EL GAT

Un relat de: Montse Gallés
Semblava mentida, la seva vida havia canviat amb la sola presència d’un gat. Havia passat de ser un home tranquil i feliç, que gaudia de les comoditats de la llar, a sentir-se incòmode i menyspreat dins la seva mateixa casa.
El seu mal son va començar quan, un mal dia, va aparèixer la seva dona, portant un gatet que li havien donat.
A ell no li havien agradat mai els gats, de fet li feien repeló i fins i tot, tenia símptomes inequívocs que li provocaven al.lèrgia, però en veure l’acolliment tan il.lusionat que li van dispensar els seus fills, que no havien parat de demanar una mascota, no es va atrevir, de moment, a contrariar-los.
La família s’havia bolcat de manera exagerada amb aquell animaló, alimentant-lo i aviciant-lo en excés, i deixant-li fer tot el que li venia de gust. I mentre el gatet, s’anava engreixant com una bola, s’estava fent l’amo del pis. Naturalment el nom que li van posar, no podia ser un altre que “el Boss”, doncs es comportava talment com si ho fos.
A la fòbia incontrolable que li tenia, es va anar afegint un sentiment de gelosia cap aquell animal malcriat, de pèl ral i tigrat, que ni tan sols era maco, sinó un simple gat com molts dels que roden pels carrers.
El felí que era intel.ligent, de seguida es va adonar de la mania que ell li tenia i, des del primer moment, aquesta va ser totalment recíproca.
Al principi procuraven evitar-se mútuament, però a mesura que el gat anava creixent, va convertir-se en una mena de repte entre els dos, i no deixaven de fer-se la guitza constantment.
De bon començament, el seu enemic s’havia acostumat a dormir als peus del seu llit, però així que van arribar els primers freds, no va trobar millor lloc on aposentar-se que damunt de l’amollida panxa del que, fins aquells moments, havia estat l’amo de la casa. I malgrat les protestes i esforços per treure’l de l’habitació, el gat miolava i miolava rascant la porta amb les urpes sense parar, fins que la dona compadida i somnolenta, el deixava tornar a entrar.
Les nits s’havien convertit en un martiri, amb aquell dimoni saltant sobtadament sobre el llit, i deixant el seu cos atrapat sota el pes, ja considerable, d’aquell gat maleït, sense que es pogués bellugar, i aixecant-se, dia rere dia, amb tots els músculs dolorits. Però ell també havia descobert els punts dèbils del seu contrari: era poruc i fredolic, i sempre que podia, gaudia fent-lo enrabiar, rebent a canvi fortes esbufegades.
N’estava fart d’aquell gat insolent, fart que la seva butaca preferida estigués constantment ocupada per aquest, que hi feia grans becaines a l’escalfor del sol. Llavors, ell amb picardia, abaixava la persiana per fer-li ombra, i el gat es despertava immediatament, contrariat per comprovar què passava. Durant uns moments, es clavaven els ulls l’un a l’altre desafiadors, en un intent de mesurar les seves forces, com si li digués sense parlar “Sí, tu ets el cap, però jo sóc l’amo”.
A la resta de la família, semblava que els hi fes gràcia aquella situació, afegint encara més llenya al foc. Els nens es divertien acostant-los mentre estaven distrets, i quan aquella bola de greix, se’n donava compte de l’excessiva proximitat, patia un absurd com qui véu un esperit, i s’allunyava saltant amb tots els pèls de punta. I ell enfurismat, pensava i rumiava de quina manera se’n podria desempallegar, sense trobar la solució.
Enverinar-lo era impensable, ja que no es deixava enganyar amb facilitat, i havia fet impossible la senzilla ingesta de qualsevol medicament, per més que intentaven en va camuflar-li dins el menjar. Temptacions havia tingut més d’una vegada, de llençar-lo pel balcó, però coneixent a la fera, encara l’hi hauria fet caure a ell mateix. No era fàcil. Havia de ser hàbil.
El gat, curiós de mena, aprofitava cada vegada que obrien la porta del pis per inspeccionar el replà de l’escala, fugint com un llamp escales amunt quan l’anaven a buscar. Aleshores, maliciosament, li tancava la porta amb rapidesa, amb l’esperança que la bèstia despistada, es perdés per sempre més. Però, oh miracle! Per més que tardessin a tornar a obrir la porta, aquell felí esporuguit, s’esperava ajagut a la catifa d’entrada, per tornar a entrar com una exhalació a la primera oportunitat.
El posava els nervis de punta quan l’enxampava damunt la taula, ferumejant descaradament el menjar dels mateixos plats familiars, o quan, amb la seva entremaliada tafaneria, ficava el nas a tots els forats. Li encantava el soroll dels papers i no es podia resistir a ficar-se dins les bosses, maletes o cistells que trobava, remenant-ho tot. Era desesperant quan aquell gatot no el deixava treballar en pau al despatx, perseguint els seus apunts, i saltant constantment de la paperera al seu maletí.
Per això, quan mirant casualment per la finestra, va veure al carrer un camió de mudances, li va venir una idea al cap. No li va ser gens difícil; es va limitar a deixar una bossa oberta, i fent una pilota amb papers de diari, la va tirar a dins. En un segon, el gat ja estava a dintre. Tan sols va haver de tancar la cremallera i baixar al carrer. Com aquell qui no vol la cosa, va deixar la bossa dissimuladament al costat dels altres paquets preparats per carregar.
No va quedar tranquil fins, que des del balcó, va observar amb satisfacció que havien carregat la bossa en qüestió i el vehicle arrancava el motor desapareixent carrer avall. Llavors va sospirar profundament, mentre pensava amb un somriure a la boca. Pobre, segur que el trobaré a faltar!.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Montse Gallés

Montse Gallés

14 Relats

29 Comentaris

8076 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Gracies a tot@s per l’amable acollida i pel vostre recolzament. Les vostres opinions són un estímul per millorar i seguir escrivint.