Un dia

Un relat de: Pere Bartrés
No ho entenc, no m’entra al cap. Com és possible, pregunto, que la Griselda estimi tant, o millor dit, encara, al Roger. El Roger mai l’ha estimat. Bé, al començament potser sí, una miqueta, quan hi havia passió, la flama de l’amor. Però ja està. Un parell de mesos i prou. D’aleshores ençà que setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, ell segueix demostrant-li que no l’estima, que no l’adora. Però la Griselda no perd l’esperança. Ella, que mai ha deixat d’estimar-lo, ni un sol dia, ni un sol minut, ni un sol segon, sap que, Un dia, canviarà. No ho entenc.
El Roger, no divagueu abans d’hora, no és precisament un porc sàdic que maltracta la seva dona a cops de puny. No, el Roger mai ho faria això. Tampoc és un putero malcarat, ni un alcohòlic en vies d’extinció. El Roger no té cap mena de vici. De fet, no és mal noi, el Roger. És amic dels seus amics i amigues, és extravertit, graciós i, sobretot, és un amant de l’esport i les estètiques perquè és molt presumit. Al llit, segons la Griselda, no ho fa gens malament. És, segons els estereotips actuals, un tio cool, guai. No m’ho invento, ell ho diu.
La Griselda porta quinze anys pensant que, Un dia, canviarà. No és que no se n’adoni del que passa. Ella no és curta de gambals. Sap que el Roger no ho fa gaire bé a casa. Sap, perquè porta quinze anys repetint-li-ho, que mai agafa l’escombra ni la fregadora ni l’aspiradora. Tampoc l’ajuda a fer el dinar o el sopar. No diguem la planxa. Tampoc li fa mai cas a l’hora de veure la tele, sempre posa el que vol. També sap que el Roger hauria d’acostumar-se a fer-se l’entrepà per la feina, però mai ho fa i ella sempre es lleva abans d’hora al matí per fer-se’l, perquè menjar, ha de menjar, pobret, que la seva feina és molt dura. No l’acostuma a escoltar quan ella parla de les seves coses amb ell. La Griselda sap que, quan arriba del gimnàs, quatre cops per setmana a les deu del vespre, l’únic que vol és sopar... perquè de tant treballar a l’obra i fer esport, és clar, arriba mort de gana. Vol sopar, descansar i jugar a la PS3 al sofà del menjador, davant la televisió de 47 polzades que es va voler comprar un dia després d’entrar a viure al pis que comparteixen. Tot això si no fan futbol, evidentment, o una sèrie que fan de nit al canal 8. La Griselda, de tant veure-la, també s’hi ha enganxat. No deixa de semblar-li supèrflua, infantil, una tonteria, però fa riure i a tothom li agrada riure. A més, comparteix l’instant amb el Roger que, des del costat, assegut al sofà, somriu mentre li agafa la mà. La Griselda, que no es deixa entabanar per qualsevol, sap que el Roger no es porta molt bé. Ho sap. Però l’estima com el primer dia. L’estima amb bogeria. Un dia, canviarà, n’està convençuda. No ho entenc.
Tampoc us penseu que són una parella avorrida. El Roger i la Griselda sovint surten amb els amics. També van sols al cine i a sopar, com tothom. Tres o quatre cops l’any, van a una caseta, propietat dels pares de la Griselda, als Pirineus. El Roger s’emporta la PS3, és clar, perquè allà hi ha connexió Adsl. Follen com bojos quan van allà. Follen, i mentre ella fa les feines de casa, ell descansa i juga a la consola o surt a córrer o veu la tele. Al vespre, quan la Griselda ho ha recollit tot i arriba al sofà, es fa un porro, que ella sí té algun vici. Mentre se’l fuma observa el domini absolut que té el Roger amb el comandament de la PS3. És un crac de la Play. Els seus dits es mouen a una velocitat sorprenent. També observa, a la llum de la llar de foc, com es contrauen els músculs suats i depilats dels seus braços. Està fort i boníssim el Roger, això és inqüestionable. És llavors quan ella s’apropa a ell i comencen, de nou, a follar. No m’entra a la testa.
A la Griselda, digui el que digui el Roger, mai li ha agradat el cotxe que acostuma a conduir. Ella prefereix el seu, un Opel Corsa petitet, dels d’abans, de línees quadrades, que de tant dur-lo domina a la perfecció. Però el porta el Roger. Ella condueix el BMW. Un cotxe preciós, cert, bonic, també, però car com un dimoni i a més a més, xupa benzina com una bèstia. El Roger es qui va entestar-se en comprar-lo. Com que el finançaven a mida, i a ell li feia tanta il•lusió, van comprar-lo. El Roger no vol portar el BMW entre setmana perquè com que degut a la feina sempre va brut, doncs això, que no vol embrutar la tapisseria de pell del seu flamant BMW. Així, des que el van