Cadaqués (III) Calanans: Un mon de pedra varat a la mar

Un relat de: BlauFosc

Passejant pel casc antic hem pogut fer-nos una idea de com els antics veïns van viure a recer de moros i turcs. El camí que condueix al far de Calanans ens parla, en canvi, de la duresa de cultivar terres tan aspres. Aquest contrast ens permetrà entendre per què Cadaqués és tan acollidor i què va arribar a significar pels seus habitants.

Podem començar el nostre camí cap a Calanans des de la platja de Portdoguer. L'inici del recorregut coincideix amb la part del sender de gran recorregut que travessa el poble, el GR-92. Vorejant la costa pels voltants del casc antic en direcció sud, arribarem a les platges de Llané Gran i Llané petit. Ambdues platges foren escenari de les discussions entre Salvador Dalí i Luís Buñuel mentre preparaven el guió de la pel·lícula "L'âge d'or". Max Ernst representaria el paper de bandit mentre Paul Éluard donaria veu en off al film. Precisament aquell estiu Salvador Dalí coneixeria Gala, casada amb l'escriptor francès. Uns anys abans Federico García Lorca havia declamat la seva poesia davant la família Dalí.

Un xic més enllà d'aquest punt i un cop superat l'hotel Rocamar, trobarem el camí directe cap a Calanans, perfectament assenyalat. Deixarem llavors que el sender de gran recorregut segueixi el seu camí cap a Roses, mentre nosaltres entrem en un cul de sac que mor al far, motiu de la nostra excursió. Després d'un parell de revolts amb indicacions inequívoques i casolanes, el camí pren una forta pendent fins que passats uns dos-cents metres, s'acaba l'asfalt. Precisament en aquest punt la pendent del camí es fa més suau. És un bon punt per mirar enrere; a diferència de la muller de Lot no ens tornarem de sal sinó que, ben al contrari i si el dia acompanya, podrem gaudir d'una vista molt propera i elevada del poble. Recomanem fer aquesta excursió de bon matí, quan el sol toca Cadaqués suaument. Al migdia la llum es fa massa blanquinosa mentre que, cap al tard, la muntanya del Pení que ara tenim més a prop ens podria fer ombra sobre el poble. De tornada al camí, una successió suau de pujades i baixades ens acompanyarà; això ens permetrà apreciar les característiques principals del paisatge: arreu on arriba la vista, terrasses de pissarra. La pissarra és una pedra tova de fàcil laminat i sembla que aquí els pagesos van aprendre a treballar-la amb el mateix mestratge que els seus veïns pirinencs. Precisament aquí podem observar, com a cap altre lloc, com el Pirineu enfonsa les seves arrels pètries i, per què no, culturals, a la Mediterrània. Les terrasses de pissarra se superposen a la pissarra subjacent que conforma el paisatge, deixant tan sols breus episodis de terra on les oliveres perviuen, on la fauna va a la seva, un lloc on l'home hi pot anar de visita però no quedar-s'hi perquè ja no li pertany, malgrat haver estat ell qui li hagi donat forma.

Els vessants de pissarra precipiten quiets a la calma de l'aigua. És una acció pregonament congelada, un duel entre el gris i ocre de la pissarra i el verd i blau irisat de la mar. Cap al final del camí veurem, sota nostre, la petita cala de Sa Conca i l'illot i punta de Es Cucurucuc de sa Cebolla, enfrontada en la distancia a la seva germana gran de l'altre costat de la badia, Es Cucurucuc, en front l'illa de S'Arenella. Ens trobem ja en un paisatge més feréstec i en certa mesura més mineral. Un torrent, el Rec de sa Cebolla, ha anat obrint a força de mil·lennis i elements una cala oberta al nord: Sa Cebolla. Mirant cap a l'est hi podrem veure ja, encara dempeus damunt del cap de Calanans, el far que li ha manllevat el nom en préstec. Aquest far va estar a punt de desaparèixer a causa d'una política de costes massa tova amb algunes realitats particulars i arrauxada en la memòria col·lectiva. Per sort, la mobilització popular va aconseguir salvar-lo i ara continua protagonitzant l'entrada i la sortida de la badia. Es troba en funcionament, per bé que en un estat físic un xic deteriorat; un es pregunta quin sentit té arribar-se fins aquí amb un pot d'esprai per embrutar les seves parets i de què està feta la sensibilitat d'una persona que, després de ser testimoni de l'espectacle físic i natural d'aquest paratge, es manté fixa en la seva idea d'embrutar-lo.

El far s'alça també com el guardià d'una petita platja que hi ha als peus, on poder prendre el sol i refrescar-se a recer del vent. És una caleta d'accés dificultós per terra -sinó, ja m'ho direu- cosa que assegura no trobar-hi venedors ambulants, xiringuitos ni fauna cridanera amb vestit de bany talla "King Size". La transparència de les seves aigües i la proverbial riquesa marina de la badia de Cadaqués assegura l'espectacle submarí per aquell que dugui ulleres i tub de busseig. Finalment i si disposeu d'alguna embarcació, és un bon lloc on ancorar si heu decidit visitar-la per mar. Això si, en dies de tramuntana no hi entreu, perquè no us serà fàcil sortir-ne.

Si del far estant, en un dia clar, mireu cap a Cadaqués, veureu tot el poble. I si el dia és encara més clar, des de la muntanya del Pení a la vostra esquerra podreu veure com tot el paisatge del Cap de Creus es desplega. Bon viatge.

Lectura imprescindible
Us recomano la lectura del llibre "Cadaqués", de Josep Pla. L'edició original és de 1947 i per tant ens parla des d'una perspectiva anterior al turisme de masses. Potser per això sigui tant fragant la seva lectura, amb l'estil tan directe de l'escriptor empordanès.

Josep Pla
"Cadaqués"
ISBN: 84-261-0931-4
202 pàgines
Editorial Joventut
www.editorialjuventud.es

...Final de la tercera part i final del relat...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48943 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net