Ofrena a divinitats paganes, que no profanes

L'ofrena deguda a divinitats paganes i altres deutes

Dissabte passat al vespre els creients de no sé pas quina creença ens reunirem en un petit temple per a rendir culte a no sé pas quina divinitat. Aytal qual fidels que no manquen mai les promeses a la religió que professen hi arribarem tots els que hi fórem convocats al punt d'hora en que l'ofici hi havia de començar.

Altres cent capelletes o temples adoradors d'altres deus repartits pel Gran Ducat deurien fer a les mateixes hores el mateix o similar. I ara mateix, deixant-me transportar per l'imaginari politeista, puc imaginar la Roma antiga en el seu ple esplendor amb els seus innombrables temples i templets... i gent assistint religiosament a fer les ofrenes als seus deus preferits. I m'imagino que si un d'aquells ciutadans romans de la Roma clàssica, transportat en el temps, se'ns hagués presentat a la nostra reunió del dissabte passat al vespre, la seva pregunta obligada hauria estat: i vosaltres a quin deu adoreu?

Dos joves, una noia i un noi vinguts de Madrid, varen treure d'una maleta un reproductor i una pantalla que hi feia com d'altar i hi feren aparèixer les imatges transportades d'unes terres llunyanes i d'un temps passat. Un documental, un altre, sobre els "nens de la guerra". Aquells dos nois havien fet mil sis-cents cinquanta kilòmetres per a fer passar un 'blu-ray' davant d'un escàs auditori. I dic jo que si ens haguessin fet arribar un DVD, o enviat per email, o penjat en una web, la cosa hauria pogut fer els mateixos efectes, o no.

Visionarem imatges de personatges anònims. Testimonis vivents d'un cataclisme nacional. Exiliats forçats, no pas emigrants. Vells que en la seva plena infantesa varen ser arrabassats dels braços de les seves mares mentre elles es quedaven a la presó esperant el moment de a ser afusellades. Fugitius d'una guerra perduda. Aquestes van ser les imatges, sinó dels deus, dels fills dels herois que defensaren una causa perduda i varen haver de pagar una herència embargada patint tota una vida de l'allunyament forçat de les seves famílies, dels seus conciutadans, de la terra que els va veure néixer.

Dissabte passat al vespre, allí, en el petit temple pagà, tots els allí convocats adorarem a la deessa Dignitat. Això és el que hauríem pogut respondre al ciutadà romà en el temps transportat.

No es tractava d'afermar cap idea ni cap ideari, ni de consolidar cap convicció, ni de fer-nos cap nova opinió de realitats que son ja prou conegudes. Era simplement una qüestió de pagar un deute. El deute que encara té el Reino d'Espanya amb els vençuts de la República. I el preu d'aquest deute no es pot pagar per email ni visionant imatges per l'Internet, s'hi ha d'anar. S'ha d'anar a pagar el que no es pot pagar amb diners ni amb viatges de l'Inserso. Entre tots hem de pagar el que al Reino de Espanya tant li costa o no ha pogut o no ha sabut del tot pagar. Així de clar.

***


O. d'E.