Cadaqués (I)

Un relat de: BlauFosc

L'etern prometatge entre el blanc i el blau
Clos dins una atmosfera inaprensible, motiu d'ombres d'infinits matisos, el poble de Cadaqués viu immers en l'etern prometatge entre blanc dels núvols, de l'escuma de la sal i dels seus carrers, amb el blau del cel i les ones que l'han emmarcat sempre. Donant l'esquena a l'aspror de la terra en un duel mil·lenari, és un clàssic intemporal.

LLUNY DE TOT ARREU
"L'única porta de sortida de Cadaqués fou, doncs, la mar. Per la mar li arribà tot: Les penes i les glòries, els planys i la bona vida. Cadaqués és una illa: La seva història i la seva manera d'ésser tan sols poden comprendre's considerant aquest país com a una illa."
Josep Pla, CADAQUÉS

Les primeres notícies certes de Cadaqués ens parlen del seu vincle al monestir de Sant Pere de Rodes, així com també als comtes d'Empúries, molt propers i amb gran ascendent sobre el nord-est de la Catalunya Vella. En tenim notícia ja al segle XI com a port de mar, tot i que alguns autors en referencien una ocupació romana i qui sap si grega.

Inicialment la població no era més que un petit recinte emmurallat encaramat a una penya vora el mar. Gairebé inaccessible per terra era en canvi -i sens dubte ho és encara- el port natural més gran de la Costa Brava. Obert al sud, es troba a resguard dels temporals de tramuntana tan freqüents a la zona; fou refugi per tots els vaixells que anaven i venien del traïdor Golf de Lleó, al nord, i de la sempre controvertida Badia de Roses, al sud. Precisament a la costa del municipi de Cadaqués es va descobrir, l'any 1990, una dels jaciments més significatius de l'arqueologia submarina de la costa catalana. L'anomenat Culip VI era un lleny cobert, un vaixell de dos pals, 16 metres d'eslora aproximadament, 4,17 de mànega, 1,94 de puntal i amb un desplaçament brut de 40 tones. Sembla ser que es va enfonsar en algun moment del segle XIII, mentre feia el camí entre el nord d'Àfrica i el Rosselló, amb un carregament de fruits secs i ceràmica.

GALERES I MERCANTS: UN PORT NATURAL ESTRATÈGIC
Cadaqués va gaudir durant l'Edat Mitjana d'una importància que avui ens semblaria exagerada. Comptar amb un port natural d'aquelles característiques fou d'una importància cabdal: de primer per a les dinasties dels comptes d'Empúries i de Peralada-Rosselló -que veien com l'antic i poderós port d'Empúries s'anava colgant de sorra- i més endavant per a la monarquia de la Corona d'Aragó. Un fet d'armes ens permetrà il·lustrar-ho, tot situant Cadaqués al centre de l'acció: La guerra entre el Regne de França i la Corona d'Aragó, en ple segle XIII. Corria el mes d'agost de 1285 i el rei Pere el Gran estava en guerra amb Felip III l'Ardit, de França. Girona patia setge des del 27 de Juny, un setge recolzat per la flota francesa que regularment duia subministraments fins a la Badia de Roses, on eren descarregades amb destinació a les tropes franceses que encerclaven Girona. Les bones arts d'espia d'un ciutadà de Cadaqués anomenat En Gras permeteren seguir els moviments de la flota francesa d'aprovisionament tot voltant el Cap de Creus. Fou així com una flota catalana sorprengué a una esquadra francesa de 25 galeres fondejada a Roses. La família d'En Gras s'havia passat les setmanes anteriors anant i venint del Cap de Creus fins a Roses, a fi de descobrir els moviments dels vaixells francesos. Poc després, l'armada catalana de Roger de Llúria infligiria una desastrosa derrota al gruix de l'armada francesa a la coneguda batalla de les Illes Formigues. Aquest fet i la posterior victòria catalana a la batalla del Coll de Panissars obligaren a França i al Papa Martí IV - que havia arribat a excomunicar el rei Pere per motius polítics- a negociar la pau. Les converses van tenir lloc, precisament, a Cadaqués, on Roger de Llúria per part catalana i el Comte de Foix per part francesa arribarien a un acord de pau.

