Cors en flames...

Un relat de: BlauFosc

...al final, el cor sembla una capella plena de petits ciris
que mantenen encesa una flama
que mai serà res més que una esperança
eternament incomplerta...

Comentaris

  • trist però bonic[Ofensiu]
    GATBLAU | 01-11-2006

    ostres , què trist... no és més bonic pensar que l'esperança algún dia serà realitat ?...
    t'he de dir que m'ha agradat! lo breve si bueno.... ja saps.

  • _shamandalie_ | 17-04-2006

    Mai diguis mai =P...
    I encara sort que la flama no se't apagarà, tant de bo estiguin sempre enceses!
    Felicitats, amb quatre línies has sabut transmetre moltíssim! ^^ ptunets!

  • eternament enceses?[Ofensiu]
    Tirabuixons... | 23-09-2005

    Tant de bo aquestes flames que romanen enceses, segueixin així fins l'últim bri de vida que et quedi. En definitiva, aquestes petites flames que dia dia ens donen una mica de vida són el sentit de tot.
    Hi ha vegades que quatre simples línies renoven aires, encara que siguin d'una simple flama encesa, o que si més no, un dia van estar-ho.
    Sovint ens trobem fogueres inapagades, i que d'una forma forçada ens veiem obligats a apagar-les, queden pocs afortunats que encara puguin parlar de flames que donen caliu.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net