El Pastoret coix

Des que el seu avi es va morir, en Biel s’havia tancat en ell mateix, va perdre la rialla i els seus ulls es van marcir. I és que hi estava molt unit amb l'avi, havia crescut sota la seva empara: ell era qui el duia a l'escola, qui li explicava contes fantàstics, qui el feia riure i el deixava amb la boca oberta amb aquells prodigiosos trucs de màgia... Tot i l'esforç dels pares per apaigavar el seu enyorament, no podien ser tan presents com ho havia estat l'avi, ja que tots dos treballaven. Ara s'havia de quedar a dinar a l'escola, i ja no volia que ningú li expliqués contes. El pare ho va intentar, però no hi sabia posar aquella passió, aquell misteri que l’hi transmetia l'avi.
Aquell dia però, alguna cosa va canviar, una espurna d'il•lusió tornà a lluir en la seva mirada: a l'escola ja havien fet el primer assaig de la cançó que ballarien pel festival de Nadal (tot i que encara quedava un mes llarg). No és que al Biel li fes massa il•lusió ballar, però en sentir la nadala va ser conscient que s’acostava aquell temps màgic que a ell tant li agradava. Això li va retornar una mica de l’alegria perduda amb l’avi, especialment en pensar que aviat començaria a muntar el pessebre al menjador i, així, podria tornar a col•locar el "pastoret coix" a la vora de la cova, allà on, amb l'avi, i després d'una llarguíssima discussió, van decidir de posar-lo: l'avi li deia que havia d'anar a l'era, amb els altres pastors, però ell argumentava que el seu lloc era ben a la vora del nen Jesús, ja que no era un pastor com els altres. El que tenia d'especial aquell pastor era que l'havia tallat i pintat a mà el seu avi d'un tros de fusta de l'alzinera que hi havia a l'hort. També havia fet altres figures, però segons li havien explicat els pares, algunes s'havien perdut quan van fer el trasllat a la casa nova, i altres les havia anat trencant ell en donar-los-hi altres usos: al pescador el feia servir de "Superman", Sant Josep es convertí en un soldat amb una llarga escopeta... i a poc a poc totes van acabar sent substituïdes per figuretes comprades al mercat de Nadal. Només va quedar el "pastoret coix", que tampoc es va salvar del tot de la imaginació d'en Biel, ja que el feia servir de Messi i, de tant xutar, se li trencà la cama, d'aquí el nom. Però el lloc a la vora de la cova era sagrat, era la primera figura a posar després de la molsa, abans fins i tot que el mateix caganer. Quan l'avi els va deixar, en Biel anava tot el dia amb el pastoret coix a la mà, fins i tot dormia amb ell. Li semblava que així sentia una mica la presència de l'avi. Els seus pares el van anar convencent a poc a poc que el deixés al garatge, a la caixa on hi havia els altres ornaments de Nadal. Tot i això, cada dia hi baixava, el treia i l'acaronava una estona. És per això que, ara que sentia la primera alenada nadalenca, el somriure li tornava als llavis. En arribar a casa va demanar fer el pessebre als pares, aquests, en veure aquell bri il•lusió a la cara d'en Biel, van accedir a muntar-lo l'endemà mateix, tot i ser tan aviat.
Aquella nit, per primera vegada en molt de temps, en Biel s'adormí plàcidament, sense malsons que li entrebanquessin el descans.
Quan obrí els ulls es va trobar al coll del pare que corria cap a la porta. Era negra nit, sentia els crits de la mare i dels veïns, i un soroll molt fort que no va saber identificar. Mirà a terra i va veure que era ple d'aigua, com aquella vegada que es va espatllar la rentadora, però ara era aigua bruta, i n'hi havia molta més. Quan van sortir al carrer s'adonà de l'origen d'aquella remor eixordadora, era l'aigua del riu que baixava amb ràbia enduent-s'ho tot. El pare va córrer carrer amunt fins a la plaça i el deixà a casa de la tieta. Per la cara que feien tots s'adonà que alguna cosa greu devia estar passant, però estava tan cansat que de seguida s'adormí al sofà.
L'endemà, en sortir de l'escola, la tieta el va dur a casa. Durant el trajecte va veure els carrers plens de fang i molta gent amb pales intentant treure'l. Quan va arribar, va veure un contenidor al mig del carrer, on el pare i altra gent hi anaven llençant tot de coses que havien quedat inservibles a causa de l'aigua: televisors, llibres, neveres...
El primer que va fer va ser baixar al garatge, allà hi va veure el cotxe i la moto del pare completament coberts de fang. De seguida dirigí la mirada cap al prestatge on hi havia la caixa dels ornaments de Nadal. El cor li feu un salt, havia desaparegut! Primer la buscà per entre el fang, i en no trobar-la va córrer a dir-ho al pare:
-El pastoret coix, pare, el pastoret coix no hi és!- va cridar desesperadament i amb llàgrimes als ulls.
El pare s'adonà de la importància que tenia allò pel seu fill, però ja no hi podia fer res. La riuada s'ho havia emportat tot.
En adonar-se que l'havia perdut definitivament, en Biel es tornà a enfonsar, era com si hagués perdut l'avi per segona vegada. Va buscar les fotografies del pessebre de l'any passat, per poder veure el seu pastoret, però el pare li digué que també s'havien perdut.
Els pares el van voler convèncer que no passava res, que ja en comprarien de noves i que serien més boniques, però no el van poder persuadir de cap manera: ell volia el pastoret coix que havia fet l'avi amb les seves pròpies mans.
Van anar passant els dies, els carrers i els aparadors s'anaven omplint de llums de colors, les nadales sonaven arreu, però res no animava en Biel. Quan van fer el festival de Nadal, la senyoreta el va posar a segona fila, perquè amb aquella cara de desgana, deslluïa el ball.
I així va arribar la vigília de Nadal. Ja feia dies que havien començat les vacances, però en Biel gairebé no sortia de casa. El pare el va pujar a coll i el va ficar al cotxe.
-On anem, pare?
-A l'hort una estona, a veure si et toca una mica l'aire.
Quan van arribar, en Biel va anar directe al pedrís de la cabana, allà on l'avi tallava la fusta per fer-li les figures del pessebre. Es va asseure i s'hi quedà amb el cap cot. El pare anava reposant la terra que la rovinada s'havia endut, però a cada palada mirava el seu fill.
En Biel, amb la mirada fixa al terra va veure una cosa que li cridà l'atenció, semblava... S'acotxà, allargà la mà i, sí, sí ho era!
-Pare, pare, mira què he trobat, és el pastoret coix!
El pare va córrer cap al seu fill i el pujà al coll. Es fongueren en una abraçada i van plorar, i van riure, i van cridar tots dos d'alegria.
-Com és que era aquí? - Preguntà en Biel
-És l'aigua del riu, que l'ha dut...O potser és la màgia del Nadal.- Va dir el pare amb els ulls amarats de llàgrimes.
En arribar a casa es posaren a fer el pessebre frenèticament. El pare posava la sorra de colors als camins mentre en Biel netejava amb cura el pastoret coix. Quan va acabar de treure tot el fang, se'l quedà mirant una mica estranyat, semblava diferent... Però el pare li explicà que era per l'efecte de l'aigua i del fang, que l'havien malmès una mica.
-No passa res, continua sent el pastoret de l'avi, no?
-Sí, això sí.
I el posà al seu lloc, a la vora de la cova, amb molta cura, com si fos el tresor més preuat.
Aquella nit, en Biel accedí que el pare li expliqués un conte.
Quan ja s'havia adormit, el pare anà a l'habitació i es topà amb la mirada interrogativa de la seva dona.
- Anava a rentar la teva caçadora i he trobat això a la butxaca.
Estirà la mà i li allargà una fotografia retallada del pessebre de l'any passat, on s'hi veia el pastoret coix, i la navalla amb què l'avi tallava la fusta.
El pare es posà el dit índex davant dels llavis. Llavors la dona s'adonà que tenia la mà plena de petits talls.
-És la màgia del Nadal- digué ell mentre li picava l'ullet.