Detall intervenció

Cadascú és com és, penso, but...

Intervenció de: Autobahn | 16-06-2008


Trobo molt bé el que diu la Najat. Jo penso que l'entorn, per a resumir-ho en una paraula, sempre t'influeix d'una manera o altra, en la manera de pensar, en la teva sensibilitat. Però la imaginació, el sentit de la observació, potser és una cosa que va més enllà. Vull dir, et pots passar tota la vida escrivint sobre el teu entorn -fabulant o fent un retrat documentalista pur i dur, tant és- o, pel contrari, centra-te en un món oníric, o, com a reacció, crear un món fantàstic de princeps i fades que no tingui res a veure amb tu i, sincerament, no veig perquè una cosa hagi de ser més vàlida que l'altra.
L'escriptura és, com tot art -entre d'altres coses- un joc. I una de les gràcies del joc és jugar a ser el que no ets. Què llavors estem mentint? Home, aquí està la gràcia. Fins i tot el periodisme més "realista" està ple de falacies i fabulacions dignes de les narracions homèriques. No és una crítica sarcàstica, és una cosa molt humana que trobo que té la seva gràcia. El joc del que parlo és com el que fan els actors. Imagineu-vos que els actors sempre interpretessin a personatges que són com ells mateixos, amb les seves mateixes conviccions, etc. Quin avorriment! La gràcia de ser actor és ara fer d'un heroi que mai serem, després d'un paio dolentíssim, menjacriatures; més tard d'un poca pena que va dient sí senyor a tot., etc.
Fins i tot un paio tan genial com en Josep Pla, que, aparentment, era un realista de tres parells de collons i se suposava que retratava la realitat d'una manera "inventariada" se li anava la olla de mala manera i fabulava més que el pesadíssim (ho sento, no aguanto aquest tipus de fantasies, però això no vol dir res, opinió personal totalment qüestionable) d'en Tolkien.
Se suposa que una persona que ha viscut certes experiències en pot parlar amb més propietat que una altra que no. Això és, en principi cert, és clar: jo vaig estar sis anys en un internat i suposo que podria fer la gran novela de l'internat franquista, si em vingués de gust i si tingués talent per fer-ho. Però en canvi, prefereixo parlar de coses que són una bogeria total. Segur que haver estat en aqeull coi de presó ha fet que el meu cervell es deformés d'una manera que em fa que la meva xerrameca inacabable sigui la que és, que les coses que m'invento siguin com són. I, finalment, per sobre de tot, no penso que estigui desaprofitant res escrivint sobre les bestieses que escric en comptes de parlar de tot el que vaig viure o veure allà dins. És més, si algú es documenta i se li envà la olla parlant d'allò, sense haver-hi estat, és possible que m'agradi més que si ho hagués escrit jo. D'acord, potser sortirà l'expert que tots portem a dins -en aquelles poques coses en que ho som- que dirà "hòstia, no home, això no era així" i semblarà que, per aquest motiu tan tonto aquell escrit ja no tingui valor. Considero que no. A pendre pel cul la meva memòria i els meus sentiments si aquell escrit és realment bo i penso que sí, que pot ser boníssim, encara que quella persona no hagi vist un internat a menys de trenta quilòmetres de distància. Aquell paio pot haver utilitzat allò per a deixar anar els seus fantasmes personals, perquè no?
Què en sé jo de dones assassines, d'astronautes russos, de mojos zen que els hi agafa un punt materialista i d'amigues lituanes o d'un músic que adora Madrid i detesta Barcelona? doncs de tota això és del que m'agrada escriure, amb tot aquest univers de bogeria és amb el que em sento a gust i el bon lector sabrà més de mi mateix i les meves neures molt més que si parlo de la meva relació amb les dones o amb la meva tieta quan era petit, tot i que no sóc dona, ni lituana, ni astronauta i, a més, m'encanta Barcelona però trobo que té conya posar-me en la pell d'un madrileny i exposar amb tendresa el seu odi cap allò que més m'estimo.
El cap és divers. El joc és obert. No tot s'hi val, és clar, però qui sóc jo per a dir a on comença i a on acaba la validesa? Per tant, qui és ningú?
Florenci


Respostes

  • RE: Mentre esperem la gran pregunta...
    David Gómez Simó | 15/06/2008 a les 21:15

    Sí prescindim de nosaltres mateixos tindrem que anar a robar als altres una vida per pogué escriure.

    Això no vol dir que tinguem que fer una historia realista amb el que som ni que el que som tingui que ser una historia, tant sols recursos per ampliar, variar i crear unes vides diferents a les nostres en allò que escrivim.

    Desprès de tot, el fet d'escriure ens apropa a ser deus durant una estona.
  • Sí, bàsicament hi estaria d'acord.
    Jere Soler G | 15/06/2008 a les 22:00

    L'únic instrument que tenim per sentir, som nosaltres mateixos. Ni que el que sentim siguin les vivències dels altres, o fins i tot les vivències inventades. L'únic instrument que tenim per pensar, és el nostre cap. L'únic rebost de les imatges, són els records. L'únic humà que pot descriure des de nosaltres, som nosaltres.
  • Cadascú és com és, penso, but...
    Autobahn | 16/06/2008 a les 05:22

    Trobo molt bé el que diu la Najat. Jo penso que l'entorn, per a resumir-ho en una paraula, sempre t'influeix d'una manera o altra, en la manera de pensar, en la teva sensibilitat. Però la imaginació, el sentit de la observació, potser és una cosa que va més enllà. Vull dir, et pots passar tota la vida escrivint sobre el teu entorn -fabulant o fent un retrat documentalista pur i dur, tant és- o, pel contrari, centra-te en un món oníric, o, com a reacció, crear un món fantàstic de princeps i fades que no tingui res a veure amb tu i, sincerament, no veig perquè una cosa hagi de ser més vàlida que l'altra.
    L'escriptura és, com tot art -entre d'altres coses- un joc. I una de les gràcies del joc és jugar a ser el que no ets. Què llavors estem mentint? Home, aquí està la gràcia. Fins i tot el periodisme més "realista" està ple de falacies i fabulacions dignes de les narracions homèriques. No és una crítica sarcàstica, és una cosa molt humana que trobo que té la seva gràcia. El joc del que parlo és com el que fan els actors. Imagineu-vos que els actors sempre interpretessin a personatges que són com ells mateixos, amb les seves mateixes conviccions, etc. Quin avorriment! La gràcia de ser actor és ara fer d'un heroi que mai serem, després d'un paio dolentíssim, menjacriatures; més tard d'un poca pena que va dient sí senyor a tot., etc.
    Fins i tot un paio tan genial com en Josep Pla, que, aparentment, era un realista de tres parells de collons i se suposava que retratava la realitat d'una manera "inventariada" se li anava la olla de mala manera i fabulava més que el pesadíssim (ho sento, no aguanto aquest tipus de fantasies, però això no vol dir res, opinió personal totalment qüestionable) d'en Tolkien.
    Se suposa que una persona que ha viscut certes experiències en pot parlar amb més propietat que una altra que no. Això és, en principi cert, és clar: jo vaig estar sis anys en un internat i suposo que podria fer la gran novela de l'internat franquista, si em vingués de gust i si tingués talent per fer-ho. Però en canvi, prefereixo parlar de coses que són una bogeria total. Segur que haver estat en aqeull coi de presó ha fet que el meu cervell es deformés d'una manera que em fa que la meva xerrameca inacabable sigui la que és, que les coses que m'invento siguin com són. I, finalment, per sobre de tot, no penso que estigui desaprofitant res escrivint sobre les bestieses que escric en comptes de parlar de tot el que vaig viure o veure allà dins. És més, si algú es documenta i se li envà la olla parlant d'allò, sense haver-hi estat, és possible que m'agradi més que si ho hagués escrit jo. D'acord, potser sortirà l'expert que tots portem a dins -en aquelles poques coses en que ho som- que dirà "hòstia, no home, això no era així" i semblarà que, per aquest motiu tan tonto aquell escrit ja no tingui valor. Considero que no. A pendre pel cul la meva memòria i els meus sentiments si aquell escrit és realment bo i penso que sí, que pot ser boníssim, encara que quella persona no hagi vist un internat a menys de trenta quilòmetres de distància. Aquell paio pot haver utilitzat allò per a deixar anar els seus fantasmes personals, perquè no?
    Què en sé jo de dones assassines, d'astronautes russos, de mojos zen que els hi agafa un punt materialista i d'amigues lituanes o d'un músic que adora Madrid i detesta Barcelona? doncs de tota això és del que m'agrada escriure, amb tot aquest univers de bogeria és amb el que em sento a gust i el bon lector sabrà més de mi mateix i les meves neures molt més que si parlo de la meva relació amb les dones o amb la meva tieta quan era petit, tot i que no sóc dona, ni lituana, ni astronauta i, a més, m'encanta Barcelona però trobo que té conya posar-me en la pell d'un madrileny i exposar amb tendresa el seu odi cap allò que més m'estimo.
    El cap és divers. El joc és obert. No tot s'hi val, és clar, però qui sóc jo per a dir a on comença i a on acaba la validesa? Per tant, qui és ningú?
    Florenci

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: