La Mar i les Ones (I)

Un relat de: BlauFosc

Un immens blau acarona els desitjos més subtils rera un xàfec de calor. Un mar de sorra s'encara mandrós al repte de restar immòbil davant de tanta bellesa. Una ma tremolosa pentina l'aigua que, amansida, torna a recular somrient i capriciosa.

Asseure's vora el mar una tarda d'estiu quan el sol s'asseu a la falda del Montgrí és assistir a un ball on la capacitat de sorpresa té les de perdre, mentre l'immens fred juga a fet i amagar amb els desitjos.

La Mar no està mai sola, deia un poeta o un escriptor o un cantant o ja no recordo quí. Potser no ho he recordat mai o es que sempre ho he oblidat. És cert, la Mar no està mai sola. La Mar és una i diversa i mai no pot ser res sense les Ones.

Son les Ones les que juguen amb els incauts que a s'hora baixa acoten el cap mentre malden per no abandonar-se en el desmai del seu anar i venir, en el seu fet i amagar, per no caure embriacs dins el pou de la seva fragància.

Ben lluny i ben a prop, la Mar i les Ones son sempre distants i properes. Un immens blau ens permet somiar més enllà de tot, mentre incomptables Ones ens recorden que, de tant properes, son gairebé inabastables.

Pentinem els cabells de la Mar amb la punta dels dits quan tot just les Ones ens l'arrabassen. Ens colguem de la fredor propera de les Ones i per elles sabem de la càlida llunyanía de la Mar.

La Mar plora les Ones i elles ho canten a tothom en un deliri de sal, de sol i sorra, de càlidesa seca que humiteja el paradís del desesper d'aquells que tenen la clau per obrir panys inexistents, per aquells que no necessiten portes per entrar on sempre han estat convidats.

La Mar i les Ones no estan soles.

Ho saben?

Comentaris

  • Preciós...[Ofensiu]
    jOaneTa | 02-09-2007 | Valoració: 10

    Hola.
    No trobo ni les paraules per començar... Aquest relat m'ha encisat. He entrat a llegir-lo pel seu títol ja que la mar i les ones em donen pau... i mentre ho llegia era com si de veres pogués veure les ones de la mar, notar el seu renou... Ha estat màgic.
    N'he llegit més de relats teus i gairebé tots em porten aquesta sensació. Si no et molesta t'afageixo a autors preferits.
    Un petó.


    jOaneTa

  • no estan soles, una entre unes[Ofensiu]
    quetzcoatl | 06-09-2005 | Valoració: 10

    Parles de la Mar i de les Ones, una única gran manta blava cosida a retallons de vida i experiències.

    M'agrada com les personifiques... O com les inundes de poesia. Amb una prosa clara i snese fregar l'idealisme. Tot té el seu lloc.

    --

    Un dia ella em va cridar i vaig anar al seu encontre com a resposta. Desafiant-la, de cara al vent que duia missatges entre el salnitre, vaig esperar. Sshhhh..... Només demanava silenci.
    Vaig escoltar, llargament.
    Hores més tard vaig destriar -d'entre el silenci i el rugit d'ones i escuma- tres mots.

    Rebatejada vaig desfilar el camí que havia fet, recollint al meu pas les despulles de l'orgull i l'ira.

    --

    Gràcies per escriure. I benvingut de nou (tot i que sempre hi ha set allà on se't pensa)...

    Una abraçadassa,

    m

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48943 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net