comprar, fa sis anys, és ella qui condueix el BMW de dilluns a divendres al migdia. El Roger mentrestant va amb el seu Opel, que embruta sense remordiments anant i tornant de la feina. Sort que quan arriba el cap de setmana, si no van junts, ella pot tornar a conduir el seu cotxet. El primer que fa és anar a la benzinera passar-lo pel tren de rentat i aspirar-lo per treure-li l’olor de suat del Roger i dels companys de feina que sovint porta al cotxe. Després s’asseu al volant, respira fons i amb un somriure al llavis prem l’accelerador. Si surten junts, el cap de setmana, van amb el BMW però per sort condueix ell, el Roger, que el porta molt millor. Encara que per la Griselda corre massa. Massa. Però, Un dia, canviarà, ho sap. No ho suporto.
Hola Griselda, li dic amb el somriure més encantador que sé fer, Com ha anat el cap de setmana, pregunto i callo. Ella, la noia que estimo, s’asseu a una cadira de l’aula de professors i em diu amb un somriure molt més encisador que el meu, Com sempre. El Roger és un imbècil, penso, però segueixo callat. No sé què collons hi fa la Griselda amb el Roger. No ho entenc. Jo, que podria donar-li el que ella vol, el que desitja. Jo, que l’estimo sense reserves, que l’admiro, que l’adoro, que m’agrada molt. I tu, em pregunta de sobte la seva veu angelical, Com ha anat el cap de setmana. Puc fer dues coses. Mentir o no. Bàsicament, responc, he anat a collir bolets i després me’ls he menjat. Menteixo a mitges. Collir, he anat a collir-ne, però no n’he trobat cap. De fet no, no n’he trobat ni un, diu de sobte la meva veu, que ha sortit sola, sense rebre cap ordre conscient. Però ella premia la meva honestedat amb una riallada lluminosa, blanca i radiant, rodejada per un vermell carmesí d’aquells que treuen l’alè. Ets preciosa, penso, però no li ho dic. Ets fantàstic Paco, em diu, Fantàstic, repeteix mentre em ruboritzo, i afegeix, Un dia Paco, Un dia... Però, maleïda sigui la meva ànima, en aquell precís instant entra el professor de gimnàs a l’aula, el simpàtic i cridaner senyor Oriol dient, Bon diaa, Bon diaa, allargant sempre la última a, sempre, quina ràbia. Doncs bé, entra l’Oriol i... entra i res, s’acaba el moment màgic. Jo me’n vaig a l’aula 3c a donar lliçons de química i ella a la 2b, classe de música. Un dia... Un dia... Un dia què, em pregunto constantment.
Mentre fa veure que observa als seus alumnes, la Griselda és incapaç de deixar de pensar amb el Paco. Mai li havia passat. Fins ara sempre havia estat immune als seus encants, a la seva manera de fer, al seu físic quadrat i atractiu. Però ara, de sobte, ja no. Un simple interrogant, pensa, només això. I sense saber ben bé per què, se sent extraordinàriament feliç.
Ahir la Griselda va llevar-se totalment descansada. Havia dormit onze hores. Va dutxar-se i després va anar cap al menjador i va veure tot el que el Roger i els seus els amics havien deixat damunt la taula rectangular que hi havia davant la televisió. Com sempre, merda i més merda. Bàsicament gots bruts, esclòfies de pipes i bosses de xips buides amuntegades per arreu. La PS3, que estava en un racó de la taula, estava sorprenentment impol•luta i se l’havien deixat encesa. Hi havia una nota que s’aguantava a un got mig buit de Coca-Cola. Me’n vaig a fer un vol amb el BMW amb uns col•legues, posava, Ets guapíssima, coseta. Això era tot. A ella mai li havia agradat aquest sobrenom, cert, però tampoc li havia donat més importància. Fins aquell instant. Fins ahir. Ella no era la coseta de ningú, va pensar. Va llegir de nou la missiva i va sacsejar el cap, Un dia, canviarà?

Comentaris

  • Realitat ben definida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-12-2011 | Valoració: 10

    La realitat que escrius m'ha entrat molt bé. És dura i fa patir, però està molt ben tramada, té una gran coherència de dalt a baix i reflexa una realitat amagada de molts domicilis. Tot el relat esdevé tan creïble com la transparència d'un mirall. M'ha encantat molt la teva forma d'escriure i posar sobre la taula realitats molt colpidores. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • Quantes parelles n'hi ha així?[Ofensiu]
    Amelie | 10-12-2011 | Valoració: 10

    Molt bon relat! molt real i molt habitual. Bona descripció dels pensaments de la dona i de la seva inocència inicial davant d'ells. Enhorabona noi!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11539 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!