Joan Gausachs i Marí

Barcelona,

74 Relats, 826 Comentaris
71383 Lectures
Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.

Últims relats de Joan Gausachs i Marí

Últims comentaris de l'autor

  • Joan Gausachs i Marí | 14-04-2014 | Valoració: 10

    Ja saps de la meva ignorància supina vers la poesia... però també saps de la meva debilitat pels teus escrits.
    Insistint en la meva ignorància poètica i, recordant els “versos” que ens feien llegir a col•legi, a mi —què vols que et digui—, m’agrada que les paraules rimin.
    No perdo l’esperança que ben aviat ens regalis un del teus relats humorístic... Gràcies!
    —Joan—

  • Relat que regalima ironia amb aquell punt just, sense excessos, de tristor de les coses que anem deixant enrere...
    —Joan—

  • Suposo, i no crec equivocar-me, que has triat el nom d’Hilari perquè es tracta d’un relat humorístic. Reconec que, a mi que m’agrada posar noms adients als personatges, ha estat el primer detall que m’ha fet somriure...
    —Joan—

  • Aquesta noia és de reaccions ràpides. Si no pots amb l’enemic uneix-te a ell. Ja que les adversitats s’han unit més val estar-hi d’acord... i tapar l’estropell com sigui.
    —Joan—

  • Ai, aquestes mares protectores!
    M’ha agradat força. Amb poques paraules, això jo ho tenen els microrelats, ens has plantejat una situació casolana i quotidiana. Costa, costa deixar els fills fer la seva vida...
    —Joan—

  • Per què serà? Per què serà que el primer que m’ha vingut a la memòria en començar a llegir aquest relat, ha estat aquell acudit tan antic —antic, que jo també en sóc d’antic—, que acabava més o menys amb aquestes dues frases:
    —On deixo la roba, doctor?
    —Al costat de la meva!

    —Joan—

  • Es ben cert que els nervis ens traeixen i ens fan fer coses impensades, incomprensibles, coses de les quals no sabem trobar-ne cap justificació.
    No voldria molestar pas, però a la teva bio dius:

    “M'agrada millorar en els meus relats, així doncs no dubteu en donar els vostres consells i opinions sobre els meus textos!”

    Tinc la lleugera impressió —insisteixo no vull pas molestar—, que ets una persona que gaudeix escrivint i que el primer crític que tens ets tu mateix. Tinc la sensació que abans de penjar qualsevol relat el primer que fas és comprovar si t’agrada o no, després si agrada al probable lector, millor!
    M’agrada, m’agrada com escrius!
    —Joan—

  • Ja és ben cert que més val caure en gràcia que ser graciós.
    Hi ha humoristes —no cal dir noms—, que només sortir a l’escenari ja provoquen rialles i, d’altres que per més que s’hi esforcin...
    Un altre relat que porta el teu segell: M.B = molt bo = Mercè Bellfort
    —Joan—

  • Crec que en una altra ocasió ja t’ho vaig dir. Quan et llegeixo em dóna l sensació que t’estic escoltant, almenys aquesta és la percepció que tinc dels teus escrits.
    —Joan—

  • En més d’una ocasió he dit que no hi entenc gens de poesia. Això no vol dir que jo, que de petit només llegia els “versos” que ens feien llegir al col•legi, encara em dura aquella visió de que tot rimava, de tant en tant no escrigui algunes “paraules que més o menys rimen”
    He llegit amb força atenció aquest relat —que em sorprèn que no tingui cap comentari— i, reconec que m’ha agradat i força, m’has sabut transmetre el teu amor pel mar.
    —Joan—

  • A mida que passen els anys, cada vegada s’hi pensa més en aquesta situació. Què bonic és, poder-ho contemplar amb la serenor que dóna la bona convivència.
    Gràcies, Nonna, per les teves reflexions...
    —Joan—

  • Joan Gausachs i Marí | 20-03-2014 | Valoració: 10

    Ara ja has començat. Ara hauràs d’escriure petits resums de tots els clubs de les nostres barriades de Barcelona. Després ja continuaràs amb la resta de Catalunya.
    Se t’ha girat feina, Aleix, se t’ha girat feina!
    —Joan—

  • On s’ha d’anar a votar?
    Discurs breu, però força convincent.
    Què bonic, què bonic és viure en pau! Ho aconseguirem?
    —Joan—

  • Amb aquests “llunàtics” no hi havia pensat pas.
    M’has ben sorprès. M’has fet somriure. M’ha agradat
    —Joan—

  • He vist les escenes, no les he viscut però les he vist.
    Ens has mostrat dues versions, dues maneres de veure, viure i patir la guerra. Dues versions angoixants.
    —Joan—

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: