Il·luminat

Un relat de: Calderer

Sóc al lavabo, rentant-me les mans, si us interessen aquest tipus de detalls, quan m'arriba la llum. O potser és més correcte dir quan la llum em fulmina, com un llampec, o m'abrasa com en una explosió. És una llum blanca, intensíssima, fa mal, crema, de tan forta que és. Em traspassa, m'omple, m'amara el cos i el cervell. Sobretot el cervell, la ment, és com si els pensaments, els records, les esperances, els desitjos, les necessitats s'il·luminessin de sobte amb aquesta llum encegadora. Una experiència intensa, total, absoluta.
Després la llum s'apaga, tot torna a la normalitat. Aparentment, perquè jo estic il·luminat. Sento la ment neta, cristal·lina, diàfana. Res no ha canviat però tot ha quedat il·luminat, tot ha quedat clar i pur. He renascut, sé el que vull i qualsevol dubte, por o vacil·lació han desaparegut.
Surto del lavabo, sóc a la feina. A la secretària de la secció li dic que tinc una forta crisi de migranya i que me'n vaig a casa. Se sorprèn ja que en els deu anys que fa que treballo a l'empresa mai no he estat de baixa, malgrat les freqüents migranyes que pateixo. Quan surto per la porta de la fàbrica el cap, un malparit, que ha corregut darrere meu, em para i em pregunta si em trobo bé. Li asseguro que no és res, que amb la medicació que tinc a casa ja em passarà. Ell em mira fixament intentant acollonir-me com fa sempre, però aquest cop no pot, li torno la mirada amb impertinència i fa una passa enrere, com sorprès, sembla que veu alguna cosa diferent en mi, alguna cosa que no havia vist mai abans.
Camí de casa m'adono de com és de clar el que desitjo i del rumb que vull que prengui la meva vida.
En arribar pujo al segon pis, agafo la sogra de la cadira de rodes i la llenço escales avall. Malgrat ser molt vella i estar molt xacrosa no es mor i comença a cridar i a insultar-me. Això en ella ja era habitual, cridar-me i ofendre'm, l'única part del cos que li funcionava bé era la llengua. Baixo fins a mitja escala on ha quedat eixarrancada com un titella, m'ajupo al seu costat i li agafo el cap amb fermesa entre les mans. Girant-lo a un costat i a l'altre, amb un moviment sec i ràpid, com si digués que no amb vehemència, li trenco el coll. Sentir el crec de les vèrtebres que es trenquen i acabar la cridòria de la vella tot és una. Després m'assec al costat del cos, gaudint del silenci i pensant en els passos que cal seguir.
Per ordre truco al servei d'urgències i a la dona. He de fer un gran esforç per semblar confús, quan estàs il·luminat no hi ha res que et confongui o et torbi.
Ve una ambulància, comproven que és morta, avisen la policia i quan arriben entra la meva dona. Tot són plors i crits i preguntar què ha passat. Explico que quan he arribat, buscant la medicació per a la migranya, me l'he trobada a l'escala. Que l'he tocada per mirar si estava viva, però que quan he vist que no respirava he preferit trucar a urgències. M'aplico a calmar-la i consolar-la, fent el paper de marit compungit però fort. S'emporten el cadàver, hauran de fer-li l'autòpsia. La policia investiga una mica i proposa com a explicació que la vella bruixa ha intentat baixar sola l'escala i ha caigut. Moc el cap amb gestos que volen dir: "Es veia venir, no estava gens bé". La dona plora i singlota, "No havíem d'haver-la deixada sola", diu. "Per què havia de baixar l'escala? No estava bé, se li anava el cap".
Els dies següents m'ocupo de tot, organitzo un bon enterrament. La policia ens retorna el cadàver, l'autòpsia ha confirmat la caiguda accidental. Hi ha poca gent al funeral, la major part dels coneguts de la seva generació ja són morts i ella gairebé ja no sortia de casa.
Al cap d'una setmana la dona i jo anem al notari. No hi ha sorpreses, tot ho ha deixat a la seva única filla.
De seguida de tornar del notari truco a l'empresa immobiliària que uns mesos enrere ens havia fet una oferta per la caseta i el jardí -el barri ha crescut molt i la caseta està en una zona cada cop més valorada- i els asseguro que no vendrem si no milloren substancialment el preu i que cal que ho facin ràpid ja que tenim altres ofertes. Els menciono una xifra desorbitada i diuen que s'ho pensaran. Me n'adono que el negoci està fet i que tot rutllarà.
