Irrealitat nocturna

Li havien dit que era una experiència exòtica, que sentiria emocions incomparables a qualsevol altre moment que hagués pogut gaudir a la seva jove vida.
En aquell món de nit, entre llums abstractes i moviments confosos, no entenia massa bé quin era el significat de tot allò que li estaven oferint. Veia incertesa per tots cantons i no era conscient de què és el què tenia a les mans. No sabia que tot allò es podria convertir en una arma letal per ella.
Era jove, i com a tal diguem-ne que inconscient. Es deixava portar pel moment i casualment els seus darrers moments no havien estat precisament cap exemple per ningú.
Ho tenia a les mans i dubtosa va preguntar quines serien les conseqüències que podria tenir si es prenia allò, aquella petita píndola, tan menuda... vols dir que podria ser tan mortífera com els adults volien fer creure?
Tenia por però es veia envoltada d'un munt de persones a les que volia impressionar, no pensava en ella, pensava en lo ajustada que estaria a la situació, s'ho va rumiar però ràpidament va agafar una ampolla d'aigua d'aquelles petites que valien una fortuna i mentre prenia un gran glop, s'introduí gola avall allò que no sabia ni tant sols què era.
N'havia sentit a parlar i sempre havia pensat que allò no anava amb ella, que allò era de covards que ho utilitzaven per escapar-se de tot allò dolent que els envoltés. Passaven els minuts, estava a atenta a qualsevol que fos la reacció que el seu cos patís. De sobte en va notar una batzegada al cap que la va fer voltar sobre si mateixa una llarga estona. Se sentia flotar, no era ella... Gaudia de tot allò d'una manera totalment irracional, saltava com si fos una puça, de punta a punta, entre llums es veia la seva silueta prima i sola. Les seves faccions no eren les habituals, es va tornar pàl·lida, els ulls en blanc denotaven que allò no era natural. I tant que no ho era, no en tenia res allò de natural!
Ni es va adonar de que passaven els minuts, les hores corrien una marató infernal dins el seu cos, estava allà dins d'un món inhòspit traïdor i sobretot, desconegut.
El desig per descobrir allò desconegut, la va dur a fer coses que no hagués pensat, ja que aquell dia va ser el primer de moltes nits absent del món real. Inconscient ballaruca que omplia el seu cos, nervis a flor de pell que mostraven una necessitat espontània de portar el seu cervell a sortir dels límits d'allò anomenat "políticament correcte".
Dos anys van passar, dos anys plens de mentides i fal·làcies per intentar excusar-se ella mateixa que el què feia no li portaria cap mal.
Envoltada de desaprensius, es desfeia cada vegada que preveia una nit sense aquells comprimits, pensant així, que el seu dia a dia es veuria reduït a ser igual a resta, no volia ser com els altres mortals, volia sentir-se forta davant tot i tothom, així que no hi havia motiu aparent per deixar aquell ritme. Ritme, que per altra banda se li estava emportant la bellesa del rostre; els seus pòmuls excessivament marcats denotaven quelcom sospitós i insà, la mirada perduda durant la setmana laboral feien pensar que alguna cosa incomprensible estava recorrent la sang d'aquella jove.
Els seus fets, actes i moments els duia fins als extrems, havia de ser la més forta, la més reconeguda en aquell món, la més... desgraciada interiorment.
Una nit, com tantes altres, que no tenia pas aspecte de haver-hi cap problema, va sentir de sobte com les seves cames li tremolaven d'una manera estrepitosa i radical. Dins el seu cap va sentir un espatec que era lo més semblant al soroll que fa una porta quan des de fora algú la tanca amb tota la ràbia. Les mans van començar a notar un formigueig constant i creixent; i el tacte va desaparèixer del tot.
Caigué, caigué rodona envoltada de gent que ni s'immutà de res. Allò era normal, de fet tots queien en un moment o altre.

Va obrir els ulls unes hores després; les llums blanques i les persones que l'envoltaven li eren desconegudes. No eren llums de colors i les bates verdes no es tractaven precisament dels millors vestits de nit que estava acostumada a veure.
Va voler parlar, però no va poder, tots aquells tubs de plàstics infernals li donaven una sensació de cremor interna que feia que encara entengués menys tot allò que estava veient.
-Sobredosi!
Aquestes van ser les úniques paraules que va escoltar. Va pensar que no podia pas ser, que allò havia de ser un error; però si la única cosa que volia era ballar, gaudir, ser una més. Tenia la sang fosca, ho veia mentre els tubets que recorrien també els seus braços xuclaven la seva sang per un cantó i n'introduïen per un altre.

El primer que va pensar va ser en la seva mare. Aquella mare ideal, comprensiva, que s'havia desviscut per ella tantes i tantes vegades durant els últims darrers anys. L'havia fallat d'una manera brutal i ara no podia fer res per arreglar-ho. S'havia convertit en quelcom indesitjable, carregada de punyetes amb la resta de persones, creient-se intocable per tothom. Doncs no, era una mortal, i mai millor dit, com la resta d'éssers.
S'havia destruït ella mateixa, s'havia deixat portar per una situació absurda i maleïda que res tenia a veure amb tot el què havien esperat d'ella.
Plorava, plorava amb llàgrimes que s'enllaçaven amb teixits hospitalaris, sense poder fer res per canviar la situació. Ho hauria perdut tot? S'ho preguntava una i altra vegada. Per què? Per què havia rebutjat les millors intencions de qui realment l'estimava? Per què no hi va haver res que aturés els seus moviments abstractes? Massa preguntes embolcallaven el dolor existent en aquell moment.
Prengué la mà d'aquella mare soferta, d'aquella dona de bandera que pobreta ni s'imaginava en el món que havia estat ficada la nena dels seus ulls.

No serveixen de res, absolutament de res. La vida té els seus propis colors i no cal buscar-los de forma fictícia, els moments de plaer se'ls crea un mateix i no un munt de substàncies químiques i podrides per dins, perquè a l'hora de la veritat, quan tot això deixa de fer aquest efecte letal per les neurones, un cop amb els peus al terra que trepitja tothom, veus que no, que la vida és fantàstica, realment meravellosa.
No la llenceu a les escombraries, ni a cap local nocturn pensant que sou els millors, en realitat, acabareu no sent res.