Joan Gausachs i Marí

Barcelona,

77 Relats, 864 Comentaris
77152 Lectures
Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.

Últims relats de Joan Gausachs i Marí

Últims comentaris de l'autor

  • Senzillament m’ha agradat. L’he començat a llegir encuriosit pel fet de no tenir cap comentari. A mida que l’anava llegint em sorprenia més i més aquest fet. Possiblement, i ho dic així, possiblement el fet de tenir properes les festes Nadalenques, hagi fet que la seva lectura planera, amable i amb uns personatges amb els quals connectes amb rapidesa, l’hagi assaborit talment com si es tractés d’un conta de Nadal.
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 18-12-2014 | Valoració: 10

    Afecte. És ben curiós, l’afecte es dóna, de vegades, sense saber perquè a persones determinades i, possiblement aquestes ni en siguin conscients.
    El teu personatge té amics per passar-s’ho bé, per gaudir de la vida però el seu afecte va per un personatge humil que està al seu servei.
    Ens diràs alguna vegada, si l’Antonio se n’arriba a assabentar?
    —Joan—

  • Voldria trobar les paraules adients, les paraules que fessin entenedor el que vull dir i, possiblement no les trobi.
    Aquest relat, típic de la constant que té la Materile, ens planteja una situació diguem un xic pintoresca, però ens dibuixa la situació angoixant que li toca viure a una part de la nostra societat. Ara bé, la Materile no sap, no gosa, millor dit, no pot acabar el seu relat sense deixar-nos una porta entreoberta, una escletxa en la finestra per on es pugui colar un xic d’esperança.
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 18-12-2014 | Valoració: 10

    Ai, els records! Un relat que crec que es típic Materilenc. Un relat que m’ha fet pensar —tan sols pels personatges—, en un exemplar titulat “Historia de un par de botas” de la col•lecció “Hazañas bélicas” que em va deixar un bon amic d’infantesa… segurament a principis dels anys cinquanta.
    —Joan—

  • Divagacions, filosofades, jo, t’asseguro que no ho sé pas què és el que has escrit, però també reconec que no m’ha deixat indiferent. Bones preguntes!
    Continua escrivint, Montserrat, continua.
    —Joan—

  • Aquestes pinzellades sobre els personatges, pocs, que apareixen en el relat, el detall dels quatre pobles en els quals convius m’han acompanyat tota l’estona, talment com si els estigués veient. He gaudit de la teva redacció i la seva lectura ha lliscat suaument fins al final.
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 17-12-2014 | Valoració: 10

    M’has deixat ben tocat. Aquest relat intimista, evocador de temps passats, de records inoblidables. La vida continua...
    Una abraçada, Pilar, una abraçada força afectuosa!
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 17-12-2014 | Valoració: 10

    Quan les persones que estimem ens deixen i sols queda el seu record, ens aferrem a ell. Sabem que el temps tot ho cura o suavitza però el record perdura. No cal que cada vegada que obri l’armari, l’Agnès, vegi l’abric blau per recordar l’ésser que falta, segurament sense ser-ne conscient necessita palpar-lo, acariciar-lo...
    Relat que fa pessigolles, i tantes que en fa!
    —Joan—

  • M’has fet pensar en la meva filla mitjana, l’Eva. Devia tenir uns tres anyets, quatre a tot estirar, que una vegada la seva mare la va trobar amb una llibreta, un llibre, una revista... no acabo de recordar què era. Bé, doncs aquest diguem-li document semblava un serrell, la nena tenia a les seves mans unes tisores de joguina, de plàstic, encara que pel que es veu tallaven una mica i en preguntar-li perquè ho havia fet, la nena, amb una cara angelical li va contestar més o menys: “Que potser si que ho havia fet, però que no ho recordava pas”
    —Joan—

  • Amb paraules senzilles ens expliques el pas, el gran pas que suposo el naixement.
    Dius que pintes i que no ho fas gaire bé —això no ho sé pas, ni he vist les teves obres ni en sabria prou per opinar—; dius que escrius i que tampoc ho fas gaire bé —el cas és similar al de la pintura—. Però, deixant de banda la meva falta de preparació, el que sí puc dir és que la teva escriptura planera, senzilla, entenedora, m’arriba.
    —Joan—

  • Els records que ens porten a la infantesa tenen alguna cosa especial.
    Què n’és de bonica la innocència i, quina felicitat ens dóna.
    —Joan—

  • En més d’una ocasió ja t’he dit que em superes. Aquesta és una d’elles.
    No he pogut evitar el llegir els comentaris que ja tens i, sense ser totalment contradictoris hi ha opinions lleugerament oposades... deixem-ho així! El fet és que els teus escrits no deixen indiferent a ningú.
    Felicitats!
    —Joan—

  • La vida ens dóna alegries i ens dona dolors. Estem preparats per acceptar les adversitats? Aquesta parella, sobretot la mare, ens dóna una lliçó d’amor.
    —Joan—

  • M’has arrencat un somriure. Relat breu, brevíssim que retrata una realitat en mols cassos. Tal com diu l’Edgar més avall, tampoc és tan greu! Ara la manera d’explicar-ho és, com a mínim, enganxosa.
    —Joan—

  • Tot ell súper. M’has ben atrapat i, una vegada més m’has recordat que per culpa teva m’he enganxat una mica, tot s’ha de dir, en el món dels microrelats.
    Estàs, com musicalment deia en Glenn Miller, en forma!
    —Joan—

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: