Els dies

El temps i els dies sempre fan cap al punt on la rutina es transforma en desídia. És allò que tu dius molt bé, “un respir mecànic” o que jo en un sonet comparava a quan t’adorms creient que el sol té franca la tornada pel deix perseverant de cada dia.
Cada demà ha d’esdevenir, si t’adones que existeix, en un doll de sensacions, de vivències, d’aventura. En un dia NOU de trinca, per estrenar.

Un bell poema, un magnífic brindis convidant-nos a viure la vida sempre com a nova.

Raül

P.S. Has llegit el meu sonet “Hic et nunc”, penjat a la meva pàgina?

L'últim vers és totalment expectacular!

Et responc amb un poema que no parla del mateix però si del temps... Irrepabile Tempus Fugit.

La teva sensibilitat la sento en cada mot!

Una abraçada, et segueixo llegint!

Bell, molt bell aquest poema que es deixa llegir amb avidesa alhora que ens presenta i albira un futur més net i transparent, esperançador i ple d'il·lusions.
Fantàstica i encertada és també la fotografia que has triat per il·lustrar la poesia.
Gracies per tots els teus engrescadors comentaris.
Va ser un plaer conèixer-te en l'acte del Ateneu Barcelonès
Una abraçada,

Lluís Cusidó

molt ben expressat, el pas de les hores, el temps, l'ahir i el demà
m'ha agradat
salutacions

Ple de desitjos del demà, d'un futur pròxim a tocar de dits.
Salut i rebolica!

m'agrada molt la teva obra poètica

hi trobo quelcom exquisit en els teus versos...

i si no et valoro
és perquè tu mateixa no ho vols,
però certament
els teus poemes són de 10 -ho dic amb tota la sinceritat del món-


cada dia descobreixes nous valors en aquesta pàgina meravellosa
i desde fa un temps
que tinc la necessitat incontrolable de llegir-te


no sé si has llegit a la renee vivien, també la trobo molt bona, i com tu, també ha participat en el repte poètic visual de la charlize i l'einstein


bé, no m'allargo més... només felicitar-te per la teva bellesa literària -tot un plaer-

M'hi he fixat més bé i dius: exhalat i no exaltat... (això em passa per anar massa depressa...)

Un poema ple d'imatges suggerents. He de confessar que molt sovint he de rellegir els poemes més d'una vega per a copsar-ne tot el significat (si és que arribo a fer-ho). Penso que és més demèrit dels poetes que no pas meu. En el teu però, les imatges sóc clares, transparents, i que traspuen aquest optimisme que et carateritza.
Com que sé que no et molesta, et diré que les paraules "exlatat" i "exhaltat" estan massa juntes i es fan nosa... i una de les dues està mal escrita, no?
Salutacioins i gràcies pel comentari.

La vida transcorre mitjançant les coordenades de l'espai i del temps. Tu ens parles del temps, un temps que situes efímerament a prop d'una finestra.

M'ha agradat molt el vers: " Demà és un dia inèdit, no respirat".

Felicitats pel poema i per ser la guanyadora oficial de Nanoreptes en cap de setmana!

Núria

PS: Si veus el Ferran d'Armengol, felicita'l per la fotografia.

Un poema que es llegeix amb avidesa, buscant la textura del pas de les hores. Una imatge molt suggeridora aquesta de l'aire net i pur d'avui que s'emporta l'arcaic i dens d'ahir. I el del demà que ve prenyat de projectes, il.lusions, esperances i també de feina, quan només l'atzar és el que decideix el que farem en cada moment (així és com ho he interpretat jo)
Un poema senzill, bellament escrit, amb l'abstracció i la síntesi que sempre admiro dels poetes i de les poetesses. Una abraçada, Empar!

Descrius el pas dels dies, el pas del temps, amb una plasticitat diàfana. Crees les sensacions que crec que tots hem tingut amb imatges molt, molt reeixides, i trobes els adjectius més adients: Es van consumint els dies en un « respir mecànic". Avui l'aire « pur i net » desplaça el d'ahir, « arcaic i dens ».
L'últim paràgraf arrodoneix perfectament la poesia.
Un relat que penso afegir als meus preferits. Passaré pels teus escrits i et seguiré llegint.
Enhorabona.

