La formigueta i la boleta

Hi havia una vegada una formigueta, que caminava per damunt d'una taula distreta.
De cop va veure una boleta de vidre, brillant, encisadora. La formigueta s'hi va acostar, encantada. Era tan maca aquella boleta, tan rodona, tan perfecta. La formigueta va notar com se li eixamplava el cor i es quedava paralitzada. No entenia aquella situació, i per això va abaixar el cap i va marxar cap al cau.

Al dia següent la formigueta només tenia una cosa al cap: La boleta de vidre. La formigueta caminava absorta, no sabia on anava. Quan va deixar de mirar-se els peus, la formigueta va veure davant seu la boleta. La boleta semblava més polida que ahir, més bonica, més bella. La formigueta no volia fer altra cosa que mirar la boleta. Es diria que la preciosa boleta no era conscient de la seva màgia. La formigueta se sentí sobtadament buida i, astorada, tornà de nou al cau.

La formigueta va somniar amb la boleta. Somniava que l'acariciava, somniava que sentia la seva textura còncava perfecta. La formigueta volia fusionar-se amb la boleta. Dia rere dia la formigueta s'ho feia venir bé per passar prop de la boleta, i així poder contemplar-la. De tant en tant li parlava, però la formigueta no sabia dir-li a la boleta com l'enlluernava, com l'atreia.

Un dia, la formigueta no va veure la boleta. A la formigueta se li va parar el cor. Va buscar sense parar la boleta, necessitava la seva lluïssor, la seva forma, la seva superfície... No hi havia la boleta per enlloc, havia marxat per no tornar. La formigueta va defallir allí mateix, desconsolada, maleïnt-se per haver-se enamorat de la boleta de vidre.