Ofrena a divinitats paganes, que no profanes

Un relat de: Onofre
L'ofrena deguda a divinitats paganes i altres deutes


Dissabte passat al vespre els creients de no sé pas quina creença ens reunirem en un petit temple per a rendir culte a no sé pas quina divinitat. Aytal qual fidels que no manquen mai les promeses a la religió que professen hi arribarem tots els que hi fórem convocats al punt d'hora en que l'ofici hi havia de començar.

Altres cent capelletes o temples adoradors d'altres deus repartits pel Gran Ducat deurien fer a les mateixes hores el mateix o similar. I ara mateix, deixant-me transportar per l'imaginari politeista, puc imaginar la Roma antiga en el seu ple esplendor amb els seus innombrables temples i templets... i gent assistint religiosament a fer les ofrenes als seus deus preferits. I m'imagino que si un d'aquells ciutadans romans de la Roma clàssica, transportat en el temps, se'ns hagués presentat a la nostra reunió del dissabte passat al vespre, la seva pregunta obligada hauria estat: i vosaltres a quin deu adoreu?

Dos joves, una noia i un noi vinguts de Madrid, varen treure d'una maleta un reproductor i una pantalla que hi feia com d'altar i hi feren aparèixer les imatges transportades d'unes terres llunyanes i d'un temps passat. Un documental, un altre, sobre els "nens de la guerra". Aquells dos nois havien fet mil sis-cents cinquanta kilòmetres per a fer passar un 'blu-ray' davant d'un escàs auditori. I dic jo que si ens haguessin fet arribar un DVD, o enviat per email, o penjat en una web, la cosa hauria pogut fer els mateixos efectes, o no.

Visionarem imatges de personatges anònims. Testimonis vivents d'un cataclisme nacional. Exiliats forçats, no pas emigrants. Vells que en la seva plena infantesa varen ser arrabassats dels braços de les seves mares mentre elles es quedaven a la presó esperant el moment de a ser afusellades. Fugitius d'una guerra perduda. Aquestes van ser les imatges, sinó dels deus, dels fills dels herois que defensaren una causa perduda i varen haver de pagar una herència embargada patint tota una vida de l'allunyament forçat de les seves famílies, dels seus conciutadans, de la terra que els va veure néixer.

Dissabte passat al vespre, allí, en el petit temple pagà, tots els allí convocats adorarem a la deessa Dignitat. Això és el que hauríem pogut respondre al ciutadà romà en el temps transportat.

No es tractava d'afermar cap idea ni cap ideari, ni de consolidar cap convicció, ni de fer-nos cap nova opinió de realitats que son ja prou conegudes. Era simplement una qüestió de pagar un deute. El deute que encara té el Reino d'Espanya amb els vençuts de la República. I el preu d'aquest deute no es pot pagar per email ni visionant imatges per l'Internet, s'hi ha d'anar. S'ha d'anar a pagar el que no es pot pagar amb diners ni amb viatges de l'Inserso. Entre tots hem de pagar el que al Reino de Espanya tant li costa o no ha pogut o no ha sabut del tot pagar. Així de clar.

***



O. d'E.

Comentaris

  • El deute etern[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-10-2011 | Valoració: 10

    Crec que és un deute que durarà tot el temps d'un deute que no es pagarà... per desgràcia. Nosaltres podem escriure i reivindicar-lo justament, però ells poden no pensar-hi i si ho fan, minimitzar-lo com una petitesa que ni molesta. Hem de créixer i espantar una mica, una mica més que gens. Gràcies per a fer-nos pensar. M'encanten els relats de llegir a poc a poc. Una abraçada.

    Aleix

  • Pagà i pagar[Ofensiu]
    Bonhomia | 17-10-2011 | Valoració: 10

    És curiosa la relació entre els mots pagà i pagar.

    Si ara hi ha tant paganisme al poble i és clar, d'una manera o una altra, també ho puc expressar universalment, suposo que ja s'ha vist molt i sobretot actualment amb les protestes, que déu ha de ser la mateixa persona humana i no esperar grans coses divines pagant per la vida.

    Gran relat.


    Sergi

  • Ah, doncs...[Ofensiu]
    Bonhomia | 17-10-2011 | Valoració: 10

    ... m'han animat a llegir filosofia si ho faig de manera ordenada i correcta! Sento una gran alegria! Ara et comento...


    Sergi

  • I tant![Ofensiu]
    copernic | 17-10-2011

    Tinc els vint capítols anteriors i el pròleg. Pots perdre't entre els més de tres-cents "relats" que tinc clicant a "copernic". Salutacions.

  • Està molt bé[Ofensiu]
    copernic | 17-10-2011

    Una idea molt ben exposada i un paral.lelisme molt ben trobat amb l'adoració de déus pagans.
    Sobre el barroquisme, estic plenament d'acord amb tu: hi ha coses que no les diria parlant i en canvi, escrivint em surten així però crec que és el més adient quan es tracta de narrar experiències del passat. Les memòries són un bon exemple del que dic. Hi ha relats (de ficció) en canvi, en els quals es pot escriure com si parlessis coloquialment i ho he fet algunes vegades. Com que he escrit de tot menys novel.la he fet servir una gran varietat d'estils, de punts de vista, de lèxic. Crec que a cada text li escau un vestit fet a mida. Ara, si es vol innovar, revolucionar l'art d'escriure, endavant: no s'ha escrit mai res dels covards.
    Rep una cordial salutació.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

37926 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.