P.S. Ho sento però no m'he pogut estar de valorar-lo i donar-li el meu vot.

no cal dir
quan hi ha equilibri.

Sentir.

Ni demà, ni ahir,ni...

Res.

Sentir.

El somriure que es dibuixa. Però ni tan sols.

quina esperança que despua!
gràcies!

Benvinguda siga la proposta del Tibau, que ha fet que surten a la llum poemes tan bons com el teu... (també el del Ferran).
La fotografia que l'acompanya també està a l'alçada. Es nota que el Ferran té bona mà per a fer fotografies.
El poema l'he trobat diferent en estil als que sols fer, encara que no sabria esbrinar en què.
De totes les maneres el resultat és magnífic.
Una forta abraçada!

FRANCESC

poema i imatge haguessin estat creades al mateix temps, com si del poema fluís la imatge i d'ella sorgissin aquests mots tan descriptius i bells, o a l'inrevés. Preciosos ambdos, de veritat.
Una abraçada

Una cosa que podria semblar tan quotidiana -un nou dia, ves- esdevé una petita meravella. Les metàfores encertadíssimes i l'última estrofa genial.
Una abraçada,
Shaudin

El teu poema transmet una màgia especial, et fa reflexionar sobre el valor del temps i el seu pas per la vida. La imatge de la finestra, una fotografia esplèndida (et felicito, Ferran!), dóna una alenada d'aire fresc que acompanyes amb els teus mots lluminosos, esperançadors, impecables. Un nou dia, en el que "tot està per fer i tot és possible", com deia Martí i Pol. La darrera estrofa és magistral. Penso que és un d'aquells regals que tot sovint ens ofereixes. Tot i sabent el que penses sobre les valoracions aquest cop no em vull reprimir.
Et felicito de tot cor, Empar.
T'envio una abraçada ben forta.

Mercè

Un poema dolç i seré que entra dins el cor amb un alè ple d'esperança.
El demà i el avui és confonen i s'agermanen en aquest versos nostàlgics .
Un poema bell , per llegir-lo moltes vegades en la tranquil·la estança , en el silenci d'un paisatge , tot fent-lo una mica nostre.
Gràcies Empar , és senzillament preciós.
Una càlida abraçada,
Núria

A pesar de la meva abscència en les darreries pel Fòrum i després de travessar una temporada poc creativa, torno al contraatac.

He llegit el teu poema, em sembla bo i intens, La foto és molt inspiradora. Em recorda aquelles tardes després de dinar, quan vivia a casa els pares. Resulta que després de dinar me n'anava a la meva habitació i junt a l'escriptori vaig iniciar-me en la poesia, rere aquells raigs solars que es feien presents a través de la finestra i la persiana. En aquella estona d'escalfor, de recolliment, trobava moments per a crear, per a la creativitat i sense més preàmbuls em posava a escriure un diari o un poema, o llegia un llibre o escoltava música. Per a mi el migdia, després de dinar, el meu oracle de la creativitat m'esperava a la meva habitació i escriptori. Recordo amb nostàlgia aquells moments....

I dit això m'esfumo.

llamps!

M'has deixat sense mots
guardats a les golfes
estranyes de la poesia.

Si em permets la frivolitat, coi !, qui pogués ser a dins aquesta casa i poder gaudir de la vista...

Seriosament, me'n vaig a l'abstració, que d'això es tracta: les finestres ideals per fugir, per somniar i per veure.
I puc dir poc més,
que els mots me'la havia deixat, no ?

Genial, senzillament... genial.

Fidel

Quina fotografia més evocadora, sembla que la fotografia s'hagi fet per el poema, no el poema a través de la fotografia. Obrir la finestra per rebre un nou dia....un dia ple d'inspiració.

Una Abraçada!

Bellíssima integració d'imatge i lletres... Em permets afegir un element.? El teu poema m'ha evocat unes frases d'una cançó dels molt admirats Jethro Tull, "Va ser un dia nou ahir / però és un dia vell arvui".
Allà va...







Una abraçada,

franz