Jo també m'he enamorat d'aquesta foto tan bèstia i vital. Amb les setmanetes que portem, en veure-la em va donar una quantitat d'energia tan gran que ja no ho veig tot tan negre. Sí, com bé dius, ell que les va passar ben magres, havent d'exiliar-se a Mèxic i tot plegat, però sempre amb aquell somriure de trapella que s'escola pels racons. I sí, com dius, aquest home plé de curiositat: per exemple, 'home començà a fer servir l'ordinador a principis dels vuitanta, mentre a la major part dels escriptors -alguns de molt més joves- els feia angunia aquesta màquina del diable.
Amb ordinador o a llapis, exiliat o retornat, descabellat o repentinat, jove o vell, en Pere és irrepetible.
Coincideixo amb els altres sobre de que l'home ha d'estar més content que unes pàsqües amb les teves paraules. En nom seu, moltes gràcies (aventatges de tenir línia directa amb el mestre, he he he)
Una abraçada!

Florenci

Llavors "inresumit" encara és més bèstia.
Ostres, perdona per aquest abús de comentaris.
Au, què la tramuntana no et despentini massa.

F S P

... et faltava fer algun final de frase amb tres adjectius, en progressió ascendent de normal a raríssim, com per exemple quan dius la (maleït siga aquest sistema que no es pot rellegir el relat mentre es fan comentaris... no me'n recodo exactament del que hi deies! ho sento) la tempesta desfermada (penso que no era tempesta, apel·lo a la teva paciència) podries haver dit desfermada, inquisitiva (i aquí ve la bona) inresumida... I tots els lectors del Quadern Gris ens cargolariem pel terra.
Però bé, entenc que la teva intenció no és fer-ne una paròdia si no un homenatge tendre i personal i això, perdona, ho aconsegueixes sense cap esforç. El que passa és que a mi m'has donat una idea perillosa, això també.
Què vagi molt bé!

Florenci Salesas i Pla

Amb un títol com aquest no m'he pogut resistir de saltar damunt el teu relat, ja sabia per endavant que la cosa m'agradaria. A més, per a fer més grossa la pilota del prejudici positiu, venia amb la garantia de que m'agrada com escrius.
En fi, que m'ha fet riure de gust això que comentes que els altres van parlant però tu no dius res (justament com a llibre original: com és que en Pla no obre mai la boca??)
Home, el teu relat té, entre moltes altres bondats intransferibles, la de que està viscut des de dins (aquí a Sitges, per exemple, no en tenim gaire de tramuntana, la veritat; ni de fireta)
Només m'he quedat amb les ganes de que algun dels teus companys de taula engegui un discurs que us deixi a tots amb la tassa de café paralitzada davant els llavis. Llàstima! No hauria estat malament tampoc que t'haguessis carregat algun escriptor català intocable (la Rodoreda, en Martí i Pol, tan és, el que et faci més ràbia o que més t'agradi, cosa que dona un morbo massoquista fantàstic :D)
Perdona noi, però m'estàs donant una idea de parodia terrible... Encara t'hauré de passar drets d'autor!
Gràcies! :D

Florenci

Una altra vegada ens trobem amb una història que sembla tenir una forta càrrega moral: tot i l'esforç per a ressaltar la seva mediocritat brutal, els personatges ens semblen molt més perillosos quan fan el que fan al començament que el que fan al final. Dos tipus de criminalitat s'agermana, dos tipus de doctrines, d'impossicions.
Una pila de successos que passen en un lapse de temps molt llarg han estat resumits en molt poques ratlles. Amb històries com aquestes en Dostoyevski, hauria de plegar o fer el mateix amb els seus Germans Karamazov, uns altres que Déu n'hi do, però d'una altra mena, és clar.
M'agrada la urgència en la que sembla escrit. Molt.

Florenci

Veig que hi ha molta ràbia concentrada darrera aquesta escena veïnal de xalet adossat. No soc psicòleg, per tant tampoc jo sabria quines conclusions treure'n. Hi trobo unes ganes de rebentar-ho tot que, al menys en el moment anímic que estic visquent, comparteixo al cent per cent amb el narrador, en el moment que està en plena orgia petanquil.
Una frase a recordar "l'esquiva amb un gest ridícul amb reminiscències d'art marcial", que entronca en una de les crítiques més divertides que mai m'han fet a cap relats, una en la que deieu que la cosa comença filosòfica, per després passar a ser una peli de monstres japonesos, etc. No ho sé si la meva història era allò però el comentari ja era un relat en sí mateix. Aquest té un no se que de somni americà barrejat -això del COU!- amb memòries personals de la transició.
El senyor de Pescanova no us donarà un duro de subvenció, això per descomptat. El que fa les boles, ja no hi posaria tant la mà al foc.