Convèncer la dona de vendre la casa és fàcil. Li dic que està massa plena de records per a tots, que hem de començar una nova vida. Aquests dies em mira estranyada com si veiés el canvi que he patit. "Sort que has estat tan fort i decidit, sense tu no sé que hauria fet", em repeteix matí i tarda. Cada nit me la follo. Ella al principi protesta. "És massa aviat, hem de guardar uns dies de dol", xiuxiueja, però després es deixa fer. Encara no hem canviat de casa que sento una conversa per telèfon amb la seva amiga. Hi ha cases on sempre hi ha el soroll de fons del televisor o de la ràdio. A casa nostra el soroll de fons és el de les converses de la dona amb l'amiga que duren hores i hores. Normalment no hi paro esment, és una xerrameca insulsa i banal però sento que parlen de mi i hi paro l'orella. "Està desconegut, la mort de la mare l'ha afectat molt i això que sempre estaven com el gat i el gos. Necessita molt d'afecte". Tot això ho diu en confidència, pretesament en veu baixa. I després d'uns moments: "Sí noia cada nit ho fem i ara vol provar coses noves. Jo li segueixo la veta, ja saps que a mi ni em va ni em ve, que no em cal, però per tenir-lo content...". És mentida, frueix com mai, tot són gemecs, sospirs i marrameus. Ella també ha canviat, però no ha estat una il·luminació, només que s'ha lliurat de l'amor tirànic de sa mare.
A la feina estic de baixa, ha estat fàcil enganyar el metge i convence'l que tinc unes crisis de migranya més fortes que mai, que em deixen gairebé invàlid. En realitat la migranya que he patit de sempre amb la il·luminació ha desaparegut del tot. Passo, doncs, moltes hores sol a casa, pensant en el que m'ha passat i en el que vull fer. Em documento i m'assabento que el meu cas no és excepcional. N'hi ha molts registrats a la història. La llum blanca encegadora, la ment clara i desperta, el canvi de rumb, aquests fets es repeteixen un cop i un altre. Potser el cas més conegut és el de sant Pau, quan un llampec el fa caure del cavall i li canvia la vida. Penso, però, que n'hi ha molts d'altres que no han transcendit o que els afectats han volgut guardar amb discreció. Què provoca la il·luminació o si té algun objectiu són qüestions que ningú sap respondre i que no em preocupen.
Un d'aquests dies de baixa que estic sol a casa ve l'amiga de la dona. "Passava per aquí i he volgut venir a veure com estaves", em diu, acompanyat del repertori habitual de somriures i gestos seductors. L'abraço, la morrejo brutalment i me la tiro sense massa cerimònia. Provo amb ella alguna de les tècniques que he utilitzat amb la dona i descobreixo que també fan el fet. Després ella vol jugar a la comèdia del penediment. "Què hem fet? Ha estat un error. Jo no volia. No pot tornar a passar", diu ella gaudint dels seus melodramàtics sentiments i sobreactuant. "Au, va, no m'atabalis, si no vols que ho repetim no se'n parli més, ves cap a casa que el marit t'estarà esperant i jo tinc coses a fer". "Però no pots fer com si no hagués passat res", diu mig sorpresa, mig fent el ploricó. "I tant que ho puc fer", li asseguro molt seriós. "A més, què ha passat? Que hem follat i ens ho hem passat pipa. O no? Doncs no cal dramatitzar tant. Vols que ho repetim? Truco al teu marit i li dic que arribaràs una mica tard perquè encara en tenim per a un altre clauet, que mentrestant vagi donant el sopar als nens". Fuig esperitada, crec que més sorpresa que no pas espantada.
Els il·luminats provoquem aquest tipus de sentiment en els que encara no han vist la llum: sorpresa, estranyesa, por, admiració, fascinació. La força interior que tenim, la claredat del pensament, l'energia que transmetem ens fa fascinants. Sobretot per a les dones. Els mesos següents me'n tiro unes quantes que ho estaven demanant a crits i que abans, en l'època en què encara caminava per la foscor, em mirava a distància i amb respecte. No vull entrar en detalls perquè parlar de les meves aventures sexuals no és l'objectiu d'aquesta narració i no tinc cap interès a excitar cap paio o paia. Si us la voleu pelar i necessiteu un estímul compreu-vos una revista porca.
