Cadaqués (II) Blanc i blau: El casc antic

Un relat de: BlauFosc

Arraulit al voltant de l'església que el presideix, amb el límit sud enfilat damunt el mar i protegit per la Torre des Baluard, s'alça el casc antic de Cadaqués. Aquí trobem les cases dels pescadors, apinyades formant estrets carrerons, fa temps molt pobres, però avui adaptades i reformades. Un bon inici del recorregut és el Museu de Cadaqués, on a més de poder gaudir d'algunes peces permanents dedicades a en Dalí, s'organitzen regularment exposicions temporals amb el poble com a freqüent eix vertebrador. Cal dir que, si no fos per l'enorme cartell que anunciava una exposició de fotografies sobre Dalí, mai hagués dit que allò podia ser un museu. Sens dubte es tracta d'un dels edificis menys agraïts del cas antic i, si afegim que els urbanites estem massa acostumats a temples de cultura amb forma de caixes de bombons, és fàcil que ens passi per alt. Per cert, avís per a barcelonins acostumats als museus que tanquen en dilluns: el de Cadaqués tanca el dimecres.

Prenent el carrer Monturiol on és el museu i travessant la Plaça de la Creu, pugem mica en mica o poc a poc, segons sigui el nostre pas, pel carrer Portal d'Amunt. Serà mica en mica o poc a poc perquè hi ha un munt de detalls molt recomanables: desde les margarides que aquí i allà s'arrapen amb força i diria que amb desesperació als murs de pedra, fins a l'esmerat però senzill treball de fusteria, forja i pintura d'una finestra. Desde la cura amb la que la pedra del paviment ha estat conservada, fins als reflexes, refraccions i reverberacions que la llum fa en rebotar de les façanes tocades pel sol a d'altres en penombra i viceversa. Tornant als meus compatriotes urbanites: Ni se us acudeixi passejar pel casc antic de Cadaqués amb aquestes xancletes que s'han posat tant de moda, si no voleu acabar amb els peus fets un nyap. Per sort jo, personatge avesat a pitjors camins, no vaig passar la mala experiència que d'altres amb accent de can fanga no es van poder estalviar. És un plaer apreciar llocs que encara no han estat pavimentats com el Portal de l'Àngel de Barcelona.

Arribant al final del Portal d'Amunt som al punt més alt del casc antic i ens trobem costat per costat amb la façana de l'església de Santa Maria, temple cristià edificat entre els segles XVI i XVII després que l'anterior construcció fos destruïda pels turcs. És una església molt més rica del que podríem esperar, sobretot tenint en compte que a Cadaqués en aquella època les passaven magres i era un llogarret amb no més de 400 habitants: sobta per damunt de tot el seu retaule barroc, propi de poblacions amb passats més esponerosos. És molt possible que els habitants d'aquella època fessin seva aquella dita segons la qual "a grans mals, grans remeis"; els devia semblar que davant de les malvestats del moro, un temple cristià ben plantat, tot ho podria. Tot i que van trigar un segle o dos, sens dubte algú els devia escoltar. Deixo a criteri de cadascú, escatir qui parà l'orella exactament. Recomanem deixar la gasiveria a casa i ficar la moneda d'euro necessària per il·luminar el retaule. Un euro no és res comparat amb el que podreu apreciar, i us asseguro que se us farà curt.

Desde la terrassa que s'obre davant de l'església podreu descansar a la fresca, gaudint d'un banc ben llarg. De peu dret podreu apreciar algunes teulades però el més interessant és al sud, on veureu la muntanya del Pení. És llavors quan podem baixar pel carrer Curós. En aquest carrer, com en alguns altres de la població, hi han trobat el seu lloc restaurants i botigues modernes, amb una oferta senzilla però exquisida que no desentona massa amb l'entorn. Hi podem trobar interessants ofertes gastronòmiques, artesanes i de decoració. Conviuen amb els comerços tradicionals i restaurants de sempre. En arribar a Sa Plaça veurem, al final del carrer Silvi Rahola, el mar. S'obrirà als nostres ulls un dels miradors més interessants de Cadaqués. És un mirador narcisista i fins i tot visualment onanista, un mirador des d'on mirar la major part del poble a la vegada que som vistos i mirats, doncs és en una petita plaça davant de l'ajuntament o Casa de la Vila, adossada a la Torre des Baluard. Podem veure la petita platja de Portdoguer, la de Es Portal, Portitxó i Es Poal. La sensació, des d'aquest mirador, és la d'abocar-nos a la proa d'un vaixell varat a la badia de Cadaqués, mirant al sud.

Desfent les nostres passes pel carrer Silvi Rahola, arribem al carrer del Doctor Callís. Podrem gaudir de petits racons plens d'encant, on la llum i les ombres s'hi enjogassen. És recomanable aturar-se davant d'una botiga que conserva la façana i la marquesina enrasada de fa més de mig segle. En l'edició original del llibre "Cadaqués" de Josep Pla (1948), ja n'apareix la fotografia i ha estat reproduïda en diverses ocasions com a exemple de com el poble ha sabut combinar passat i present per no deixar un futur galdós. Al costat mateix del Colmado trobem el carrer Des Call, amb la seva entrada porticada, carrer on precisament Josep Pla hi va tenir casa. Aquest carrer és l'equivalent a una avinguda, no per la seva amplitud -és tan estret com la resta- sinó perquè ha estat tractat amb més cura; és dels pocs carrers del casc antic amb un traçat recte i presenta, a banda i banda, bancs de pedra encalada on poder seure. La seva orientació aproximada nord-oest / sud-est fa que durant bona part del dia la seva ombra hi faci de bon estar i, potser per això, vaig poder percebre una temperatura un xic més fresca. Finalment i si tenim sort, gaudirem dels rosers en flor que s'enfilen per les façanes, així com d'aquelles plantes que els veïns tinguin a bé mantenir. Podem sortir del carrer Des Call pel carrer Bellaire, que ens conduirà cap a una de les sortides més interessants del conjunt: la Plaça Doctor Trèmols. És i no és una plaça. Sembla un d'aquells espais que intuïm sense vocació, d'aquells indrets que esperen a ser quelcom fins que el temps els assigna una funció accidental. No és ni molt menys plana, ni molt menys horitzontal. Segueix la forta pendent amb la que arriba Bellaire en desembocar-hi i, potser per això, ofereix al visitant una sorprenent vista elevada a la vegada que, mica en mica, emula un tràveling fins arribar al peu d'unes moreres. Des dels bancs de pedra que amb molt encert algú amb mà consistorial i sense prepotència municipal va fer instal·lar sota els arbres, podrem veure resumida la vida d'un bon tros de Cadaqués. Encara a la plaça i al costat del carrer Bellaire, hi trobarem la pastisseria La Mallorquina. És d'aquells llocs que tothom coneix al poble, fins a fer-me plantejar que, en cas d'haver-hi alguna altra pastisseria, sens dubte rumiarien de fer les maletes. Hi trobarem de tot, però sobretot la recepta original dels "Taps" de Cadaqués. Per més que els "tipismes" em produeixin certa prevenció, he de reconèixer que la preparació d'aquest petit pa de pessic en forma de taps de cava -d'aquí el seu nom- em va captivar. Tot i que no soc gens avesat al rom, les postres que em van servir en un dels restaurants fou fascinant: En una cassola de terrissa de les de fer crema catalana, se serveixen dos o tres Taps. Prèviament, s'ha omplert la base de la cassola amb mig dit de rom. Un cop la base del pa de pessic ha absorbit el rom, aquest es crema, o bé fins que la flama s'extingeix o bé fins que ho decideix el cambrer -vaig repetir, d'aquí les dues versions. El fet de cremar el rom afegit al sucre que cobreix el cap dels Taps, juntament amb un pa de pessic lleuger, deliciós i gens embafador no tan sols em va permetre repetir, sinó que a més em va permetre gaudir d'un dels postres de casa nostra més senzills i a la vegada més bons. Postres que, per cert, encara és hora que vegi en cap restaurant mínimament decent de Barcelona ni de la Costa Brava.

A la mateixa plaça estant podrem apreciar un d'aquells llocs molt més importants del que pot semblar. El Casino de Cadaqués, que com molts altres "casinos" o "casinets" no eren precisament cases de joc, és el centre de la vida social del poble. Ho és a l'hivern per als seus habitants i pels sempiterns visitants que ja hi tenen casa de cap de setmana i ho és a l'estiu, quan a més hem d'afegir la variada fauna que s'hi arreplega. Guarda encara cert ambient d'altre temps, ambient que paradoxalment convida més al refugi hivernal que no pas al lleure estiuenc. Potser Cadaqués també convidi al mateix o jo ho veig així. No se'm fa un indret on passar un estiu, però en canvi em semblaria molt indicat per passar-hi la resta de l'any. Potser perquè una tardor en un poble tranquil és melancòlic. Potser perquè un hivern protegit pels seus carrers blancs i les seves parets gruixudes em sembla molt apropiat per passar-lo amb un mateix. Potser perquè em sembla un lloc meravellós on enamorar-me a la primavera o, senzillament, deixar que m'enamorin.

Més enllà del Casino podem veure el Passeig. Confesso que vaig tenir la mateixa sensació que en visitar la Rambla de Portbou: es fa curta, terriblement curta. Terriblement, perquè és molt acollidor. De fet en altres llocs d'aquest passeig en dirien plaça. A Cadaqués no, i possiblement sigui així perquè és l'únic passeig que hi ha en tot el poble. Es clar que si volem passejar estrictament pel passeig ens trobarem fent més la ronda de la Guàrdia Civil que no pas altra cosa. Però qui pensi que aquest passeig és nyicris, va errat de mig a mig. Al Hostal fou on Henry François Rey va situar l'escenari de la seva novel·la "Les pianos mécaniques". El bar Melitón, al seu costat, va acollir les interminables tardes d'escacs de Marcel Duchamp i Man Ray durant els anys 30, quan els dos personatges hi passaven cada estiu.

La resta del poble és una successió de llocs que costa descriure per manca de vocabulari. Llocs que Pablo Picasso, André Derain, Melina Mercouri, James Mason i la inefable "gauche divine", entre molts altres, van fer seus.

...Fi de la segona part...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48951 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net