una abraçada.

Hola: Amb sorpresa he vist que has penjat el meu conte "el pastoret coix" en una bloc, signat per "Montserrat Vilaró Berenguer", no sóc la Montserrat. Ja sé que ho has fet amb bona intenció però t'agrairia que el despengessis,
Moltes gràcies i perdona les molèsties.

Quina sorpresa trobar-te per aquí!
Sóc en Ricard, el del bloc on vam posar el teu poema de començament de curs, i del que tenim l'honor que en siguis seguidora.
Al primer moment no t'havia relacionat, però en llegir el teu poema t'hi he conegut l'estil.
Una abraçada

És curiós com els conceptes de "pas del temps" i de "tristesa o melancolia" sovint van units a un tercer concepte; "La tardor". El teu poema, per ell mateix, no es pot dir que sigui un poema que explícitament provoqui tristesa, tot i això, i sense saber explicar per què, en acabar de llegir-lo se't belluga la tendrella. (ja saps que quan parlo de poesia només ho faig des de les emocions que aquesta em provoca, ja que no hi entenc massa)

M'hi he fixat més bé i dius: exhalat i no exaltat... (això em passa per anar massa depressa...)

Un poema ple d'imatges suggerents. He de confessar que molt sovint he de rellegir els poemes més d'una vega per a copsar-ne tot el significat (si és que arribo a fer-ho). Penso que és més demèrit dels poetes que no pas meu. En el teu però, les imatges sóc clares, transparents, i que traspuen aquest optimisme que et carateritza.
Com que sé que no et molesta, et diré que les paraules "exlatat" i "exhaltat" estan massa juntes i es fan nosa... i una de les dues està mal escrita, no?
Salutacioins i gràcies pel comentari.

dels innocents!
a veure quants piquen aquest any...

He gaudit de valent amb la lectura. Si l'agués escrit jo (i ja m'agradaria) potser hagués prescindit dels dos últims paràgrafs.
Felicitats i gràcies

Tots tenim records remollits dins el pot de les neules, sí. D'aquells temps en que teníem el nas enganxat al vidre enllorat. Què donaria per un altre viatge per aquells temps d'infantes, per aquells temps d'estrena...
Una abraçada

El llegir el comentari d'en F. Arnau, M'he adonat que entre els nanos hi ha "la testosterona del botiguer". No hi hauria de ser , ja que és un acudit que jo ja sabia prèviament. En la convocatoria del nanorepte pertinent, ja ho vaig fer constar.
Gràcies i salutacions

Hola, company de nanorepte!
Dels que ens presentes m'han agradat especialment: "l'últim viatge" i "egoista".
Endavant!

La idea del teu poema m'encanta. Parles de la nostàlgia dels anys passats però hi contraposes la il·lusió del present i els desitjos pel futur. No caus en la melanconia banal.
Un poema curull de sensibilitat
Felicitats!

que em recorda una cançó de Lluis Llach, ves a saber tu per què...
Potser sí que el món és massa petit per poder-hi amagar certs sentiments; cap lloc es prou llunyà, cap cim prou alt o cap fondalana massa profunda per deixar-hi allò que tenim arrapat a l'ànima, eh?
Un poema excel·lent, felicitats.

Un pasdoble així sí que paga la pena ballar-lo. Però dins de l'encanteri no hi sona mai aquesta música!
Un poema preciós!!

"prem amb força el bastó que l'ha ajudat
a grimpar cims d'innombrables fracassos,"
Una frase que et toca el cor. Primer he pensat que t'havies equivocat i volies dir "d'incomptables fracassos" és a dir; de molts fracassos. Però potser el que vols dir és que són fracassos que no es poden explicar, que no es poden compartir amb ningú. En aquest cas, els potser encara tenen un sabor més amarga. Sigui com sigui, els intents fallits, sempre fan més dolç l'èxit quan arriba.