mons: 1, 2, 3. -La bèstia ferida-

Un relat de: quetzcoatl

Hi ha torrents que corren lliures i hi ha gorgs profunds. Hi ha arbres que volen tocar el cel, i d'altres que es conformen amb l'obaga. Hi ha coses que suren i n'hi ha que s'enfonsen en el més profund dels silencis.

Hi ha animals que quan moren criden, i n'hi ha que no. Però en els ulls d'un gran mamífer ferit no és difícil veure-hi la sensació d'empresonament i tristesa quan la mort s'anticipa al final de la vida i arriba rodejada de dolor. I si el patiment i la pena van per dins, poden ser encara més destructius.

L'animal ferit ha optat per l'escenari d'una agonia a l'ombra; a l'ombra d'un torrent de gorgs profunds. Està greument ferit, i si hi hagués una solució, seria com un dau de tres cares sacsejat per destins de qui sap quin estrany origen. La seva ferida és gran i ampla com l'escletxa irreversible d'un terratrèmol, i tot i així, en la mirada resignada de la bèstia encara hi rau un bri d'esperança de recuperar la vida; com un etern enamorat que no pot ni concebre ni entendre una negativa rotunda com la mort.

***

-No.
-Vaaaaa, només una estona...
-Que no tens deures per demà?
-No, avui hem anat d'excursió.
-Ah sí? I com ha anat?
-Bé, no era ben bé una excursió. Vull dir que no ens han deixat jugar ni aquestes coses. Hem fet la visita a l'institut amb els de l'escola, perquè si aprovem ja hi anem l'any que ve.
-I t'ha agradat?
-Està força bé. Tenen una sala d'ordinadors i un laboratori molt grans, i un lloc per xerrades i un edifici sencer per fer educació física. Ens han dit que quan hi anem estudiarem assignatures com filoso-fia i ten-no-lu-gia. Tu saps què són aquestes coses? Ens ho han explicat una mica per sobre, però sembla molt complicat...
-És tecnologia. I no és tan complicat si deixes de ser un mandrós i estudies una mica! La filosofia té a veure amb el pensar; amb reflexionar sobre les coses i tenir-ne opinions al respecte. I la tecnologia ens envolta per tots cantons! És el que fa que les coses siguin sempre més i més fàcils. Per exemple els engranatges i els xips i les càmeres digitals i els mòbils i les pantalles planes i els teus videojocs, i els ordinadors que tindreu a l'insti!
-I tooooootes les coses del món estan online i tenen xips que ho saben tot?
-No, germanet... Hi ha coses que no tenen un sistema intern que poguem controlar.
-Que saben què seré, jo, de gran?
-Això ja ho podries començar a pensar tu, que ets qui ho triarà...
-I, Montse... Saben què seré a la pròxima vida?
-Això t'ho puc dir fins i tot jo. Un somiatruites, seràs!
-Ah sí?
-No, Joel... Això ho ets ara.
-Doncs què?
-I jo què sé!! Hi ha coses que no es poden saber, i hi ha coses que són perquè sí! I ara estigues calladet una estona, eh?
-Però Montse, i si sóc una formiga perquèsíiii...?
-Joel, ara haig d'estudiar.
-I què estudies?
-Sobre ferides i curacions.
-I curaràs el nostre planeta? Diu el profe de naturals que a la capa d'oz...
-Joel! Vés a buscar el veí i jugueu una estona al simulador online... Que ja m'has distret prou de la feina i no estic per salvar planetes!
-Ara sí que em deixes jugar...?

*

Un dau de tres cares xoca i roda, cau i rebota, balla i s'estimba avall per les pedres d'un precipici seriós. Dos pec tres, un, tres, un, dos, dos clec tres pic un cloc Tres Dos Un.
Una cara enlairada, mirant el cel, clarament ostenta un 1.
Comença la partida.