Florenci

Com una història fantàstica inquietant, amb una tensió que fa venir el riure nerviós, pot tenir una lliçó moral. Ep, espero que no us sentiu insultat. Perquè no ens enganyem, estimat Jenkins, vosté és un observador dels que no acostumen a perdre caps, interiors de maletes ni coses d'aquestes.
És molt difícil no anar perdent sensibilitat aquí o allà. Tots en sabem una mica de tot això i no se'n escapa ningú.
Veure-ho i denunciar-ho amb tant directament ja té molt de valor (i amb imaginació, caram!)

Florenci

"I aquí és quan m'he sentit atacat, ella era el símbol d'aquesta dictadura que en última instància també em condicionava a mi..."

No només el trobo molt bo narrativament (la tensió comica té aquí força telúrica) si no que tota la reflexió té una lucidesa espaterrant. A mi també em venen ganes de dir "Cabrona!" encara que, com que soc massa educat i potser una mica covard, ja m'està bé que sigui el personatge principal el que es desfogui per mi. No m'agrada l'abús de paisatge perquè sí. Si cal que ens carreguem quatre muntanyes, doncs endevant, però que realment hi hagi un motiu. Però aquest anar fent i sentir-se invadit estèticament és desesperant. Només ens toca aguantar-nos o agafar una escopeta, però llavors t'exposes a anar a la presó o, pitjor encara, a tenir remordiments de consciència perquè no em nascut per a assassins en sèrie... llàstima!
Només he trobat alguna cosa una mica estranya -alguna frase amb la gramàtica d'una maner que me l'he hagut de llegir un altre cop i cosetes així- però no crec que sigui el més indicat a criticar aquest tipus de cosa, després de la gamberrada que acabo de fer a "casa meva".
A més, que caram! a les editorials hi tenen uns senyors fantàstics que es diuen correctors i que són de molta ajuda.
Molt bó i amb força. El motor Jenkins està ben engreixat, com sempre.

...i no m'ha decebut gens: el que has promés a l'ennunciat ho has complert.
El cuc també, eh.
Molt maco :)

Florenci

Quan l'ull del mestre hi posa gotes d'humor, les descripcions tenen, si cap, encara més profunditat. Fantàstic! I la combinació de bestioles escollides fan uns constrastos entre elles que n'augmenten el to natural, despreocupat (relaxat) i preocupat (conscient) cap el conjunt.
No comprenc com ningú havia comentat res encara. Tot el conjunt és tan bell que tampoc cal analitzar res. És un d'aquells casos en que es pot dir gràcies per la bellesa tranquila a gust.

Florenci

Haikus perfectes en sentit, arrelats en la terra que estimes, com els arbres que capturen, sense fulles estravagants, amb paraules que semblen sortir de les roques, paraules fetes de paisatge.
Moltes gràcies!

Florenci

... però no perquè no estigui ben expressada, si no perquè has emprat un estil dens i enigmàtic.
És del tipus de poesies que has de llegir més d'una vegada, no perquè sigui incomprensible, de còdigs solsament aptes per als iniciats ni res de tot això, si no perquè cada frase és com un prisma amb més d'una cara.
El començament fa que t'hi repensis molt (això de que "perdre és guanyar"... però potser molt veritat!) i el final és devastador: la comparació que fas amb els fills "així com ells hasn de traïr, etc..." això sí que està claríssim, i tant!
He vist que tens tota una bona sèrie llarguíssima de textos. Miraré de posar-me a llegir-los un altre dia: has estat una troballa molt agradable/inquietant alhora.
Gràcies!


Florenci

D'on t'has tret aquest sentit de l'observació? De debò ha estat una sorpresa la sensibilitat amb la que has retrat aquests personatges, la humanitat i comprensió que tens pel que callen -encara que més de la meitat del relat és un diàleg, en el que t'has permés alguna llicencia lingüística que a mi, personalment, em sembla molt bé, repectuosa amb la realitat dels personatges- i el que han patit aquests dos homes.
Has muntat un petit melodrama quotidià sense tremendismes. És que la història del nostre petit país ha anat així i hi ha molta gent trencada encara. Tots ho estem una mica, de fet.
Gràcies :)

Florenci

Un relat molt tendre i humà, sense caure en sentimentalismes excessius. Les petites coses que passen a les nostres famílies que parlen de com som els humans i de com ens afectes les coses. Deliciós el privat i petit heroisme del pare, al final del relat. Tots els pares s'hi sentiran identificats.
M'ha agradat molt. Sense cap pretensió has dit moltes coses o, com a mínim, a mi me les ha comunicat.
Gràcies :)

Florenci

Es nota que seguint les normes més estrictes, et sents lliure per a expresar-te millor. Li fas un gran favor a la poesia (no és broma).
No soc un expert però aquesta és la sensació que rebo i és molt gratificant. No s'acostuma a trobar unes poesies amb tanta fluidesa i sensació de llibertat però que respectin les normes d'una manera tan fèrria.

Gràcies.


Florenci