Els miratges de la caputxeta vermella

Un relat de: BlauFosc

Passes segures en un bosc incert
sons estranys en la claredat de les idees
camí ple de màscares alegres
certesa de saber què vindrà després

Prest rere els arbres de la vida
s'amaga un llop de fireta
miratge fet de sucre i paraules dolces
esmola la seva façana somrient

Enfosquint camins clars...
Embogint temps aliè...
Esvaint vermell intens...
Esguerrant somriures francs...

...el llop s'hi llença

Però la caputxeta vermella
equipada amb tota una vida
l'atura amb esmolada indiferència
convidant-lo a la multitud de llops
que s'amuntega a la vora del camí

Comentaris

  • canvis...[Ofensiu]
    perunforat | 09-10-2007 | Valoració: 10

    M'agraden les versions,que d'un se'n puguin fer més, que els finals no siguin com els havien planejat(no sempre) però la sorpresa és qüasi una de les parts essencials per ser sorprès!no?
    El clàssic de la caputxeta vermella...i una versió que m'ha agradat!
    Encantada d'haver-te trobat per aquest racó de relats!
    Arreveure!
    Perunforat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net