*

-Com mola aquest joc... És com ser un jugador de futbol de veritat!
-És el World Cup, va sortir l'any passat. Però a mi ja em té avorrit... Em sembla que buscaré entre els videojocs vells a veure què trobo...
-Hm? - El nen del Segon Segona està distret. És una mica més en un camp de futbol virtual que no pas dins d'aquella habitació.
Un noi s'aixeca i l'altre presencia just en aquells moments la sensació simulada d'un gol acabat de marcar amb el més elegant dels estils... El públic esclata d'alegria...
Un orgasme precoç construït de personatges ficticis, que l'apropa a una felicitat d'orígens psicològicament complexos, envaeix els seus sentits -que l'absorbeixen com una esponja.

El Primer Món gira a deumilmilions de kwts per segon dins la ment d'un nen d'11 anys que ve del Segon Món; terra de ningú. La seva velocitat crea llum com les bombetes o les idees; una llum que transcendeix les fronteres del cervell i la raó. Els ulls li brillen.
Projectada sobre un pla que podria ser real, d'un blau intens com de cel de veritat, oneja la bandera de la tolerància i la globalització, i l'únic que està prohibit és prohibir la imaginació. Les imaginacions o il.luminacions es poden guardar en xips sota la pell, patentats per sempre en nosaltres. Sobre nosaltres. Dins de nosaltres. En el format que desitgem. Tot té una etiqueta i tot és classificable, i per tant tot està bé.
Pots inventar sensacions. Invocar-les. Copiar-les. Expropiar-les. Pots fer tot el que vulguis i, el que és el millor de tot, pots tenir, acumular i col.leccionar tantes coses com vulguis. Però no pots oblidar-te del manteniment. Tot té un preu i, malgrat la
redundància, a les societats capitalistes el preu és molt més alt del que sembla.

Ara el gol li han fet a ell. Un jugador professional, de primera divisió, cau de genolls sobre la gespa perfecta d'un estadi de futbol il.luminat. Com un nen frustrat, les llàgrimes li rodolen per les galtes contretes per un rictus dramàtic, i sent el buit de la derrota lentament menjant-se'l per dins. Els bits brillants es reflexen en petits estalls de llum de les llàgrimes del nen del segon segona, a l'altra banda de la pantalla.

**


El fred del misteri és creuat per un vent violent que fa caure el dau una miqueta més avall. S'entrebanca amb unes arrels, però segueix caient avall entre les roques irregulars del precipici. Tres plac dos, tres, clic, un, dos, poc tres cac, Tres Dos. Dos.
Una pantalla difícil.


**


Nord. Sud. Est. Oest. Nord, Sud, eEst, Oest.
Hi ha un minúscul marge d'error al microxip del GPS d'un cotxe d'última generació, d'algú que té una vida mediocre per alguns i collonuda per d'altres. Xassis aerodinàmic, folre ergonòmic, fars de neó. Places per a un jugador, o fins a 4. Podria pertànyer a algú que tingui un retrat de família feliç sobre el moble de l'entrada de la casa de muntanya, i un nen i dos gossos de raça cuidant l'imperi.
El petit error del GPS és el Segon Món, a cavall d'entre el Primer i el Tercer, coix, defectuós -per causes poc aparents però prou científiques-, rovellant-se de nostàlgia prematura.

No agafa del tot bé les corbes. És com el punt violent que ha tingut sempre la humanitat, o com el punt d'humanitat que ha de tenir enterrat dins qui dispara una arma (i ha de tancar els ulls). En tot cas, sempre present tot i sempre estar una mica fora de lloc respecte els nostres cànons de bellesa vital.

El Segon Món ha tastat la velocitat i l'adrenalina. L'han empresonat en un hedonisme creixent, premsat per la matèria i l'economia, mentre perd interès per la precarietat de la llibertat de la pobresa, i finalment deixa de preguntar-se si allò li agrada (a vegades sí!) o no li agrada (tant sovint que no!) la seva condició. S'afligeix perquè no té un estat propi al que aspirar (a part d'emmirallar-se en el Primer), sinó que lentament muta en el peu fent baixar el pedal de l'accelerador amb massa obstinació i frustracions: tot fet un nus...
De sobte, en aquells últims segons de vida, semblaria una mica cruel que tantes aspiracions i males èpoques acabessin estimbant-se amb la vida per un precipici, en canvi d'arribar lenta però paulatinament a un estat-objectiu de felicitat. Però sembla que el conductor, el nen que experimenta amb la joguina nova, hagués confiat més i més en la precisió d'una marca i uns complements d'un xip envoltat de ferralla, en canvi de guiar-se per la seva pròpia intuïció.

Però d'aquesta manera, el GPS sabria el punt exacte d'on va morir -bé, quasi - i la família tindria una dada més per arxivar. O, amb una mica de sort, el conductor tindria temps de treure's el mòbil de la butxaca plena de sang... i trucar. Però la versió 3.4 no dóna l'opció.

-Ga-me-o-verrr!!!
-Ja has acabat el joc? Que és molt fàcil?
-És que m'he mort. No he calculat bé la corba.
-Ah. I fins on has arribat?
-Ui, a la setena o vuitena pantalla, però ara no estic entrenat...
-I què passa si no et mors? Fins on s'arriba?
-Sempre m'he acabat morint. No sé si s'arriba a algun lloc al final. Només sé que cada vegada la pantalla és més i més difícil, i les carreteres es van fent més complicades, i en algun moment acabo fallant.
-Doncs si jo em morís de veritat, a la pròxima vida m'agradaria ser un corredor de cotxes de formula 1.
-Doncs per si de cas surts formiga, ho pots provar en aquesta. Vols?
-Sí! - diu el nen del segon segona, excitat amb la proposta, havent oblidat ja del tot la tristesa profunda del final del joc anterior, quan un gol de l'enemic li havia foradat l'estómac.


L'animal ferit respira lenta i no gaire profundament per evitar en la mesura del possible el dolor, però la ferida és greu.
El sospir d'un nen que s'acaba de despertar fa oscli.lar el dau de tres cares que havia quedat mal col.locat sobre una pedreta que ara s'acaba de desprendre. Cauen un tros, xoca altre cop: coc, dos, crac, un, pic, dos, tres, dos, crec... El darrer impacte és més suau i el dau deixa de caure avall per colpejar-se una mica els cantons contra el fons del precipici. Ha tocat fons. Un Tres alineat alça el cap per mirar el cel, que ja és distant entre les altíssimes parets de roca que el rodegen. Un blau que havia set intens i únic, ara és una petita franja pàlida que amb prou feines li fa brillar els ulls.


***

-Aquest altr
e joc és molt divertit: és de matar uns que es diuen capatases pel mig d'unes plantacions de plàtans. La Bananera 2.0.
-El meu pare va ser capataz d'una bananera abans de que vinguéssim aquí.
-Ostres! I són dolents, els capataces -No tots... El que passa és que els altres els agafen mania perquè ser capataz és superior, no és tan cansat, i els amos no els putegen tant... Però a canvi tens l'odi dels companys de feina.
-I per què no canviava de feina...?
-No ho sé. Potser no hi havia més feina.
-I com va trobar la feina aquí?
-La germana de la meva mare, que fa anys que viu aquí, va convèncer a la meva d'intentar fer servir el correu electrònic... I la meva mare el revisava un cop a la setmana des del port, i van estar en contacte durant força temps, fins que el meu pare havia guanyat prous diners per marxar i la meva mare havia organitzat les coses per poder-nos quedar un temps amb la família.
-Que teníeu moltes ganes de veure món?
-Suposo que més que res no volíem ser en el nostre.

***


Inexplicablement, un dau de tres cares que s'havia engendrat dins el teu cap, et recorda que les seves arestes són impossibles. De sobte no existeixen ni nombres i cares, i el poliedre imaginari es transforma en una sola esfera; un sol món. L'amalgama d'històries que l'habiten són parts del motor que la fan girar sobre un eix gravitatori, desplaçant-se maldestrament pel sòl polsós del fons de l'esquerda (frhum, frhum, pec, ffff, un, frhuum, frhum, clec, un...). El vent gelat del misteri pentina l'esfera, empenyant-la cap endins de la ferida de la terra, cap a una llum distesa que ningú sap què aguarda.



