Llàgrima carona avall

Un relat de: BlauFosc

Nina que veu desde el prestatge del matí
la vida escampant-se sense complexes.

Nina que veu que sap caminar però li manquen piles,
potser no sap que no les necessita per aturar la llàgrima...

...que rellisca carona avall

Comentaris

  • AnNna | 24-08-2005 | Valoració: 10

    Que maco... i que trist... la vida se li escola de les mans i no té res a fer per aturar-ho...

    mira, em ronadava la idea de fer un poema d'això mateix... però centrant-ho en una noia... que no fa res... i que sent que l'estiu se li acaba, sense haver-lo viscut gens... -no sé pas a qui em recorda, aquesta petita noia- aiix... aquesta vida...

    gràcies per contestar-me al fòrum l'altre dia... jiji... és que quan una s'avorreix...

    Bé, ens veiem, noiet... seguiré llegint-te...

    Petons!

    AnNna

  • quina tristesa...[Ofensiu]
    AntavianA | 25-04-2005

    M'imagino aquesta nina en un raconet d'una habitació mig buida i abandonada. Una nina trista, i sola...bé, sola del tot no, una petita llàgrima l'acompanya, de vegades plorar va bé...

    Nineta, si vols, plora...però algun dia eixugat la llàgrima, eh!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net