Xico

Les tres de la matinada d'una nit calorosa d'estiu. Pareixia que ja havia passat el pitjor, però aquella nit de divendres la xafogor que pujava de l'asfalt i el trànsit de vehicles que portava l'avinguda ens va adormir amb un son inquiet, vigilant. L'atmosfera estava massa carregada, el mes d'agost, amb crisi o sense, a Vila és insuportable i aquest ho està sent especialment. Les sirenes no paren de xiular: ambulàncies, policies, botigues massa sensibles, autobusos bufant queixosos, obres que podríem qualificar de faraòniques per la seua durada (el nou Conservatori que quan obri les seves portes ja serà vell), manades musculoses i estereotipades, cotxes discoteca que fan xisclar les rodes als ritmes que surten dels seus megaequips, motos que pareixen moscards enverinats assetjant la presa...
Però aquella nit il·luminada per la foscor d'una lluna nova pareixia presagiar mals averanys. Fent voltes al llit, em vaig despertar suant quan un cop sord em va fer aixecar com accionat per un ressort que em conduí a la terrassa per veure aquella imatge que no podré esborrar mai del meu cap.
No tenia més de vint-i-cinc anys i allà estava tombada al damunt l'asfalt en posició fetal, immòbil, inconscient, la noia no responia a la ràpida ajuda que va rebre per part dels serveis d'urgències. Una moto ajaguda uns metres més enllà, un cotxe que havia deixat tatuades les seues negrors i un rastre d'oli que pareixia explicar el que havia passat... molts de vianants rodejaven aquesta dramàtica escena.
El cor se'm va encongir i el cap em va portar el record molt viu d'en Xico. També va ser a l'estiu, no record si feia calor, el que si record és el dolor, el profund dolor, aquell forat en què t'endinses com si et tragués un cap de fibló, mentre et falta l'aire per respirar i no tens llàgrimes que alleugereixin aquell pes. El pit vol rebentar per deixar sortir tot el neguit, mil agulles clavades no farien tant de mal.
Aquell matí el meu fill anava a veure al seu amic Xico, que treballava l'estiu a la platja de Sant Antoni ajudant la família. Era un dels seus millors amics, formava part de l'equip de bàsquet del col·legi Joan XXIII, era el cor i el somrís de l'equip, no era el més alt ni el més baix, ni el més prim ni el més gord, ni el millor ni el pitjor... però en canvi era la peça insubstituïble d'aquell equip: les ganes, el treball, la solidaritat, el coratge, el bon rotllo. Era l'element que cohesionava aquell grup amb les seues bromes i el seu somrís etern. Era l'únic de l'equip capaç de liderar amb la seua força i la seua empenta una remuntada èpica com tantes n'havia protagonitzat.
Va agafar l'autobús de mitjan matí per fer el dia a la platja ajudant el seu amic, per estar amb ell. Després de compartir la feina, les rialles, les complicitats de dos adolescents de disset anys, el meu fill no va voler esperar que el seu amic el baixàs amb la seva moto com havia fet altres vegades, estava impacient per jugar a la play i l'esperaria a casa jugant... però en Xico no va arribar mai a casa. La maleïda carretera de Sant Antoni se'l va emportar, un descuit per aturar-se a saludar a uns amics va fer que aquell trajecte finalitzàs uns quilometres abans... Un mòbil que no contesta, hores d'espera... Aquell viatge es va truncar prematurament, un viatge inacabat, un brot segat a deshora, injustament, a la seua primavera.
Com expliques al teu fill aquesta injustícia, com encaixar aquest cop? Volia estar sencer, volia transmetre fortalesa i em vaig ensorrar com tots els que vàrem estar al seu voltant... Tan sols ens reconforta tot el que ens va deixar en Xico: Tot l'amor que irradiava, la seua rialla i el seu cor que al compàs dels seus batecs va gravar els seus valors per fer d'aquest equip un grup d'amics, una pinya que amb els anys va madurar i es va enfortir davant la pèrdua.
"Ya no se teme por la vida de la colombina E.Q.S., que sufrió un grave accidente de moto en Vila el sábado y ha permanecido en estado crítico varios días..... según informaron desde la Policlínica". He volgut esperar aquesta notícia a escriure aquests mots, volia pensar que seria així.
Tal volta aquesta imatge que vaig veure tant clara d'en Xico, aquella nit de lluna nova, no era tant sols un record, era una presència i la seua rialla i la seua força va ser la que va insuflar-li la vida a aquesta noia.