caure en la tristor és cosa dificil. Tu te'n surts. Penso que qui domina la melangia ha creuat una línia invisible... Una línia que no té marxa enrera.

Ha quedat una mica boirós oi? deu ser el temps.

:)

...un dia, tal com pot ser un dia, un dia ple de tot i buit de res, on les coses més importants son, com sempre, dins el nostre coco.

M'agrada el punt de vista. Permet construir el que hi manca, i que sigui sempre diferent.

És subtil com una fina línia negra. Un límit. La mort rera una imatge de normalitat. Ben mirat, la imatge tradicional de la representació de la mort no deixa d'estar desfassada: És com si hagués de vestir aquella capa negra, aquella caputxa sinistra... tota l'eternitat. I no. La mort també es posa de moda. En aquest mon ho ha estat sempre. I que la vesteixis de D&G m'ha semblat magistral.

...que aquesta sèrie sobre la xocolata i els sabors, sobre la identitat i la comparació entre diversos aliments, és molt fresca. És planera, és senzilla i provablement per això tant màgica.

Personalment m'agrada la xocolata, la xocolata amargant, amb molt de cacau. Ara, també m'agrada la Xocolatina. És una Xocolatina amb molt de cacau?

Gràcies per comentar-me...

...ah! i un xarrupet!

B.

...eternament enceses

...eternament, també per a tú

...no tan sols per la sinceritat, sino perquè, a més, em sembla una forma d'escriure molt dinàmica. Demana del lector un petit esforç d'imaginar-se a la protagonista parlant, però l'esforç es veu recompensat.

Té quelcom de dubitatiu, escenicament prou fort, amb un estil "Woody Allen" (que ningú s'enfadi, és per entendre'ns) que m'agrada molt.

Et seguiré llegint!

...que ho son per la imatge reflexada al mirall, no per allò que descriuen.

:)

...en el punt adequat. És com el marc d'una bona pintura o una bona foto, on hi trobem quelcom que ens guía o ens deixa pensar cap a una realitat que és fora de la imatge. Inclous prou detalls com per saber què passa, no tant per l'acció en si (no cal ser massa llest) sino pel caràcter de l'escena.

Total, tants embulls per dir que m'ha agradat... et seguiré llegint.

Fins aviat...

...i no diré res més.

:)

Fins aviat...

...em cau la baba... a poc a poc...

A mesura que anava llegint, anava somrient, amb un somriure cada vegada més ben dibuixat, a poc a poc, a mi que em costa somriure, de manera tímida, però a poc a poc...

M'ha agradat el comentari que m'has fet. Espero que hagis llegit més coses, el de "Jo, aquest nen..." és un escrit una mica neuròtic. Però tot i així conté, com has pogut veure, moltes coses que m'agraden.

Quan has comentat que havia "mostrat el meu sexe al Fòrum" ho he hagut de llegir de nou. Pensava que en un atac de follia m'havia mostrat nu en públic... la meva tendència a la metàfora i al segon sentit (sigui o no malèvol, benèvol o neutre) m'ha traït.

Ara, et seguiré llegint... o et llegiré seguint.

Fins aviat

M'he fet un taco amb les tecles i em sembla que l'he liat molt...

Deia, o volia dir, que m'ha impressionat la teva capacitat per recrear en tan poc espai un mon interior tan extens, tan evocador y tant corprenedor.

Felicitats, et seguiré llegint.