Els mesos després de la il·luminació han estat, doncs, molt fructífers. A part de solucionar-me la vida i de repassar-me'n unes quantes també he passat comptes amb alguns que me la devien. Per això retorno a la feina per uns mesos ja que n'he de passar amb el meu cap, que durant anys m'ha humiliat amb brutals esbroncades i ha preferit qualsevol altre abans que a mi per als ascens. Es troba amb una desagradable sorpresa, desapareix una important quantitat de diners i tot apunta que se l'ha quedat ell. Alguns rumors que faig córrer: "L'havia vist ficant-se alguna cosa pel nas.", "Té moltes despeses, sembla que s'ha embolicat amb una secretària" porten l'amo a despatxar-lo. I amb una taca al currículum que li impedirà treballar per sempre més en el nostre ram. Al cap d'uns dies algú, amb la cara tapada amb un mocador, l'espera dins del portal de casa seva, li clava una pallissa que el deixa baldat i que el porta a l'hospital una temporada. Alguns altres s'emporten sorpreses desagradables similars però són tan poc importants que prefereixo no perdre el temps explicant-ho.
La dona, pobrissona, també és un problema que cal resoldre. No m'ofèn, ni m'ha ofès mai. Tot el contrari és una personeta feble, amable, patidora, que prefereix callar i suportar les humiliacions que no pas obrir la boca i queixar-se. Tota una vida sota el domini de la mala bruixa de la mare l'ha fet així. Ara, amb la il·luminació, la veig amb tots els seus defectes i he descobert que, a la seva manera, negativa i neuròtica, frueix del patiment i de la feblesa, i que necessita, per ser feliç o potser per ser adequadament infeliç, algú que la domini i la maltracti. Me n'he de desfe
r, però no pas per aquests defectes, d'altra banda nimis i que es compensen amb la comoditat que representa una casa ben portada. No, la qüestió és que els diners de la sogra els ha heretat ella, només ella. En realitat sóc jo el qui els administra i en disposo sempre que vull, però no em ve de gust donar-li cap mena d'explicació quan comenci a gastar-los en el que estic pensant.
Primer de tot convenço molt fàcilment la dona que fem testament l'un per a l'altre, "pel que pugui passar". Ella diu que "penso en tot i que no sap què faria sense mi". A part dels diners, ja em resulta carregosa tanta admiració. Són ja, doncs, dos bons motius per pelar-la.
Cal que mori per heretar-la. No és, però, tan fàcil. Un accident seria delicat, la policia podria trobar estrany dos accidents a la mateixa família en tan poc temps. Un enverinament ben fet, que semblés una malaltia, estaria bé però no tinc els coneixements necessaris per assegurar-ne el resultat. A més el verí, si es descobreix, sempre assenyala els familiars més propers. Cal doncs una mort diferent, una mort amb un culpable clar.
Un cop a la nova llar, un pis el triple de gran que la caseta, equipat amb totes les comoditats i a un dels millors barris de la ciutat, em poso a pensar com fer-ho. I com els il·luminats sembla que tenim la sort de cara se m'ofereix una oportunitat magnífica al mateix replà de la nova casa. Porta per davant del nostre pis hi viu un malalt mental, d'altra banda inofensiu, amb la seva mare. Els veïns, quan els estiro una mica de la llengua, m'expliquen que és esquizofrènic però que amb la medicació està controlat i que, a part d'un posat estrany i que gairebé no saluda quan es troba amb algú, no ha plantejat mai cap problema a la comunitat. Decideixo que aquest és el que carregarà amb el mort, mai més ben dit.
Començo per provocar-lo quan me'l trobo a l'escala o a l'ascensor. L'insulto amb veu baixeta "boig!, tarat!", li dic. L'empento i li prohibeixo pujar a l'ascensor amb mi. Li trepitjo els peus. "Fuig d'aquí, faré que et tanquin, no vull veure't prop meu". L'home, alt i prim, d'ulls grans, negres i fixos, s'espanta molt, comença a dir a tothom que el persegueixo i que li tinc mania. Els veïns, que fins ara el tenien per estrany però inofensiu, el comencen a defugir. Al cap d'uns dies comencen a trucar a la porta de baix de casa quan la dona està sola, algú deixa notetes delirants a la bústia i fins i tot un dia apareixen unes restes sanguinolentes d'algun animal davant de la nostra porta. Convenço la dona de denunciar tot això a la policia. Ella, espantada fins a l'histerisme, tot i que no en té cap prova, no dubta d'acusar el boig. La veritat és que resulta molt convincent en el paper de víctima, deu ser el costum o potser alguna mena d'auguri. La policia fa una visita al sonat i la mare els assegura que el portarà altre cop al metge i que si cal augmentaran la dosi de medicaments.
Només cal posar el parany i resoldre la situació. No és senzill: cal primer paciència i després decisió però, per a mi, un il·luminat, no té massa dificultat. Durant unes setmanes he controlat les entrades i sortides de la mare i el fill i ja sé que ella molt sovint és fora. Finalment decideixo passar a l'acció, i ho planifico com si es tractés d'una obra de teatre en tres actes. El primer acte és senzill: un dia que sé que està sol truco a la porta i quan m'obre entro d'una revolada. Ell es queda petrificat amb la boca oberta. Vaig a la cuina, la regiro una mica i agafo el ganivet més gros d'un joc que tenen. El boig em segueix, ha tancat la boca però fa un posat com si estigués dubtant de si el que passa és real o és algun deliri dels seus. Abans de sortir li poso el ganivet al coll i mirant-me'l fixament als ulls li dic: "Com diguis res te'n penediràs". Es pixa a sobre.
El segon acte és el més difícil, cal coordinar bé els temps i les accions. Abans de tot he convençut la dona perquè anem a parlar amb el tarat i li fem entendre que si continua molestant-la se les carregarà, acabarà tancat al manicomi. Ella dubta, té por, però ja fa temps que fa tot el que li mano. Vigilo i quan veig que la mare ha sortit ens n'hi anem la dona i jo. Truco a la porta i quan obre faig entrar la dona d'una revolada. El veí ja ni se sorprèn, té un posat com resignat, quiet, com sospitant el que passarà. "Hem de parlar", dic, alhora faig avançar una mica la dona que queda davant meu i de cara al boig. L'agafo amb la mà esquerra pels cabells i amb la dreta trec el ganivet que porto amagat i li tallo el coll amb absoluta precisió. Un tall magnífic, segur i definitiu, d'orella a orella sense dubtar ni un moment. Un tall propi d'una ment desperta i diàfana com la meva. Comença a brollar la sang, un doll com si es tractés de la matança del porc. La dona cau desmanegada a terra. Jo crec que ni s'ha adonat del que li ha passat, pobrissona meva. Ell, el guillat, resta petrificat davant meu; amb els ulls esbatanats de por. La dona i el toll de sang, cada cop més gran, entre tots dos. Obre la boca sembla, que vulgui parlar, però no li surt cap so de la gola. Mira avall cap aquell ninot patètic del terra, envoltat tot ell de vermell. Jo me'l miro encuriosit per veure com reaccionarà. A poc a poc se li afluixen les cames i cau, assegut, damunt del toll de sang, mig inconscient. M'apropo i li dono el ganivet perquè l'agafi. "Em sembla que això és teu, gràcies per deixar-me'l", li dic. Ell l'agafa i se'l queda mirant fixament.
Ja només queda el tercer acte, el desenllaç. Obro la porta i surto corrent, tot tacat de sang, cridant: "Ajudeu-me! Ajudeu-me! Policia! Truqueu la policia!". Crido, xisclo fins que em fa mal la gola. Baixo corrent l'escala trucant tots els timbres, colpejant les portes. Faig per caure amb tant d'encert que acabo mig estabornit i amb el canell trencat. Mentre alguns veïns em socorren altres s'atansen a casa del veí. Uns diuen que cal esperar la policia, altres més valents o més xafarders s'atreveixen a entrar i troben l'espectacle: la dona morta i el boig completament trastocat, encara assegut al bassal de sang i amb el ganivet a la mà. Cau el teló.
Després tot transcorre com tenia previst. L'obra ha estat feta amb precisió i jo amb prou feines he de dir res. Em porten a l'hospital, em visiten i m'enguixen el canell. Després a comissaria em pren declaració la policia. Dic poca cosa, deixo que ells es facin la pel·lícula, és la seva feina, se'ls veu delerosos de resoldre-ho. Els explico que estava a casa, que la dona havia sortit a comprar i que en sentir un crit he anat a veure el que passava. La porta del veí era oberta, m'he trobat l'espectacle i he fugit, encara que no recordo res amb claredat de tant com m'he esverat. És la policia mateixa la que completa la història: "Devia estar vigilant darrere la porta, quan ha vist que sortia, l'ha agafat i l'ha arrossegat cap al seu pis. Ella s'ha resistit, ha cridat i ell l'ha mort amb el ganivet que tenia preparat".
Passo per alt el detall dels esdeveniments posteriors, diré només que el boig està pendent de ser jutjat, segur que acaba al manicomi, i que jo ja tinc els diners.

