Hem pensava que aquest any no arribaries a temps de penjar el conte. Veig que has trigat força però ho has aconseguit.
La convivència, la bona convivència és una cosa molt bonica... Sembla que sigui molt fàcil. De fet ho és; només falta bona voluntat per les dues parts i, si aquesta es trenca, s’ha de saber rectificar i assumir-ne les culpes.
—Avi Joan, el de la iaia—

En la teva dedicatòria del llibre “Temps era temps” acabes: «… la història d’un temps que no cal que es repeteixi mai».
És un relat escrit de manera intimista, en veu baixa. Com si les petites converses fossin fetes d’amagat, perquè ningú les pogués escoltar i deixant entreveure la por i l’angoixa latent en tot moment.
Esperem que, veritablement, no es repetixi mai!
A casa, mai, mai vaig sentir parlar de la guerra… com si no parlant-ne, no hagués passat.
—Joan—

De tant en tant, encara que no parli gaire, em trobo sense paraules. No sé què dir d’aquest curt, curtíssim relat. Aquest relat, que s’aparta tant del meu estil —suposant que en tingui—, m’agradaria haver estat capaç d’escriure’l...
Molt bo, Joan, molt bo!
—Joan—

Quan jo era jove... ha plogut bastant, nevat i pedregat; quan anava al cinema, moltes vegades no m’assabentava gens de la pel•lícula, preocupat per reconèixer les veus dels dobladors. Recordo que en reconeixia bastants... ara bé, d’aquest tipus de “films”, amb diàlegs (?) monosil•làbics m’hauria costat molt [ja veus que no poso en condicional] reconèixer alguna veu.
M’has ben enganyat!
Una abraçada sense queixes!
—Joan—

Humanitzar els animalons és força efectiu, és un recurs que agrada als petits i als grans i ens apropa de bell començament en la fantasia dels contes.
M’han agradat les llàgrimes de la lluna!
Benvinguda a relats!
—Joan—

Un conte ple de fantasia, uns diàlegs insinuats i que sembla que hi siguin... uns universos diferents agermanats...
I ara, una tímida pregunta referent a la mare del nen d’ulls de xocolata:“Quan ell va néixer, ella va desenvolupar un ‘setè’ sentit”... Quin és el sisè?
—Joan—

M’ha agradat l’estil tan casolà del relat. Un relat que fa referència a un temps que sembla molt llunyà i que, veritablement, no ho és tant.
Amb una expressió també casolana, crec que n’has fet un relat ben “rodó”!
—Joan—

Un conte on es reflecteix la importància dels sentiments ben compartits. On es reforça la bona convivència. Per què serà que les enveges fan tant de mal i són tant difícils de superar?
—Joan—

M’ha ben atrapat. He anat llegint el conte i de vegades em donava la sensació de veure una rotllana de nens escoltant amb molta atenció i amb la boca badada.
La meva opinió —molt modesta—, és que has sabut captar i transmetre l’esperit dels contes.
—Joan—

La màgia que traspua el relat, fa que et “creguis” les escenes com si fossin les coses més naturals del món.
Crec que és un conte força aconseguit.
—Joan—

Acabo de llegir un relat de la Naiade titulat: Terror. Transcric les dues primeres frases del meu comentari: “Molt incòmode. Així, així és com em trobo llegint aquest tipus de relats; incòmode, ple de ràbia!”
Molt bon relat, Quim, molt bon relat!
—Joan—

Molt incòmode. Així, així és com em trobo llegint aquest tipus de relats; incòmode, ple de ràbia! És però, com ja es diu en anteriors comentaris... una trista realitat. És incomprensible que aquestes coses continuïn passant i no tinguin aturador...
—Joan—

En el minirepte em va impactar. Ara al tornar-lo a llegir he tingut la mateixa sensació: impotència, ràbia, desesperació... Això no treu que el trobi molt ben escrit... llàstima que es correspongui a una tan trista situació...
—Joan—

Fantasia. Tot el conte és fantasia, imaginació, tot el conte és ple d’animalons de colors diversos, d’éssers un xic estrambòtics, quasi com si volguessis fer-ne un quadre.
L’he rellegit i se m’ha refermat la idea —potser equivocada—, de que tractaves de pintar un quadre o un possible quadre...
El pensament, a l’igual que la fantasia, la tenim de franc.
—Joan—

Per què serà que sempre volem el que no tenim... per què? Les coses quan es perden, quan les deixem, quan les trobem a faltar és quan més les valorem.
Aquesta estrella ploranera però, encara ha estat a temps de recuperar el seu lloc. Segur que no plorarà més... veritat?
—Joan—