Tres paraules que són com un miracle, amb elles arribaràs més enllà del que et puguis imaginar, i res podrà aturar-te.
“Mai em rendiré”. No saps cóm m’agrada llegir-te-les.
Mai et rendeixis, mai!

Em sembla molt que t’has fet un embolic amb el poema que m’has comentat. Clar que potser es culpa meva... En realitat no parla de cap “crim”, tal com ho has entès, sinó que és un poema escrit en clau d’humor, que inicialment es titulava “Cargol”... però em va semblar que quedava massa explícit, així que al final ho vaig canviar per aquest “Confesso” que pel que es veu, ai, despista massa. Si vols, m’agradaria que el tornessis a llegir sota el títol de “Cargol”, i veuràs que tot canvia. En fi, sento haver-te confós.
Ara el teu poema. M’agrada, poèticament, la idea de l’home “reunit amb si mateix”, amb ningú, sol, en un carrer... Ofereix la imatge precisa d’una soledat aclaparadora, que d’alguna manera, ell mateix s’ha anat fent seva, sense voler, i sense poder evitar-ho, com un cercle viciós que no pot trencar. Es un poema trist, que transmet una sensació de tèbia derrota, per aquesta resignació amb la que sembla acceptar la seva realitat.

L’esser humà es tan pretensiós que arriba a creure’s que te la capacitat de fer mal a la Terra, quan en realitat, només esta perjudicant les seves pròpies possibilitats de supervivència al planeta.

...m’ha deixat amb un somriure.
I es que tant els malvats pirates, com els spídermans, ciborgs i herois varis o extraterrestres i altres monstres esgarrifosos, ja ho tenen, això.

Fa uns mesos em vas deixar un comentari que no he oblidat, i tenia pendent respondre’t, però amb la meva habitual desídia ho he anat deixant passar. En ell em deies que m’afegies a “preferits”, i això em va fer tanta il•lusió que et volia fer saber que jo et tinc a tu a “preferits” des de fa molt molt temps, pràcticament des que vaig arribar a aquí. I t’ho dic ara, sense més demora, després de llegir el teu darrer post al fòrum, perquè em veig força reflectida en el que hi dius, el que et qüestiones; somniar, llegir i passar d’escriure... A mi em tempta, sí, i alguna vegada he escrit una tonteria només per no deixar-ho (el darrer poema n’és un bon exemple, no cal anar més lluny). Però quan algú de vosaltres s’ho planteja, ho veig ben diferent... llavors, alguna cosa es remou i salta l’alarma... Com...? Que ho vols deixar? Ei ei, que jo et vull seguir llegint, a tu i a tots!! ...si val la pena...? I tant que val la pena!! Vinga maca, una abraçada i endavant!

Bon relat, si senyor! El vaig llegir al fòrum i em va agradar molt.
I t'ho havia de dir!

Llegir un relat teu d’aquest caire sempre m’entristeix, i aquest especialment, tenint en compte la data en que ha estat publicat. Tot i així, diria que no estàs desvalgut, Sergi. Pots sentir-te desvalgut, però en realitat no ho estàs; tens un esperit de superació envejable i un coratge davant l’adversitat que ja el voldríem molts. No, no, ni se t’acudeixi abaltir-te. Endavant i força poeta, per molts anys!

Vaig tenir ocasió de llegir-lo dies enrere passant pel fòrum, i de seguida em va semblar magnífic. Com que no et vaig comentar res llavors, he vingut a rellegir-lo i t’he de dir que em reafirmo en aquella primera impressió. Un text poètic preciós, Marc. Des de la meva modesta opinió, et dono l’enhorabona.

...segregui tanta mesquinesa i tan poc amor?”
Cóm pot ser que entengui tan malament què és el respecte?
Cóm pot ser que valori tan poc la vida?

Gràcies per aquest cant a la dona, a la vida i a l'amor, onatge, ens calen homes amb sentiment!!

Una abraçada!

Un poema que desprèn malenconia i un cert aire de derrota, amb aquesta similitud entre el riu i la vida, enyorant temps passats, mentre l’aigua segueix el seu curs.
Gràcies pel teu comentari, AVERROIS, perquè veig que has copsat perfectament la idea del poema, i quan el vaig enviar no tenia gens clar que s’entengués.

Gairebé he trobat els meus propis pensaments reflectits en aquest poema. M'ha semblat reconeixer aquesta passejada mental mentre camines pel carrer, primer observant i sentint l'entorn, després observant i sentint l'endins...
"Les emocions ja no em caben a la butxaca": bonica expressió. Els teus poemes denoten una sensibilitat especial.

confabulat contra els bons propòsits d'aquest pobre home, o la impossibilitat pràctica d'anar a contracorrent. M'ha agradat.
Benvingut/da a RC!

Perquè serveix l'orgull?
Per a res.
Això és el que penso, ara per ara.
L'orgull no serveix per a res.

És un poema preciós, Joan, sensible i honest, m'arriba al cor. Trobo que és d'aquella mena de poemes que jo sovint escric i després sóc incapaç de publicar, perquè els sento massa sincerament.
I m'agrada que sigui el teu preferit, diu molt de tu.
Una abraçada sincera.

...però amb la millor voluntad.
T'has d'envoltar de coses positives, i creatives. Evita capficar-te amb els problemes del món, o en tragèdies que no pots evitar. Tria per escoltar cançons que et transmetin bons missatges. Pensa que recrear-se en el dolor no porta enlloc. Observa la part bonica de la vida, Sergi, la més senzilla. Organitza't bé i busca la manera de fer coses diferents, per petites que siguin.
Fes un tracte amb tu mateix, i dóna't permís per demanar ajuda quan et calgui.
Ànims. Un petó.