Roses d'ahir, pètals d'avui

Un relat de: BlauFosc

Abril que retorna humit
Torna a veure emocions trencades
Rere flors que s'endurà l'oblit
Milers somriuen impostats

Mires l'ahir amb enyor
Et retorna potser melangiós
Una emoció
Un sentiment
Un cor trencat

Bocins de mides impossibles
Et parlen en llengües mortes
Aquelles que tan sols saben
Quins idiomes dominen
Les emocions enverinades

Mires el demà sospitós
Et retorna potser la por
Una emoció
Un sentiment
Un cor de pètals

Un any sense rosa
Lluny del desesper
Ens parla d'una alba nova
De pètals que formen
L'esperança viva
I roent
I desconeguda encara
D'un potser...

Comentaris

  • íntim[Ofensiu]
    ANEROL | 29-06-2009 | Valoració: 10

    preciós, reflexiu, afloren senriments de superació, d'esperança, un viure el ara, un passat proper, un futur desconegut pel què es passarà

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net