Un condemnat

Un relat de: voëlvry
Un condemnat.

27 de setembre de 1975


Sonaven els acords de ‘la generala’ aquella música militar que s’havia fet tant famosa que havia acabat per ser la sintonia de les notícies o ‘el part’ com li deien encara els més grans, i encara no s’havia despertat ningú a ma casa. Eren les 6 del matí i tot just començaven les notícies:

… i seguint amb l’actualitat nacional passem ara a informar sobre la última hora dels consells de guerra, va dir el locutor amb la veu més neutre que va poder, avui seran ex………-COLLONS!-vaig exclamar, i na Anastàsia, la meva esposa, una Russa exiliada del seu país per la persecució als russos en contra del comunisme, i encara més si eren monàrquics com ella, es va despertar.

-Què passa? Va preguntar entre malhumorada i enriolada, acostumada a que jo fes exclamacions sobtades quan jo escoltava alguna cosa que havia oblidat.

Per tota resposta em vaig dedicar a pujar el volum.


...i les execucions dels condemnats a mort es portaran a terme a les 9:05 del matí, al mateix temps……-tot d’una a ella se li van humitejar els ulls. Tot i que no va arribar a plorar.

-A quina hora tenim que anar a treballar a la UAB, em va preguntar?




-Entrem a les 9:30- vaig fer.

Això vol dir què…….

-Ens els trobarem pel camí.


Ja vestits vam baixar al cotxe que teníem, un Citroën DS21, que tot i ser un cotxe car en la seva època de plenitud, d’un preu astronòmic per la majoria de Catalans, ara era considerablement més barat, dic això perquè tot hi viure on vivíem no érem especialment rics, més aviat érem de classe mitjana, però al ser jo membre del Moviment ( és que es l’únic lloc on ara per ara es pot fer política, lamentablement, perquè tot el que no sigui això està prohibit) ens havien donat aquella casa, que era de l’estat, per viure-hi, per anar fins a la Ronda de Dalt, vam posar RNE un altre cop, que en aquest moment estava fent un programa en català, quan, ja a punt d’entrar a les rondes, vam trobar una patrulla de la policia armada que ens va parar.

L’agent se’ns va dirigir en català amb un lleuger accent andalús al escoltar el programa que portàvem posat. La seva família havia vingut als anys 40 a Catalunya, a Das, un poblet de la Cerdanya, però l’havien destinat a Barcelona quan va entrar a la policia.

No poden passar-ens va dir educadament.

I, corresponent a les expressions de dubte que feia na Anastàsia ell va dir:

Fins a Cerdanyola les autopistes i autovies estan inutilitzables.
Perquè?-vaig inquirir jo tenint un desagradable presentiment.
Es què, veurà…, óstia, es que és molt greu, va dir amb cara de pomes agres, vostè ha escoltat les notícies aquest matí?

I de sobte hi vaig caure.

-Merda...vaig exclamar entre enfadat i dubtòs, les penes de mort!

Si-va fer el policia abatut.

Però es que treballem molt a prop i si agafem el tren arribarem tard perquè tindríem que tornar a casa, deixar el cotxe, i anar a l'estació, vaig dir mentre li allargava el carnet del MN, que ell va examinar. D’acord, em va dir, però es probable que us els trobeu- va dir, a la qual cosa jo li vaig fer un gest d’agraïment amb la mà com dient-li que no passava res.

Amb uns quants quilòmetres deixats enrere, però, vaig saber a que es referia el policia armada quan ens va dir que “ ens els trobaríem”, tot d’una, i fent les senyals de rigor en les llums, pel carril d’avançar va començar a realitzar aquesta acció una comitiva impressionant, amb unes quantes motos de la Guàrdia civil, un cotxe oficial, tres tot-terrenys de l’exèrcit, un altre transport oficial, i unes quantes motos tancant la comitiva. Val a dir que tots aquests vehicles portaven símbols oficials, amb l’àliga omnipresent.

Mira, carinyo! em va dir tota alterada la meva princesa Russa- UN CONDEMNAT! T’ENRECORDES QUE VAN DIR QUE L’EXECUTARIEN A BARCELONA, EL BASC AQUELL? A BARCELONA PROVÍNCIA!

Jo estava massa sorprès com per poder dir paraula alguna, fins que la comitiva sencera va girar pel mateix lloc on ho havíem de fer nosaltres, la meva esposa no deia cap mentida, ella treballava a la facultat de dret de la UAB, i per entrar-hi s’havia tingut que estudiar tota la legislació actual, i coneixia perfectament quins eren els procediments a fer servir en el cas d’una persona ser condemnada a mort. Tot d’una, nosaltres vam tenir que girar cap a un altre lloc, i les indicacions de tràfic van fer que tots dos confirméssim el que es preveia, ja que la comitiva va passar pel costat, seguint la direcció marcada, d’un panell que deia així:

INSTALACIONES MILITARES-CEMENTERIO DE CERDANYOLA.

Minuts després, ja estant nosaltres prop de l’autònoma, es va sentir una llunyana ràfega de trets. Era un condemnat. L’havien matat. Jon Paredes Manot.

Tenia 21 anys.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de voëlvry

voëlvry

8 Relats

21 Comentaris

3753 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
Català de L'Hospitalet ( que ja és dir) Estonià d'adopció.Vull emigrar a Rùssia.

He estat a:

-Andorra,

-Portugal,

-Itàlia,

-Regne Unit,

-Polónia,

-Estónia,

-Espanya, i les illes Canàries.

- Letònia

-Alemanya

Fred de Carácter, odio el sud pel seu estil de vida, la seva mentalitat vaga, només se salven Portugal i Catalunya.

M'agrada Catalunya i em considero, a part de patriota i independentista, nacionalista. Aconseguida la independència espero tenir que ser només patriota.

Estatista

Soc independentista.

Parlo Català, Espanyol ( que espero oblidar el més aviat possible), Portuguès, Italià, Francés, Anglès, Alemany, Polonès, Sefardita, Rus, i Afrikaans.

Tinc nocions bàsiques d'Estonià.

Tinc un síndrome d'Asperger molt lleu, que em fa tenir una discapacitat també molt lleu (35%)

Vaig ser un bon ( i molt curiós) estudiant fins a segon de Secundària, vaig passar tercer i quart amb dificultats, i a primer de batxillerat vaig fracassar estrepitosament, fet que em va portar a fer un curs d'informàtica que també va anar molt malament, després vaig començar a buscar treball, vaig tenir la malaltia que va portar a la detecció de l'Asperger, vaig estar un any i mig inactiu per això, i vaig començar a refer la meva vida a mitjans 2013, que ara tinc més o menys encarrilada.