Podríem caure en l'error de veure el poema merament com una mena de poesia descriptiva d'un matí qualsevol d'un dia qualsevol. Jo hi veig en canvi una mena de melangia prospectiva i preventiva, la previsible por d'aquells detalls que poden, amb el temps, anar perdent-se i que el poeta procura conservar per a sempre amb els seus versos.
Encara que sóc poc de comentar, amic Franz, són moltes les vegades que els teus escrits m'han trasbalsat.

M'ha vingut al cap, entendràs que salvant les distàncies, Papasseit amb el seu "Dona'm la ma/que anirem per la riba...". Saps que sempre m'ha encantat la senzillesa amb que expresses els sentiments, aquest dur-ho tot a flor de pell i servir els sentits en safata per convertir les petites coses en petites grans experiències.
Feia temsp que no passava per aquí i m'ha vingut de gust arribar-me directament als teus poemes.
Una forta abraçada!

Sortir d'un mateix per arribar al silenci passant per Sísif i Tàntal, dues cares de la mateixa moneda.
He de reconèixer que m'ha semblat especialment atractiva la imatge de l'àguila etílica per l'efecte de les pessigades al nostre (teu?) fetge.
felicitats, encara que fa un any que el vas penjar i fins avui no l'havia descobert!

Hola Aleix, felicitats també per haver estat triat el teu poema. Sobre tot el que em fa més il·lusió és compartir llibre amb tu. Fins aviat.

Arribo al teu poema, amic Franz, a través de la referència que la Mariona hi ha penjat. I com hi arribo tard, em queden poques coses per dir que no hagin comentat els que ho han fet abans de mi.
En tot cas deixa'm dir-te que hi ha una solemnitat quasi espiritual en el text i una sonoritat que amplifica la intensitat de les paraules.
El posaré al meu llistat de preferits, per no haver de buscar-lo quan hi vulgui tornar.

Una abraçada,

A.

Veig que t'has abocat a una poesia directa i, com et deia un altre dia, gràfica.
Hi ha un cert component de ràbia (o un molt) en el que escrius. M'agradaria ser moltes vegades tan clar com tu, però a mi em perd el simbolisme.
La teva poesia és eloqüència sense retòrica, que no és cosa fàcil.

Una abraçada.

Recordar la infantesa, mirar enrere i veure com eren les coses i com són ara, provoca un plor, de vegades melancòlic, de vegades de ràbia.
Per més còmplices que ens siguin els déus, per més que res no ens sigui rival, el que ens queda moltes vegades és només aquesta ràbia.

Un poema molt gràfic, en el que no hi ha lloc al sentimentalisme en el record.

Un text ric i suggeridor, imatges bellíssimes que gairebé es suspenen. Un gran poema fet a partir de petits detalls. Colors, sons, silenci... tot plegat confluint en aquesta lenta, i bella melodia.
Una abraçada.

ACP

Paraules? Les justes! No sé per quin estrany motiu em pensava que ja l'havia comentat, aquest poema del Dietari. Suposo que perquè l'he llegit vàries vegades i vàries vegades he començat a comentar-lo. I ara m'adono que si no ho he fet potser serà perquè m'ha deixat sense paraules, corprès en el murmuri dels versos, imaginant mans que recorren pells estranyes, fingides. De vegades comentar un poema és difícil i només gosem, tímidament alçar un dit per dir "eh, sóc aquí... t'escolto, t'entenc... "


ACP

Per enèssima vegada m'he de disculpar de les meves freqüents desconnexions de ReC. Em sap greu perquè veig que em perdo coses com aquest meravellós sonet que no he llegit fins que me n'has advertit.
Estic vivint un moment una mica confús en la meva vida (sobre tot professional) i això fa que no pugui dedicar-me com feia temps enrere a passejar per Relats amb l'assiduitat que ho feia abans.
I tornant al tema... crec que fas una relectura i una expansió perfecta del meu poema, del que te n'agraeixo (i m'enorgulleix) la cita. La por a l'envelliment tant psíquic com físic (fins i tot més encara que la por a la mort) és una constant en la literatura i a ella devem obres tan sublims com el Faust. Però seria pitjor si no tinguéssim, a través de la poesia la capacitat de reconèixer-la, aquesta por, i de transformar-la en certa manera en bellesa, com ho fas tu en aquest sonet i com intentem fer-ho tants i tants de nosaltres als nostres escrits.
Una abraçada.

Antoni

PS: espero que les qüestions laborals que t'afectaven fa un temps (i que han deixat de ser portada als diaris) s'hagin resolt de manera satisfactòria per a tu.

si el tetx de la teva biografia te a veure amb la teva activitat actual aquí a ReC.
Sàpigues, però, que malgrat les meves "desconnexions" de la pàgina, quan "reconnecto" passo sempre per aquí i que encara que deixi pocs missatges, pocs comentaris, la realitat és que ets un dels imprescindibles.
M'encanta el tó elegíac i estripat, el clam que surt de cada vers, de cada mot que escrius, la vitalitat, la carnalitat que sovint transmets.
Davant d'alguns dels teus poemes, i aquest n'és un, l'únic que pot fer el lector, i així ho faig, és, baixant el cap en senyal de respecte, una reverència.

I, evidentment, una abraçada.

Antoni

Tot són maneres de veure-ho. Que ens fem grans pot ser més o menys evident, encara que de vegades ens costa adonar-nos-en de tant com ens mirem i ens observem a nosaltres mateixos. Autocompassió? autocontemplació? Qui ho sap? De vegades la veritat està a l'altra riba, de vegades a l'altra bandadel mirall. De vegades fins i tot l'altra riba no és més que l'altra banda del mirall i aquell que observem, petit, indefinit som nosaltres mateixos.
De vegades, és difícil delimitar on comença l'autocompassió (quin mot més lleig!)i on l'autocomplaença... pecat de vanitat al que ens és tan fàcil caure!
Possiblement, com diu l'amic franz, hi hagi una bona dosi d'estoicisme en el poema que ens regales.
Gràcies pels teus comentaris, i m'agrada que del meu poema se'n derivin aquesta mena de "respostes".
Una abraçada.
ACP

no sé si tornarà a passar per aquí, però en algun lloc he de respondre. I ho faré amb una pregunta:
perquè haria de tenir més longitud un poema concebut per tenir la que té?

i aquests concisos els versos que encara l'embelleixen més.

Una abraçada,

ACP

intento restablir connexions. Vaig passant per aquí, de tant en tant, però escric poc a RC i hi deixo pocs comentaris.
Però m'ha agradat el to gairebé displicent del poema, aquest aire de "poema per encàrrec", sense grans pretensions, que el fa senzillament encantador. Anava a valorar-lo, però al final he decidit no fer-ho. Crec que tots plegats ens hauríem de disciplinar a no emetre valoracions sinó senzillament a dir el què pensem, no?

Una abraçada.

Antoni