Tu, jo, i potser aquests personatges, hem somiat alguna vegada en aquest animal ferit que és La Terra, mentre alguna partícula de sort i destí se li enfonsa en l'esquerda de la carn adolorida. El que no sabem és què farà cada persona quan, dins aquest somni, pugui allargar el braç per acariciar la bèstia ferida.

De moment l'Un Sol Món rodola per l'escletxa cada vegada un xic més ràpid. Fent càlculs no massa complicats, deduïnt-ho per intuïció i experiència també, sabem que no falta gaire per perdre'l de vista. Farien falta braços i mans que el vulguin bressolar...


Comentaris

  • BlauFosc | 29-10-2006

    La meitat (més o menys) del que observem ho construeix la nostra ment. No tan sols per allò tant comú que el vermell que jo veig no és exactament el vermell que tu veus. No, és que, a més, el filtre d'experiència, el pòsit de memòria, l'arxiu de coses amb que comparem involuntària i automàticament tot el que veiem, fa que sigui diferent senzillament perque no som la mateixa persona.

    M'agrada que un relat, un dibuix, una pelicula i una persona em deixi prou espai com per fer-me una construcció mental pròpia. Una construcció mental que em permeti fer-la meva, a la meva manera, fer-la meva sense que em sigui pròpia ni en pertanyi.

    Per això no m'agrada el cinema "familiar", ni els parcs temàtics, ni els decorats de qualsevol mena. Son reductes acabats. I tot allò acabat és mort.

    A les teves lletres sempre hi ha serrells de vida, fils que es perllonguen cap a on cadascú prefereix; fils que, encara que tu no ho hagis volgut, son començaments d'altres històries.

    Per això et llegeixo. Perquè m'agrada que m'obliguis a afegir el que suposadament hi manca... perque el que hi manca a la vida sempre, sempre, sempre és dins nostre.

    :)

  • ostres,[Ofensiu]
    peres | 02-10-2006 | Valoració: 10

    noia, m'has deixat parat, he vingut a veure com t'havia caigut el meu comentari una mica poca-solta i prepotent, i em trobo amb unes explicacions que em deixen fet caldo... Agraït, eh?, però alhora confús.

    No, seriosament, crec que no hauries de fer gaire cas al comentari anterior meu, perquè hi ha un problema d'entrada que és sols meu i de qualsevol altre poca-solta que vulgui "entendre" un relat original com aquest de la mateixa manera que s'entén que 2+2=4. No, a un relat com aquest no li pots demanar gaires raonaments, perquè és absurd demanar raonaments al que és, com tu expliques, una cascada de sentiments i imaginacions, un reflex d'uns pensaments d'un moment determinat, que han sortit de la ploma (del teclat) tal com rajaven. I ara em fa por que si mires d'arreglar-lo, l'espatllis. En fi, és una cosa que ja la saps, però te la repeteixo: l'artista ets tu; que no et passi que per voler convertir aquest escrit en un relat transparent li facis perdre la màgia que té... Val? ;-)

  • per a peres i altres marcians comuns :-)[Ofensiu]
    quetzcoatl | 30-09-2006

    Estimat peres,

    M'agrada el teu comentari i penso que tens tot el dret i raó de no entendre el relat perquè jo també m'he adonat de que té una estructura massa complexa.

    Precisament aquests dies he estat llegint el gran Kundera i hi han hagut un parell de frases que ell deixa anar com si res que m'han fet reflexionar sobre l'escriptura.
    Citant-lo textualment, quan parla d'improvisació i composició diu "El novel.lista del nostre segle, nostàlgic de l'art dels antics mestres de la novel.la (...) si vol atènyer la llibertat desimbolta de Rabelais o de Sterne, l'ha de reconciliar amb les exigències de la composició."
    I després, el que em sembla excel.lent: "Recordo la meva primera lectura de Jaques le fataliste; encisat per aquesta riquesa audaçment heteròclita en què la reflexió voreja l'anècdota, en què una narració n'encercla una altra, encisat per aquesta llibertat de composició que es burla de la regla de la unitat de l'acció, em preguntava: Aquest superb desordre, es deu a una admirable construcció, calculada amb refinament, o bé es deu a l'eufòria d'una pura improvisació?(...) Tot joc es basa en unes regles, i quan més severes les regles, més joc és el joc. Al contrari del jugador d'escacs, l'artista inventa les seves regles ell mateix per a ell mateix; en improvisar sense regles no és, doncs, menys lliure que en inventar-se el seu propi sistema de regles."

    Entenc que Kundera ve a dir que la improvisació és vàlida i pot ser, tot i que incongruent, d'una bona qualitat; però quan l'improvisació es compenetra amb la composició estudiada, el resultat és infinitament més bo, més "joc", més lúcid.

    En el cas del meu relat va prevaldre l'improvisació, ja que el vaig escriure tot d'una tirada i tenint només una vaga idea de la composició. Intento explicar-ho: partint de la idea de que tots som cèl.lules en l'univers, volia crear dues linies argumentals: una que va entre la realitat i la ficció de la vida de dos nens qualssevol (vida "real" i vida "il.lusòria" -la dels videojocs-), i per l'altra la idea d'un dau de tres cares, que representa l'atzar, caient per un precipici. Aquest precipici per mi és el precipici cap on es dirigeix la humanitat, i que alhora represento com a ferida en un animal. En aquest cas, l'animal és l'univers.
    Molt complex i massa poc explícit pel que volia transmetre. En tot cas no em desagrada del tot el relat i potser algun dia el modifiqui perquè sigui més intel.ligible.

    Moltes gràcies per la paciència de llegir-lo i pel teu comentari sincer, i per la paciència de llegir aquesta parrafada si és que t'ha interessat prou com per fer-ho :-)

    Petons!

    m

  • puc ser sincer?[Ofensiu]
    peres | 30-09-2006

    Em costa haver de reconèixer-ho, però m'he desanimat, quetzcoatl, en llegir aquest relat. No l'he entès. Hi ha paraules boniques, idees interessants i paràgrafs molt suggeridors. Però no he sabut treure l'entrellat de tot plegat. I encara m'he desanimat més quan he vist que els altres comentaristes en parlen donant entenent que no hi ha hagut secrets per a ells en el relat. No ho sé, dec ser d'una altra generació (i d'una altra galàxia), per mi són set o vuit relats diferents, alguns enllacen amb altres però no hi sé veure el lligam general.

    O sigui, no és problema teu, eh?, sóc jo, que potser estic una mica espès aquests dies (no dic avui perquè ahir vaig llegir el relat per primera vegada i em va passar el mateix). Hi ha vegades, davant determinats llibres, espectacles, converses, raonaments... que em sento una mica marcià. Deu ser que em faig gran, ves què ha de ser.

    Fins a la pròxima.

  • Connectes...[Ofensiu]
    rnbonet | 07-07-2006 | Valoració: 10

    ...vida i pensament, pragmatisme i somnis; il·lusió, esperança i realitat. I ho adobes tot amb un llenguatge pulcre, però harmoniós i poètic.
    Com sempre, no decepciones. Encantat de llegir-te de nou.
    Molta salut i molta rebolica, xicona!

  • Mon Pons | 02-07-2006 | Valoració: 10

    La nova situació creada per la ruptura de les ruptures, no ho sembla pas sinó tancar motius de joia per a qui es sentien aclaparats per el dogmatisme de la Raó Científica instituïda i per a qui eren conscients dels efectes de poder que brotaven d'ella com flors en primavera.
    No obstant, per què no ser decididament foucaultià.

    És cert que la solució de continuïtat entre els sabers, les ruptures establer-tes per la Raó científica entre sentit comú i ciència, ciència i filosofia, i la creació-re-recreació-joc, en definitiva o dels tres mons del saber, comportava una profunda voluntat de poder, vehiculava una ideologia específica i engendrava perniciosos efectes de poder. Però seria absolutament ingenu pensar que la ruptura de les ruptures es limita a esborrar aquestes característiques, i que el restabliment de les continuïtats no reporta, a la vegada, una re-incident voluntat de poder. Quina paradoxa!

    Ens preguntem: Quines són aquestes ideologies? Quins són els seus efectes? Què és el que aporta aquesta nova aliança (globalitzadora) i la re-unificació anti-positivista de les cultures? Això és el que convé dilucidar, escapant de certa alegria produïda per la nova situació, i aquesta és la pregunta a la que convé respondre abans de que la resposta s'imposi per sí mateixa, simplement perquè la nova aliança hagi esgotat ja la seva vigència com a dispositiu de poder. Aquest és, crec, i a la fi, el debat al que la nova situació ens invita.

    Una immensa abraçada!

    Mon

  • els daus de la vida[Ofensiu]
    qwark | 01-07-2006

    La sang goteja sobre l'arena, mitja dotzena de mestres de cerimònia perpetren la tortura de l'animal mentre la resta s'ho mira des de les grades. L'home del vestit brillant clava la seva mirada freda, assassina, en els ulls d'una bèstia que fa temps que només lluita per la seva dignitat. La seva vida la va perdre en el moment de trepitjar la plaça, sota la sinistra música de vent que pregonava el seu destí indefugible.

    L'agonia convertida en espectacle. La naturalesa humana, curiosa, explorant els camins de la crueltat, de la sang, de la pròpia perdició. Es pot pensar que hi havia la possibilitat d'evitar el pitjor però... No està escrit en l'essència humana el seu destí tràgic?

    No és el destí un dau que, com diu la cançó "was loaded from the start"? L'essència carrega els daus de la vida. Aquells amb qui Einstein deia que Déu no jugava. Potser sí que hi juga, però la llibertat del seu resultat està sota sospita. La distribució de pesos i les lleis de la probabilitat ens fan pensar que la banca tingui totes les de guanyar. Ah, ludòpates del món! Gaudiu de les llums de colors d'aquest casino que us acabarà deixant sense res! Veureu la poesia d'un dau de tres cares que rodola pels precipicis de la vida i la bellesa.

    Els ludòpates són éssers entranyables. Sempre amb l'esperança d'aquell cop de sort que capgiri la situació i els salvi de la ruïna. En el fons, si perds l'esperança, el joc esdevé absurd.

    Segueix llençant els daus.

  • La Terra, una bèstia ferida en mans de pàl·lids capatassos.[Ofensiu]
    Jofre | 01-07-2006 | Valoració: 10

    Un relat ple de comparacions i metàfores per retratar (i mai millor dit) el món actual. Escrit amb un fons poètic com és genuí en tu, Quetzcoatl (sobretot els 3 primers paràgrafs i els 2 últims). Però el que sempre busques es fer-nos reflexionar (combinar tecnologia i filosofia, per exemple) i per aconseguir-ho fas parlar i actuar a personatges espontanis i sense perjudicis. Un recurs excel·lent per ser subtil i fer arribar el teu missatge.

    És un text ple de frases per subratllar. Una espècie de màximes d'algú conscient de què es cou al món i ens ofereix el que fins ara ha descodificat. En especial, d'aquest paisatge que és el petit error del GPS: el Segon Món. Ara, també m'interessaria la versió 3.4. que tenim a tocar perquè tot està lligat.

    Bé, noia, tens una imaginació lúcida envejable. Però ja avisaves, de fet.

    Petons Quetzcoatl, ha tornat a sortir el sol.
    Ben retrobada!

    ·Jofre·

  • Trencaclosques [Ofensiu]
    Unaquimera | 30-06-2006 | Valoració: 10

    Un relat clar i net, més ben dit nítid en quan a fil narratiu un cop comença l'acció, per dir-ho d'aquesta manera, amb frases prèvies que són tot un concepte en sí mateixes.
    Un text que sembla un joc... i resulta un trencaclosques molt interessant, on cada peça completa el sentit de l'anterior i anticipa la forma de la que la segueix...

    Ben escrit, fa de bon llegir i s'assaboreix en la segona lectura encara millor.

    M'agrada per la forma... pel contingut, evidentment... i perquè coincideix amb algun aspecte que he contemplat jo darrerament. I això sempre et fa sentir, d'una manera especial, en connexió.

    Celebro molt haver tornat a llegir-te, sempre que ho he fet he gaudit de debò.

    Aprofito el comentari per enviar-te una abraçada ben sincera,
    Una quimera

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161286 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com