Joan Gausachs i Marí

Barcelona,

89 Relats, 993 Comentaris
95305 Lectures
Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.

Últims relats de Joan Gausachs i Marí

Últims comentaris de l'autor

  • Què tindran les teves lletres que sempre m’atrapen. M’has fet recordar la meva època llunyana de la “mili”. El que més enyoro —joventut a banda— són les “botes de passeig” que eren comodíssimes i que no em vaig poder quedar per més que ho vaig intentar.
    —Joan—

  • Una vegada més m’has desconcertat. Sempre que et llegeixo sé que no em deixaràs indiferent i que també em sorprendràs... com en aquesta ocasió.
    —Joan—

  • Ja sé que t’agrada jugar amb les paraules, despistar-nos i per acabar donar-nos una sorpresa. Ho has aconseguit!
    —Joan—

  • Ja és ben veritat que la millor propaganda és la de treballar bé, fer les coses Com Déu mana que dèiem abans... és a dir treballar fi, com la Fineta.
    M’ha agradat força, m’ha recordat, ves a saber per què, les botigues, les petites botigues de barriada que s’estan perdent davant les grans àrees.
    —Joan—

  • Paraules a cau d’orella.
    Les paraules, o cançons, per els nostres infants són les que surten de més endins, són les que ens omplen, ens fan viure, ens fan més humans i sensibles.
    Buscaré al Google la cançó que ens insinues... la buscaré!
    —Joan—

  • Els teus escrits sempre tenen alguna cosa que m’atrau i, de vegades no sé ben bé què és...
    M’ha sorprès la teva consideració de fantàstica... Què és el que se m’escapa?
    —Joan—

  • Aquests temes que, desgraciadament succeeixen massa vegades, costen d’entendre... costa molt pensar que hi ha gent així, amb aquestes reaccions...
    És un relat dur, punyent, esgarrifós. Relat expressat amb quatre paraules ben triades que ens expliquen més del que diuen.
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 27-03-2016 | Valoració: 10

    Records inesborrables... Cartes que toquen la fibra sensible... Sentiments que suren...
    [A R.C., no ho dubtis, també, també t'estimem!]
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 14-03-2016 | Valoració: 10

    Apunts de realitat. Com pot ser que el ésser humà arribi a ésser tant, tant inhumà?
    Aquest escrit és un clam esgarrifós. Unes preguntes, possiblement sense resposta...
    —Joan—

  • Les paraules se les emporta el vent... i poden quedar o no, en els records.
    Les paraules escrites, i més si ho són manualment i es conserven poden arribar a tenir-ne força conseqüències.
    Valent, és valent aquest Ton... ho hauríem de dir inconscient?
    —Joan—

  • Aquest mes no coincidim tant com en els dos anteriors. Encara que ben mirat hi ha el fet de jugar una mica amb els noms. A mi, això de jugar o fer equilibris amb els noms em ve d’antic, possiblement el culpable sigui el meu germà gran, que quan jo era molt petit em va fer veure que la nostra mare es deia Maria Marí Mariné.
    Si no hi ha cap més relat... fins el mes que ve!
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 13-03-2016 | Valoració: 10

    Ara mateix acabo de llegir en Manolito. Com pot ser que se’m passés una prosa de l’Aurora Marco Arbonés? No ho entenc de cap de les maneres!
    No em descobreixis, Aurora, però una vegada la meva dona no trobava la clau de la guixeta del súper i va tenir una “sarao”... Varen tenir de rebentar el pany. Potser ja havien passat quatre o cinc mesos, o potser més i la clau va aparèixer dins el moneder on havia estat sempre. Senzillament s’havia colat per un petit estrip. Naturalment no va dir ni "piu".
    Em sembla que ja t’ho he dit en alguna altra ocasió: Gràcies per escriure i, gràcies per demostrar-me que em recordes.
    —Joan, un “fan” de l’Aurora—

  • Joan Gausachs i Marí | 13-03-2016 | Valoració: 10

    En poques paraules, molt poques, ens deixes entreveure un reguitzell de sentiments...
    Els teus escrits sempre deixen una marca, sempre deixen un regust amable, senzill, humà que perdura força estona després d’haver-los llegit.
    —Joan—

  • Ja sabia jo que eres molt joveneta… Perdó, perdó, ara veig que la firma diu Montserrateta.
    Escriuré als Reis —encara que falta molt—, a veure si et seleccionen.
    —Joan—

  • Senzillament m’ha agradat. M’ha agradat i força! Al pas que anem, si hi ha gaires telepàtics sempre sabran el que pensem ja que el pensament no té aturador.
    —Joan—

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: