ABRIC DE PELFA

Recordo a la perfecció l’abric de pelfa de l’àvia. Era blanc i feia olor a llar de foc. Encara ara ric quan faig memòria i em ve a la ment la festa del setè aniversari de la meva germana.
L’àvia i jo jugàvem al jardí quan un pallasso, amb la cara pintada de blanc, se’ns va apropar. La meva reacció va ser instantània. Vaig entaforar el cap a l’abric de l’àvia per amagar la vergonya. La jaqueta era flonja, em feia sentir a gust.
—Mira què et diu el pallasso, Biel! —Però sentir-me el centre d’atenció em va fer encongir més.
En un moment, quan ningú no em veia, vaig observar el pallasso detingudament. El vaig espiar a través de l’espai que hi havia entre el braç i el cos de l’àvia. Procurava dissimular el meu interès.
Els cabells arrissats, rojos, se li movien com si fossin espaguetis. La bola vermella que duia al nas semblava una cua de conill. Va ser llavors, en imaginar-me un plat de pasta sobre el cap del pallasso i el cul d’un conill damunt del seu nas, quan vaig esclatar de riure. Vaig desenganxar la cara de l’abric de pelfa i em vaig atrevir a parlar amb aquell personatge que feia ganyotes al meu davant.