Ara no m'he de preocupar per res, tinc la vida resolta. Però tinc plans, vull fer coses grans, tot el que he aconseguit fins ara ha estat d'un nivell petit, com si diguéssim casolà, familiar. Ara necessito fer grans coses.
Per això he provat de contactar amb gent de l'hampa per tal que treballin per a mi, sota les meves ordres. La decepció ha estat total. Si la gent vulgar, la genteta honrada viu en un món confús, grisenc i sense llum, els delinqüents són cecs del tot i aquesta ceguesa els porta a ensopegar sempre amb les mateixes pedres. Què dic, més que ensopegar amb pedres el que fan és topar amb els mateixos murs. Cometen actes absurds, sense sentit, ni objectiu, ni grandesa. Acaben a la presó per qualsevol fotesa o morts de qualsevol manera.
Descartats els delinqüents em cal trobar iguals a mi; il·luminats com jo que vulguin unir-se, formar una aliança per assolir fites més altes. No serà una unió basada en l'amistat, la companyonia o la solidaritat. Això només ho pot pensar algú que encara camina en la foscor. Serà un negoci en què ens ajudarem els uns als altres a arribar més amunt. Tots en sortirem guanyant, assolirem el poder i la grandesa que com a il·luminats ens pertoca. Regnarem per damunt dels altres. Imagino que altres vegades a la història s'ha produït aquesta aliança dels desperts. Sospito que a l'Alemanya dels anys 30 la gent desperta s'uní i arribà a dominar tots els altres, encara que a la llarga va resultar un experiment fallit.

Per tot això faig una crida, des d'aquest relat que pretén ser de ficció, per tal de trobar gent com jo. Alguns detalls de la història que us he explicat han estat lleugerament canviats, no tinc cap interès que la policia faci massa preguntes, però per als desperts el que dic serà prou revelador. El manso que l'ha escrit sota les meves indicacions s'ha esforçat molt i m'assegura que guanyarà un premi literari i es publicarà. Pobre d'ell que no sigui així, a part d'explicar a la seva dona l'afició que té per les noies jovenetes, li faré mal, molt de mal. Els desperts, doncs, poseu-vos en contacte amb mi a través seu. Junts farem coses grans, molt grans.







Comentaris

  • Onofre | 06-10-2011 | Valoració: 10

    Sí noi...
    "Els il·luminats provoquem aquest tipus de sentiment en els que encara no han vist la llum: sorpresa, estranyesa, por, admiració, fascinació. La força interior que tenim, la claredat del pensament, l'energia que transmetem ens fa fascinants."

    I és que encara no me'n avinc , però sí, ara que ho dius.



  • m'hi apunto![Ofensiu]
    Shu Hua | 18-06-2010

    Si-us-plau, amic Calderer, digues-li a aquest home que estic interessada a participar en els seus plans. Ja ens posaràs en contacte, eh?
    Clar que ja ho has fet. Hi he entrat en contacte des de la primera ratlla. M'ha agradat tot, l'entrada, el nus, el desenllaç i la coletilla. Sobre tot la coletilla.

    Quan em vas comentar el meu relat de la nena vegetariana vaig córrer a mirar els teus relats. De moment he llegit aquest i m'ha agradat força.

    Ara fa temps que no escric, no sé si ma filla de 7 anys em treu tota la creativitat o simplement m'he tornat vaga... o tot.

    salut
    gloria

  • Xantalam | 02-01-2010

    Ho he passat molt bé llegint aquest relat, Lluís, has creat un personatge devastador, amb una determinació mortífera atroç, tan palpable i malaltís que fereix. L'únic que no em fa massa el pes és el final, per mi ja era suficient i magnífic sense donar més explicacions ni fer cap referència històrica, ni posar cap escriptor pel mig, però només és una opinió, potser a un altre és el que més li ha agradat del relat, ves a saber!...
    Les meves felicitacions.

  • berenguer | 26-12-2009

    He gaudit de valent amb la lectura. Si l'agués escrit jo (i ja m'agradaria) potser hagués prescindit dels dos últims paràgrafs.
    Felicitats i gràcies

  • S'ha d'estar il.luminat...[Ofensiu]
    copernic | 26-12-2009


    per escriure un conte així, amb aquesta precissió i profusió de detalls, amb aquesta lucidesa mental (il.lumimació?) La idea és del tot enginyosa i un cop desenvolupada amb l'encert que et caracteritza em porta a reflexionar sobre el món de pors, frustracions i repressions en el que vivim. L'il.luminat del teu conte pot ser qualsevol de nosaltres, éssers que es mouen en la foscor de la quotidianeïtat i que, de sobte, veuen la llum i descobreixen que han estat fent el préssec duarnt una colla d'anys. El teu il.luminat amoral és el producte d'una repressió interna, d'una censura social, que es manifesta en una autocensura que ens limita i ens amordassa. Aquesta és la lectura que faig entre línies del teu magnífic relat. Bones festes, admirador del gran Calders!

  • Il·luminat.[Ofensiu]
    onatge | 25-12-2009 | Valoració: 10

    Salut i presència.
    onatge

  • Si aquest relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • PERQUÈ RECOMANO AQUEST RELAT[Ofensiu]
    Calderer | 22-12-2009


    Aquests darrers dies Vladimir ha proposat a tots els autors que ens passem habitualment pel fòrum que escollíssim el que consideràvem el nostre millor relat. Al principi vaig pensar que seria impossible, que escollir-ne cinc o sis dels 24 que tinc publicats a RC sí , però que un de sol no. Però pensant-ho millor em vaig adonar que aquest relat de l'Il·luminat té quelcom que el fa diferent i per això l'he triat.

    Vaig començar a escriure aquest conte quan ja portava uns mesos escrivint, tenia un parell de contes acabats i mitja dotzena a mig escriure. Quan el vaig acabar, però, em vaig adonar que no valia res, que la idea original quedava totalment deslluïda per una prosa desmanegada i repetitiva. A més, l'havia escrit en passat perifràstic i el ritme resultava lent i entrebancat. Em vaig adonar de la importància d'aconseguir que la forma (estil, prosa, ritme) i el contingut assolissin una certa harmonia o unitat. Després de diverses provatures em vaig decidir per reescriure'l en present (el que a vegades s'anomena present històric), amb un ritme ràpid i un estil sec i amb pocs guarniments i detalls. Em costà força aconseguir-ho ja que havia de sacrificar frases originals i detalls narratius ocurrents però em vaig sotmetre a aquest principi: aconseguir que la història a explicar i la forma d'explicar-la fossin totalment harmòniques i coherents. Si més no tota l'harmonia i coherència que jo com autor fos capaç d'aconseguir.

    A partir d'aquest conte sempre, a l'inici d'escriure un text, em plantejo quina forma serà la més adient a la història que vull explicar. I sovint es van modificant (la història i la forma), adaptant-se l'una a l'altra.

    Per tot això aquest conte de l'Il·luminat potser no és el millor dels meus però sí que és el que més m'ha fet pensar i el que més m'ha influenciat en quant a la forma d'escriure. I és per això que és el que considero més interessant dels que porto publicats a RC. Espero que us agradi.

    Lluís

  • sense paraules[Ofensiu]
    Francesc Piñol | 26-05-2009 | Valoració: 8

    O potser si...captivador , provocatiu, des.de l'inici al final...et deix sense alè....no he pogut deixar de llegir.ho fins l'ùltima lletra.

  • M'ho he passat molt bé...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 12-03-2009 | Valoració: 10

    llegint aquesta narració fantàstica, gaudint també d'aquest humor soterrat que l'envolta contínuament. Hem de reconèixer que quan la història atrau i té força, el lector s'endinsa per entre les línies i, volent-t'ho o no, hi participa i fins i tot hi ha moments en els que, per exemple com en el cas del teu personatge psícopata, hi ha accions ben deplorables que en comptes de causar-nos rebuig, ens arranquen un somriure. Felicitats per aquesta mostra d'habilitat narrativa.
    Lamento disposar de poc temps per llegir -darrerament no sé pas com m'organitzo però tinc la sensació que cada cop ho faig pitjor-, però em faig el propòsit d'anar llegint el que fins ara has penjat, perquè tinc la intuició que m'estic perdent molts bons moments.
    Una abraçada

  • Magnífic relat terrorífic![Ofensiu]
    Romy Ros | 12-03-2009 | Valoració: 9

    Ei!, m'has ben absort dins del teu relat. T'he de confessar que normalment no m'agrada la literatura fantàstica, però amb el teu relat del psicòpata mesiànic, m'has endinsat i embelessat de tal manera que he arribat fins el final amb un somriure perenne i, més encara, quan desenllaces amb el pobre escriptor que temerosament treballa per el mesies terrorífic.
    M'ha agradat molt el teu relat! seguiré llegint-te.

  • Felicitats![Ofensiu]
    Vladimir | 12-03-2009

    M'ho he passat molt bé llegint el teu conte! No m'extranya que l'hagin premiat! És un retrat d'un psicòpata magistral, i malgrat la duresa de l'argument, gràcies al teu sentit de l'humor -negre. és clar!- ens fa somriure tota l'estona. Sens dubte que l'il.luminat mereix una continuació i serem molts els que l'esperarem en candeletes.
    L'ús del present, d'entrada m'ha fet pensar que les il.luminacions eren habituals en el protagonista: "Sóc al lavabo, rentant-me les mans, si us interessen aquest tipus de detalls, quan m'arriba la llum", m'ha sonat com si la llum li arribés habitualment. És clar que després descobrim que no, que el conte és narrat en present i que la llum només li ha arribat una vegada.
    Cada gir argumetal està molt ben calculat, l'estructura del conte és impecable, la prosa -no cal dir-ho- perfecta! A més, la història enganxa al lector, per bé que no deixi de ser la típica història del que en diuen un "serial killer" (seria "assessí en sèrie" en català?). Però l'originalitat rau en el punt de vista del protagonista, en la seva determinació cega, en la seva absurda seguretat... una seguretat envejable, val a dir, encara que potser va encaminada cap la direcció errònia?
    Molt bona i afortunada la sorpresa final amb l'aparició del pobre escriptor. M'imagino com t'ho devies passar de bé escrivint les aventures d'aquest tarat!
    Quan pugui em llegiré l'altre (els "forjadors..."), però és que els teus relats són llargs i demanen temps de lectura que a vegades em costen de trobar.
    Felicitats!
    Vladimir.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

86508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.