Sotrac

Amb molta il·lusió retorno a aquests poemes teus, sempre de perfecta cadència i elegància en l'ús dels mots, fins i tot a la desil·lusió sempre present en les descripcions de les decepcions i estralls de la vida.
Sempre hi ha un to serè, tanmateix, mai un veritable sotrac, sinó sempre aquesta lamentació lúcida sobre el pas del temps que remet molt a l'estoicisme clàssic d'unes meditacions greus i transcendents d'un Marc Aureli.
Per això mateix fondejo en el títol, intrigat: quins sotracs agiten ara una ànima habitualment asserenada, més aviat escèptica? Parlem de metàfores, la navegació, el sotrac sostingut i reiteratiu que novament és la continuïtat de la vida que no és més que la imatge falsa de l'eternitat a què tots hem sucumbit algun dia, fins que els detalls del mateix viure ens obren els ulls a la nostra caducitat.
Mar, somni, metàfores encadenades, l'una explicita: el mar és el somni, l'altre a descobrir. El somni: dins la nit, aventurar-se en el somni pot significar córrer endavant, abandonar el neguit i la impaciència del viure i abandonar-se a un espai molt més ampli i sense límits visibles, recuperar la paciència, retrobar a la fi el sotraguejar que ens fa existir.
Potser saber i acceptar que la mort és el mateix viatge que vivim.