DO LENT

Un relat de: Xitus

Per vuitena vegada consecutiva sonen aquelles notes. Al cap de poc, la veu. Les ha comptades totes mentre seu al llit i mira (sense veure) l'angle que forma la pota de l'armari amb el terra. Novena vegada. Cada cop que sona la música de nou és un poc més lluny de casa. De fet, més lluny de tot arreu.

El dia ha estat certament surrealista. L'ha despertat una trucada d' "essa-o-essa" de la seva noia, que havia perdut una lent de contacte de camí a la biblioteca i recercava algú que li proporcionés un miracle. Vista la impossibilitat del projecte sobre el terreny, han decidit voltar pel parc on jugaven quan eren petits i on començaven a tastar-se mútuament les llengües quan tenien quinze anys. Potser feia un any llarg que hi havien estat per última vegada.

S'asfixiava com de costum i li feia mal l'espatlla mentre pujaven agafats cap al capdamunt del turó. S'han assegut en un dels bancs: ell ajagut amb el cap sobre l'entrecuix d'ella. Ell sostenia un llibre a la mà mentre ella li estirava sistemàticament els cabells, com si busqués algun poll o directament petroli. A terra, una pintada li ha cridat l'atenció: "VIVA EISEINSTEIN". "Ese Einstein…?", ha pensat. Les reflexions en veu alta eren assentides per part d'ella amb un "ehem" digne de psicoanalista amb 30 anys d'experiència en el camp.

De baixada el recorregut no ha estat a l'atzar, sinó que ell ha volgut recordar el sorral on uns disset o divuit anys enrere es divertia fent partits de futbol en miniatura amb els seus ninots de la marca "Argamboy", aquells que la seva àvia li duia cada matí abans de dur-lo a l'escola. Allà on anys enrere intentava mantenir els jugadors dempeus malgrat les fràgils cames de plàstic, ara petites ràfegues de vent temptejaven la possibilitat de fer caure monuments megalítics fets d'excrement de gos.

S'han acomiadat on feia temps que no ho feien. Ella ha marxat cap a casa i ell ha baixat carrer avall. Quan duia 50 metres s'ha girat però ja no hi era. No passa res. Sincerament. En el camí direcció la parada de metro ha recordat tots els detalls, especialment en aquell tram on la vorera s'estreta i es fa realment difícil avançar la gent gran que s'hi aglutina. Ha pensat en la màxima que sempre sosté: "si tires cap a la dreta, es mouran a la dreta. Si tires cap a l'esquerra, a l'esquerra." I sobretot, consell bàsic i fonamental: "no pensis que aniràs cap un cantó per després anar cap a l'altre, perquè te l'endevinaran". Mentre pensava en aquesta fotesa ja era a la boca de metro.

***

La cuina era deserta en arribar a casa. Tan sols faltava un pneumàtic (un calamar, millor, si se'm permet el símil geomètrico-culinari donades les circumstàncies) que de sobte rodolés per sobre el marbre d'un cantó a l'altre. Dos quarts de cinc i el dinar per fer. L'estómac protestava sorollosament i ferma quan ha arribat son pare acompanyat de quatre nois estrangers tres dels quals s'allotjaran a casa la pròxima setmana. "Sort que ja no hi visc aquí". La cervesa presa durant el dinar contribueix a una migdiada inútil d'una hora aproximadament. Una hora… sense temps per a somniar; suficient per a llevar-se amb més mal de cap encara i per adonar-se que feia tard al psicoanalista - sessió no gaire productiva-.

De tornada cap a casa llegeix el llibre que mantenia abans mentre jeia al banc, malgrat els crits d'una parella amb accent de l'Europa de l'est que seuen davant seu dins el bus i que ocupen quatre seients entre ells i les bosses. Potser llegir és l'única cosa productiva que avui el farà reaccionar diferent dels mesos precedents. N'és el desencadenant. L'acaba abans de plantar-se a casa (talment com una planta) però li falta l'apèndix. Jau al llit i segueix llegint; curiosament en un paràgraf surt citat Eiseinstein ("Ese Einstein, ein"?). Riu. Sopa. Mira una pel·lícula. Plora. Encén la radiocasset i posa el CD. Prem el repeat. Plora. Sona el telèfon mòbil, és la xicota altre cop ( haurà perdut l'altra lent de contacte o haurà trobat la primera…? O bé potser només vol contacte i prou, aquest cop?). "Vull estar sol". Penja. Plora com no ho feia en anys. Pren una llibreta i escriu.


Comentaris

  • Quina...[Ofensiu]
    kukisu | 22-01-2007

    sensació de desencís, la del protagonista, una imatge trista intercalada de llàgrimes. A tots ens pot passar, alguna vegada que sembla que no ens importi res ni ningú.

  • Doncs si...[Ofensiu]
    BlauFosc | 29-10-2006 | Valoració: 9

    ...un dia, tal com pot ser un dia, un dia ple de tot i buit de res, on les coses més importants son, com sempre, dins el nostre coco.

    M'agrada el punt de vista. Permet construir el que hi manca, i que sigui sempre diferent.

  • silvia_peratallada | 27-09-2005

    un jazz, claríssim

  • Bona exposició[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-09-2005 | Valoració: 8

    Bona exposició de sensacions més que de fets. M'agrada com està escrit i aquesta estructura de menalgia o desencís que despren tot ell. Just venia de llegir l'anterior ("Quasi") que m'ha deixat una mica descol·locat (no he acabat de veure de què parlaves, només he pogut intuir-ho) i aquest m'ha aclarit la cosa, com si fos una mena de continuació o, millor dit, una redundància sobre el mateix.

    Biel.