Quants records no ens porten les joguines, les joguines que varem tenir i les que no tinguérem mai...
M’has fet pensar —altra vegada—, en la infantesa... Gràcies per fer-ho!
—Joan—

És curiós a mida que ens anem fent grans —almenys ho dic per mi—, els records de la infantesa prenen força i per uns instants, petitíssims instants, es reviuen aquells moments en que encara que no ho sabéssim... érem feliços!
—Joan—

Un poema? No ho sé pas. Jo no hi entenc un borrall en poesia, el que sí hi veig i ben presentats són un reguitzell de pensaments, potser de vegades força contradictoris, però que llegits amb calma tenen tots la seva lògica coherència.
Hauré d’intentar de llegir més coses teves, malgrat formis part d’aquells autors d’aquesta plana que em “supereu” i em doneu molta feina per captar-vos.
Em dones feina i al mateix temps m’atreu o no em desagrada el teu estil...
Jo també en sóc força de contradictori...
—Joan—

Aquesta visió diferent dels personatges l’he trobat força interessant. A veure, a veure si es canviaran les simpaties d’ara en endavant.
—Joan—

M’ha agradat força la descripció de la transformació interior de la princesa... Els petits detalls són els que ens fan viure i les petites [grans] decepcions sempre ens deixen una sensació d’abandó. Aquest cavaller no estava a l’alçada!
—Joan—

Dani… sóc una persona de poques, poquíssimes paraules; moltes vegades no parlo per no molestar i, de vegades perquè no sé què dir... Aquesta n’és una d’elles, però crec que encerto en dir que el que has fet et deu haver ajudat encara que només sigui una mica; tenies, senties la necessitat d’esbravar-te de treure aquests sentiments...
Ens hem vist en poques ocasions i en una d’elles hem compartir taula. Ho recordes? En les vegades que ens hem vist sempre hem acabat amb una forta encaixada. No puc dir-te res més que: Escriu Dani, escriu! Treu els dimonis de dins.
Rep una forta encaixada
Si en tens necessitat: joangausachs@hotmail.com
—Joan—

Rebuscant, en la teva producció literària, relats que fossin en prosa[*] he topat amb aquesta petita perla. M’ha agradat la senzillesa i espontaneïtat del llenguatge i l’orgull del felí que marxa amb el cap ben alt
La teva fina ironia, de vegades em dona força feina i l’he hagut de llegir dues vegades per a rebolicar-lo del tot.

—Joan—

[*] Crec que ja saps de la meva falta de sensibilitat poètica. Què hi farem! He de conviure amb els meus defectes i la meva manca de virtuts.

No hauries d’escriure aquestes coses. Ens ho expliques tan bé, ens ho mostres amb tanta naturalitat que t’agafa una mandra extraordinària, inclús de seguir llegint.
No sé, no sé pas si seré capaç de llegir res més teu...
—Joan—

I mira que jo l’havia començat a llegir pensat trobar-hi un escrit seriós de dalt a baix i, vés per on em trobo ben ensarronat. I això, que entre el toll i els prínceps blaus... ja m’ho havia d’haver pensat però, un és innocent, un és un xic babau...
—Joan—

Què direm d’aquest relat, ple de fantasia i suposicions, doncs senzillament que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Què vols que et digui!
—Joan—

L’acabo de llegir, més ben dit de rellegir. He intentat llegir-lo amb mires infantils i, ho he fet d’una volada. M’ha semblat força entenedor i que els infants el poden acollir amb simpatia.
Després he llegit els comentaris que ja tens i, respectant les opinions que diuen que hi falta un... diguem-ne obstacle, conflicte, personatge dolent... He de reconèixer que no ho he trobat a faltar i, he de reconèixer també que aquestes opinions les trobo molt, molt encertades.
Sóc contradictori!
—Joan—

M’ha fet un xic de mandra rellegir aquest relat. Aquesta davallada, aquesta família vinguda a menys. Dic que m’ha fet un xic de mandra pel fet que a la primera no he captat del tot la fina ironia que impregna la narració.
Sí senyor! Ferran, ets un dels autors d’aquesta plana —dels que llegeixo amb més assiduïtat—, que més vegades em fas rellegir.
—Joan—

Si el comptador del Word no falla, has fet el relat d’una vida en 363 paraules.
Volent fer les coses ben fetes, de vegades les fem molt, molt malament.
Podent escollir, optem per menystenir.
El que tenim ... el conservem? El malbaratem?
Si es podessin fer les coses dues vegades... les dues vegades les faríem igual de bé o de malament?
—Joan—

Un començament d’aquells que enganxen, almenys a mi.
Una continuació que no desmereix... almenys per a mi.
Un final que, no sé com dir-ho, de bell antuvi m’ha semblat un xic forçat... m’equivoco?
Un final que, rellegint-lo m’ha convençut un xic més. M’ha agradat la frase: Quan la miro et veig a tu, cada cop més igual... els teus gestos, el teu físic, les teves maneres... Aquesta frase m’ha fet suposar que ja havia passat bastant de temps... m’equivoco també?
En el que sí no m’equivoco és en llegir els teus escrits.
—Joan—

Al pobre Mossèn se li gira feina. Ja l’havia llegit en el seu dia i veig que no el tenia comentat i, sorprenentment no hi ha gaires comentaris.
Ja he dit que ja l’havia llegit però no recordava pas que la seva lectura fos tan fluida, tan àgil, tan casolana, almenys aquesta és la sensació que m’ha deixat, encara que no sé pas si això és una bona crítica tenint en compte que sempre he dit que sóc un lector d’aquells que els agrada entendre-ho tot a la primera.
No et prometo res però intentaré posar-me en la teva poesia. Si no ho arribo a fer no m’ho tinguis en compte.
—Joan—