ÀRABS I TURCS: UN CÀSTIG IMPLACABLE
Esdevenir plaça forta i baluard marítim fou una benedicció en els bons temps, però fou el pitjor malson quan arribà la crisi de finals de la Baixa Edat Mitjana. Quan la conquesta catalana de València arribà a la seva fi, una de les formes que van trobar els àrabs per fustigar els regnes cristians, fou la pirateria. En un primer moment va poder ser contrarestada però quan més tard els afers marítims catalans van entrar en declivi, s'abraonà sobre el llevant peninsular i francès tot el pes dels corsaris moros. Dos successos marquen profondament la història de Cadaqués i fins i tot en modelen el seu aspecte: El 1444 la població fou incendiada i saquejada per 22 galeres àrabs. Cent anys més tard el pirata Barba-rossa no tan sols saquejà el poble sinó que destruí l'antiga església. Arrel del primer fet es va perdre l'antic arxiu del poble, altrament anomenat Universitat pel fet de contrenir tot un "univers" de coneixement del poble, i que tantes dades contenia sobre la seva història i orígens. Del segon saqueig el poble en va heretar el seu actual perfil, quan entre el segles XVI i XVII es va construir l'església de Santa Maria damunt les runes de l'anterior. Pel camí va quedar una corrua de ciutadans capturats; si el pagament d'un rescat no ho evitava, eren tots venuts com a esclaus als ports del nord d'Àfrica.

NOUS TEMPS
"Cadaqués, aquest és el lloc que tota la vida he adorat amb una fidelitat fanàtica."
Salvador Dalí

Després de tres segles de malsons, Cadaqués reneix econòmica, social i demogràficament durant el segle XVIII. Al tradicional cultiu de l'olivera hi trobem ja el de la vinya. Els braços dels seus pagesos, com també els dels pobles veïns de Selva de Mar i Port de la Selva, han modelat el territori amb les seves característiques terrasses de pissarra. Per arrencar un xic de terra cultivada en un lloc on sembla que res sigui pla fou necessari convertir, pam a pam, tot el Cap de Creus en un immens jardí. Josep Pla en diu, fent al·lusió a testimonis històrics, que fou l'explotació forestal desmesurada del monestir de Sant Pere de Rodes el que va acabar amb els espessos boscos que hi havia arreu del Cap de Creus. Avui en dia, a tenor del que podem veure als voltants del poble de Selva de Mar i a despit dels greus incendis de finals dels anys vuitanta del segle XX, sembla que no va massa desencaminat.

Rere la vinya, el vi impulsà el comerç amb Amèrica. Gràcies a la minva de la pirateria el nucli urbà per fi va superar el recinte emmurallat on fins llavors no hi havien viscut més de 20 o 30 famílies. Gracies al comerç i a l'emigració posterior de molts veïns durant el segle XVIII i XIX, el poble conegué una petita edat d'or. Bon testimoni en son els nombrosos edificis que esquitxen el nucli urbà, sobretot prop de la costa i sempre extramurs. D'algunes d'aquestes cases ens sorprenen les seves pretensions, i ens parlen de la fortuna que alguns van fer; altres però, van conèixer la dissort. Una dita permetia als que s'havien quedat parlar d'aquells que tornaven amb les mans buides: "A aquest li ha caigut la maleta a l'aigua". De forma continguda, amb una barreja de respecte i sornegueria, feien referència a una situació que molts van patir.

Creixen les fàbriques de salaó, el corall de la zona és sistemàticament explotat, prospera el contraban fomentat per una orografia de malson i l'absència manifesta d'autoritat. Tot això feu possible que la fil·loxera, la plaga que devastà les vinyes europees a finals del segle XIX, no ofegués mortalment la relativament pròspera economia de Cadaqués - pròspera tenint en compte la situació depriment del país en aquells temps. Malgrat això, la vinya no ha tornat a créixer a tot el Cap de Creus.

A principis del segle XX apareixen els primers "turistes", gent de ciutat que, cercant la pau, se sentirà atreta pel seu aïllament. A mida que avança el segle una munió d'artistes, escriptors, bohemis i altra gent diversa van anar passant pel poble. Josep Pla i Salvador Dalí en foren dos clars exponents.

...Fi de la primera part...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

48949 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net