Bocins d'eternitat

Un relat de: BlauFosc

He deixat d'estimar,
a totes i cadascuna,
de les dones de la meva vida?

Ni tan sols aquelles que rebutjant-me,
m'han ferit per ser qui soc,
estan mancades del record.

Ni molt menys les que acceptant-me,
m'han volgut per ser qui soc,
Estan mancades de desig.

Per a totes...
...un record a l'espinada del temps
...una llàgrima a l'impuls de la nit
...un somriure a la tardor dels sentiments
...i un calfred a la primavera de la memòria

A totes,
a cadascuna d'elles,
un bocí d'eternitat.

A totes,
a cadascuna d'elles,
sempre i per sempre.

Comentaris

  • Els rcords...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 21-03-2008 | Valoració: 10

    les vivències compartides amb cada persona són úniques i mai repetibles. Amb el temps, inclús els mals moments esdevenen records suaus que sovint et fan venir un somriure. Hi destacaria aquest vers, que m'ha semblat generós i que diu força de qui l'escriu:
    "A totes,
    a cadascuna d'elles,
    un bocí d'eternitat."
    Una abraçada

  • Es cert que en algun lloc[Ofensiu]
    RATUIX | 03-07-2007 | Valoració: 9

    sempre ens queden raconets d'estimació malgrat el dolor.
    Molt maca la forma del que escrius. He ullat altres relats teus. Una altra estoneta torno.

  • Bonic [Ofensiu]
    GATBLAU | 19-11-2006

    blaufosc... és bonic ,especialment el trosset en que "regales" un bocí d'eternitat a totes elles :D

  • Precios![Ofensiu]
    jOaneTa | 16-11-2006 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat, mai t'havia llegit i quan he vist aquest títol he sentit curiositat, ha valgut la pena obrir-lo.
    Un petó

    jOaneTa

  • Per mi també?[Ofensiu]
    Tirabuixons... | 16-11-2006

    Feia molt de temps que no llegia res del relats, i fixa't que veig que hi ha algú a qui enyoro i que resulta que escriu un poeam a totes les dones que han passat per la seva vida... Jo no vaig passar bén bé en el sentit físic de la paraula però segurament, igual que jo, en algun moment et deuen haver vingut a la ment uns ulls verds osonencs. Has millorat amb el temps. Tant de bo siguis realment feliç, encara que només en tingui un bocí estaré contenta.
    Una abraçada forta.
    M.

  • aix...[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 16-11-2006 | Valoració: 9

    perdó, no t'havia valorat...

  • bonessss![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 16-11-2006

    Crec que no t'havia llegit mai, així que aprofito per saludar-te! El poema m'ha agradat força, sobretot el títol que és el que m'ha cridat l'atenció. Pel meu gust, però, massa comes ;)

    petons!

  • Bocí a bocí...[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-11-2006 | Valoració: 10

    AH! La memòria, el records, el passat... Són elements bàsics d'una dualitat eterna: memòria i oblit, records i futur, present i passat, que arrossega un enfilall de penyores:l'enyor, els somnis, els records, les pèrdues inevitables, la memòria atrapada, el passat fragmentat entre l'oblit i les restes que perseveren...

    Poques paraules, però ben triades i combinades, aconsegueixen un efecte deliciós.

    T'agraeixo el poema!

    Tornaré a passar un altre dia pels teus relats a llegir-te més, però entre tant, permet que t'enviï una abraçada... per a celebrar la descoberta que he fet avui de tu!
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.6

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

51015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net