Vaja, un poema sobre l'ànima, aquest gran enigma oblidat, en un món cada vegada més materialista, nihilista i mancat de valors (i em deixo des-qualificatius), quan, en realitat, al final, és l'única cosa que realmente importa.
S'agraeix aquest poema que per mí arriba en un moment precís (jo ja m'entenc).
I ja seria hora de que l'ànima deixés de ser una font d'inspiració exclusiva de poetes y la ciència s'hi posés en serio.
Molt ben escrit, autora. Un 10 (que no sent de lletres, equival a un 20).

Figues i flors... i fruita prohibida per als que no gaudeixen del bon humor.

Poema que, per mi, és una perfecta descripció de l'estat emocional propi dels temps de foscor en que ens estem submergint. Així ho sento jo que és el que sento en aquests moments de trasbals en que sembla que s'ha perdut el seny.

A més, trobo que el poema té doble virtut: És curt i alhora molt intens, amb una gran força expresiva, capaç de extreure els sentiments que hom pugui tenir en diversas situacions... no sé si em sé explicar, jo no soc de lletres i ja tinc una edat.

Molt bo!!!

Bona reflexió en clau d'humor i fina ironia en vers la solidaritat, amb un estil fresc, proper, ple d'expressions col.loquials, que m'ha deixat amb un ampli somriure.

Molt bé, autora, ets una autèntica màquina... de escriure.

Qui no recorda al llegir aquestes lletres el "Sol, solet" i "La lluna i la pruna", cançons entranyables de la nostra infància, cançons senzilles que fins i tot els més tontets apreníem.

La veritat és que aquesta bonica cançó amb que ens deleita la autora, anant com va dirigida a un públic infantil, d'entrada la he trobat una mica enrevesada... jo seria incapaç d'aprendre-me-la (quan era un infant i ara que soc un vell cascarrabias).

Però també és cert que la mainada d'avui és molt més eixerida que la de la generació del Florido Pensil.

Així, doncs, a musicar-la i endavant les atxes.

Encara que ja sóc vell i l'enamorament queda lluny dels meus records, la manera com es descriu amb els detalls més simples... el sol, la lluna, les flors, els estels i les muntanyes... i es connecten amb la presència de l'altre, transmet una sensació de tendresa i bellesa exquisita.
Gràcies per compartir aquesta petita joia poètica.

Magnífic!!!... m'he petat de riure... però si és que encara estic rient!!!
Quin humor més tendre i entranyable... em porta tants records... m'encanta.
Això és tot un guió per ser representat.
Aquesta Rosa, sempre tan creativa i sorprenent.
Felicitats, campiona!!!

Ja soc vell, la mare fa anys que se'n va anar, però encara la trobo a faltar... de fet,cada vegada la trobo a faltar més. Es la única persona que he sentit que m'estimava de debó, la única que sempre hi ha estat, la única que mai m'ha decebut... quantes coses em van quedar per dir-li... disculpeu, m'estic emocionant.
Un petit gran poema, potser el que més m'ha agradat de la autora... felicitats!!!

No tinc paraules. Això és preciós.
Sóc un negat per entendre l'Art, i particularment la Poesia. Potser és que no cal entendre-la, només sentir-la... sí, deu ser això, perquè aquest poema el sento, em commou.
Enhorabona a l'autora per la facilitat de transmetre amb paraules sentiments que no conec però intueixo.

No tinc paraules. Això és preciós.
Sóc un negat per entendre l'Art, i particularment la Poesia. Potser és que no cal entendre-la, només sentir-la... sí, deu ser això, perquè aquest poema el sento, em commou.
Enhorabona a l'autora per la facilitat de transmetre amb paraules sentiments que no conec però intueixo.

Una mirada còmplice, una abraçada, un somriure, un xic de tendressa, que et donin la ma... tot això és poc???

Pel qui no ho té, no és no és ni poc ni més... ho és TOT!!!

Molt bon poema, tret del sucre, pobret, tant dolç, però alhora tan verinós.

Enhorabona a la autora, tan aguda com sempre.

Molt bonic... sona a coses d'aquí i d'abans.
Al meu poble en dèiem "jugar a cuit i amagar"... què n'érem de feliços amb tan poc!!

Molt bo!!
La última línea és realment explosiva, m'ha fet treure una bona rialla, i alhora és tan real com ho són les línies precedents, línies que queden una mica a les fosques després de la rialla i que les trobo molt boniques i inspiradores, com gairebé tot el que escrius.
Felicitats.

M'ha costat entendre el concepte de "Fidel estrella". Suposo que deu tenir a veure amb allò que se'n diu tenir bona o mala estrella. Potser una metàfora d'aquella força o presència constat a la vida que no percebem de manera directa, allò desconegut que ens guia, ens consola, ens dona suport quan defallim. Potser el producte d'intuïcions, consciència, connexió amb l'Univers... que d'alguna manera influeix en el nostre camí vital. Potser simplement l''Angel de la Guarda".
En qualsevol cas, un poema inspirador (i pràctic en el meu cas)
Molt bo.

Això és el que ha fet aquest relat: Revifar la meva memòria (que comença a fer figa), recordar l'atmósfera de l'infantesa, tant llunyana i alhora tan propera.
Excel.lent composició.