Quants records em venen al cap!
Com han canviat els temps!
Un relat preciós, Cesca... un plaer també per mi.

Quin viatge musical més agosarat i accidentat, mare meva!

Però de tots el viatges s'aprèn, com per exemple que l'ukelele no s'ha de sentir de menys que la seva germana gran per ser més petitet i tenir només 4 cordes, que mira el violí, que també en té 4 i què n'és d'espavilat el noi.

Se'n podria extreure una lliçó de vida.

Un relat molt simpàtic, Rosa... felicitats!

Moltes gràcies per la bona rebuda, els ànims i aquest 10 immerescut.

La solitud no desitjada és, sens dubte, una experiència penosa per a qui l'atravessa i aquest poema expressa el sentiment amb molta delicadesa.

Impressionant la quantitat i qualitat de comentaris que ha suscitat.

Però tanmateix és important recordar que la companyia no desitjada pot ser igualment dolorosa, si no més. Es de tots sabut que, de vegades, és preferible estar sol que en una companyia que no ens fa bé o ens fa sentir més sols, si cap.

Animo als qui s'hi troben a ser amables amb ells mateixos i a valorar la seva pròpia companyia, que sempre ha de ser la més valuosa. Soledat no és necessàriament sinònim de tristor, com tampoc companyia ho és de felicitat.

Sí... consells dono que per mi no en tinc.

Felicitats a la autora.

En el món real, no tot es pot oblidar ni deixar pasar, ni tot som qui per perdonar o no. Pensem, per exemple, el l'Holocaust.

Poema que em transporta a un món de passions i emocions tan desitjat com desconegut per mi (i per molts, suposo)
Només una ànima ardent pot capturar i transmetre amb unes poques paraules
la intensitat del dolç i tendre erotisme de l'amor i encendre una foguera de sensacions gairebé inimaginables.
Felicitats a la autora pel seu vibrant poema i la passió que transpira.

Un relat que enganxa i et deixa amb un "ai" al cor
Hi va haver una segona cita???
I què, com va anar?
Estaria bé una segona part... o potser una sèrie i tot

El relat m'ha recordat quan em vaig jubilar. Em preguntava "i ara qué? Aniré a la Uni, faré clases d'anglès, jugaré a la petanca? No, ja està, aniré al gimnàs, és "guay, em posaré "catxes" i qui sap si fins i tot "lligaré"
Dit i fet, cap al macro-gym que tinc a prop, pago 6 mesos per endavant, qué caram, i acte seguit al Decathlon a comprar un equip ben guapo.
A l'endemà, entrada triunfal i.. ohhh!!!... exacte el que descriu tan bé la Rosa, amb tanta gràcia i alhora realisme... no se l'hi escapa res... descriu perfectament tot el que hi ha i com se sent una persona de certa edat quan aterritza a un gimnàs.
Vaig durar 15 dies, tirant llarg i amb molt esforç (esforç per sortir de casa). No tothom és igual ni tot és per tothom. Malgrat que fe jove havia fet esport i de més gran molta muntanya l'ambient gimnàstic no és per mi.
No obstant, recnec la importància vital de la activitat per conservar la salut física i mental... la recomano sobremanera
Rosa, felicitats pel teu magnífic escrit.

Les meves disculpes per repetir el comentari, m'he fet un embolic, no sé si es pot arreglar. Ho sento.

Hi veig tota una actitud extrapolable davant la vida... una bona actitud.

Hi veig tota una actitud extrapolable davant la vida... una bona actitud.

Hi veig tota una actitud extrapolable davant la vida... una bona actitud.

Tota una actitud extrapolable davant la vida!

Això no és un relat... és una lliçó magistral que m'ha fet reflexionar i requetereflexionar... sembla escrit exprés per mi.
A més de felicitar com cal a la autora per la enorme qualitat i claredat del seu escrit, vagi per davant el meu agraïment per haver contribuït a conéixe'm una mica més... en realitat molt més.