Sobre l'autocensura del pensament femení i la dona artista

Un relat de: Paula Przybylowicz
Tot llegint, aquesta tarda, "Una habitación propia" de la Virginia Woolf, he recordat una conversació que vam mantenir amb el Toni fa uns dies. Resulta que havia vist publicat en una xarxa social un article sobre la desigualtat de la dona en el món de l'art. Ell, que aquests temes els talla com una mena de destral de botxí crítica, me'n va passar una imatge juntament amb un breu comentari altament irònic. Bé, ni ell (tot i que evidentment ho coneix millor) ni jo estem gaire posats en el tema, vull dir que no podem donar per vàlida (o no) una suposada discriminació en l'àmbit laboral de la dona artista. Tanmateix, i d'això sí que en podíem donar opinió, i vam estar força d'acord, ens vam dedicar a analitzar, a grans trets, la qualitat i la quantitat de la producció artística de dones actualment. Com amb tot, no és prudent generalitzar; però vam coincidir en veure en l'art de la dona cert potencial no realitzat. I, abans que em crucifiqueu per això, intentaré explicar-me. Amb això no dic que els homes siguin millors artistes, que és del tot qüestionable, sinó que es pot albirar una repressió no identificada en la feina de la dona artista. "No!"direu, "aquí i ara hi ha igualtat d'oportunitat de formació artística per amdós gèneres". Això és veritat, aquí i ara, i aparentment això hauria de ser suficient per a la promoció del treball creatiu de la dona. Però hi halguna cosa que falla i aquí és on introdueixo a la Virginia Woolf en "Una habitación propia" en referència a la mare de Mary Seton, amiga seva: "Ahora bien, si hubiera montado un negocio (...) si hubiera dejado dos o trescientas mil libras a Fernham, aquella noche hubiéramos podido estar sentadas confortablemente y el tema de nuestra charla quizás hubiera sido arqueología, botánica, antropología..." Bé, la Virgina Woolf, evidentment, fa referència a la falta de recursos per la dona en aquell moment i afegeix que si aleshores no estiguessin preocupades precisament per aquesta falta de recursos les seves mirades haurien pogut dirigir-se a temes més interessants. És, potser, la meva comparació una mica rebuscada (vés!) però: i si les preocupacions de l'artista actual queden reduïdes a unes, de la mateixa forma que Miss Woolf i la seva companya, impedint que altres idees potencialment més interessants surtin a la llum, acaparades per les primeres? Com, pregunto, pot la dona preocupar-se per temes que, a nivell intel·lectual, li podrien interessar més quan la mínima reflexió del seu entorn l'incita a pensar sobre la seva condició com a dona? Realment hi ha una autoacceptació del gènere femení? Penso que, aparentment, sí; d'alguna forma hi ha una lluita social constant perquè sigui així. Però no podem obviar una tradició descaradament patriarcal que arriba fins fa ben poc dels nostres dies i que, com un corc que rosega lentament sense que te n'adonis, desdibuixa quina és la naturalesa femenina i, a més a més, tampoc dóna peu a la recerca d'una nova identitat, actual, objectiva i lliure de què és ser dona. Fins i tot (i tampoc seria tan agosarat dir-ho) podem veure certes actituds misògines de les dones cap a les dones. Com la dona pot desenvolupar, ara sí, tot el seu potencial intel·lectual odiant-se a si mateixa? Bé, no és un odi descarat, recordem el corc, és una punteta rancorosa que s'amaga dins nostre i que, de tant en tant, surt a la llum. I així, quan una dona es posa a pensar què surt primer? Aquesta punteta rancorosa, en forma d'autocensura, que la fa aturar a preguntar-se què és i com ho és. D'alguna forma, veiem com l'home, generalment, no té necessitat d'aturar-se en la reflexió sobre la seva identitat en tant que home, no en tant que humà. El paper de l'home i els seus atributs queden dibuixats de forma força clara. No és, doncs, d'estranyar, que puguin passar a altres qüestions sense parar-se en què són o com ho són. Així doncs, no penso i no crec convenient pensar, que la dona tingui una capacitat artística (o intel·lectual) menor a la de l'home, prou exemples al llarg de la història constaten que són igualment competents; i avui en dia, per sort, així s'accepta. Tanmateix, encara ara és menester una emancipació del pensament femení, deslliurat de l'autocensura que ens oprimeix. Tal com Kant proclamava a "Was ist Aufklärung" ("Què és Il·lustració?") de la boca d'Horaci: "Sapere aude!"("atreveix-te a saber!"); ara ja no dirigit a l'home il·lustrat, sinó a la dona, per tal d'assolir un logos lliure de les condicions històriques lligades al gènere, que es pugui plasmar de forma eficient tant en el nostre discurs com, ara sí, en la creació de les artistes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Paula Przybylowicz

Paula Przybylowicz

25 Relats

67 Comentaris

10739 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Nascuda a Barcelona el 1997, d'arrels lleidatanes i poloneses, i corpresa per Girona, ciutat adoptiva. Actualment estudio filosofia a la ciutat comtal.

Escric irreflexivament i, com Ió, si se'm preguntés, no sabria respondre satisfactòriament per què. És, en tot cas, un petit oasi a la vasta academicitat crítica i auto-imposada de què es nodreixen els meus dies. Sóc mala filòsofa perquè m'enamoro fàcilment, de persones i de sensacions; el plàcid goig de l'eternitat en la bellesa, que tot ho atura, em pot. Em desenamoro també fàcilment, de persones i d'idees. Em moc, per tant, en aquest vaivé, que penso tan humà.

M'agraden els viatges en tren, passejar i la música nostàlgica (com a herència transgeneracional). M'agrada molt, molt, menjar, cuinar i que em cuinin (per a mi, no a mi, és clar). Sóc més de bosc i muntanya que de mar, tot i que llegir un bon llibre amb la remor de les onades de fons no té preu. M'agrada quan el vent mou les fulles dels pollancres, l'escorça clapejada dels plataners, la llum reflectida en l'aigua. M'agrada l'olor de pedra humida, d'esglésies i llocs antics, dels geronis, la menta i el romaní.
M'agraden els cossos masculins i els femenins. M'agraden les persones. M'agrada força tot perquè em deleito fàcilment, amb gairebé tot.

Fins aquí, és tot safareig. Els temes pràctics venen ara.

Veient els recurrents comentaris d'ànim, apunto que no sóc una persona trista, i molt menys ho veig tot de color negre. Si algun dels meus escrits desprèn certa foscor és perquè els moments de dolor, en general, són fàcil de descriure.

Estaria molt agraïda dels vostres comentaris, sempre ajuden a millorar i a compartir idees.

El meu blog personal és: https://paulaprzybylowicz.blogspot.com.es


Paula