XvI

Barcelona,

20 Relats, 90 Comentaris
28170 Lectures
Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com

Últims relats de XvI

  • Enemic

    XvI - 09-03-2012 - 284 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    La nit ha estat cruel. L’esgarrifança d’imaginar aquella presència obscena regirant la seva vida li corrou les entranyes. Sí, sóc l’enemic, i tu el meu. més

  • Quan surti el sol

    XvI - 23-06-2011 - 436 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    La ciutat esgota les darreres hores de son, indiferent a la seva existència. El món completa un gir sobre si mateix per iniciar-ne un de nou. Algun gos borda un missatge inintel•ligible que a ningú li importa. més

  • For whom the bell tolls

    XvI - 01-06-2011 - 523 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Quan li vaig preguntar al Comandant, un paio ferm de pell de cuir amb cicatrius amagades, en què havia destacat jo, em va dir que en cinisme i que no tenien gaire clar si allò els resultaria útil, però que m’ho prengués com una mena d’experiment. més

  • L'escarabat

    XvI - 26-04-2011 - 382 Lectures - 1 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Com a mínim era l’escarabat. No deixava de ser un cotxe, pitjor aquella vegada que havia dit que tenia una Harley. Ell!, que només de pensar en anar en moto se li ericen els pels. més

  • Duros a quatre pessetes

    XvI - 03-04-2009 - 774 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Potser perquè creien que estaven sols, no es molestaven a dissimular la conversa i va ser així com en Harry va sentir-los parlar de les accions d'aquella companyia que, deien, pujarien com l'escuma. més

  • Un pobre imbècil

    XvI - 15-11-2006 - 1740 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    La rossa va descarregar, novament, els lacrimals. A aquestes alçades semblava una gesta que encara fossin productius. més

  • Un son reparador

    XvI - 14-10-2006 - 1353 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 9 minuts

    El Carles va mirar el rellotge. Ell tampoc tenia ganes d'anar a dormir. Podia aixecar-se i fugir d'aquell desgraciat o acabar-se la cervesa i confiar que no pogués ser pitjor. més

  • Primer contacte

    XvI - 13-04-2006 - 1356 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    La Marta somreia davant l'atmosfera que havia creat sense planificar-la. Ell la mirava mig girat, aturat a pocs metres de la sortida d'aquell antre, sense cap indici d'expressió a la seva cara. més

  • Tancat per reformes

    XvI - 26-03-2006 - 1280 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    De primeres, semblava una broma de discutible gràcia i dubtós "savoir faire". més

  • Malson

    XvI - 28-12-2005 - 1446 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Estic cansat, però intueixo un perill; un perill incert, immediat. Sento que hauria de saber com alliberar-me del que em persegueix i em desorienta no adonar-me'n. Tenir-ho a la punta de la llengua i ser incapaç de dir-ho. més

  • Qui perd paga el beure

    XvI - 08-11-2005 - 1773 Lectures - 3 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    En Carles no discutia tant per creure que pogués sortir-ne airós com per guanyar temps. "Pensa" li havia dit, i ell hagués preferit que li digués un preu assumible, no volia el problema, volia la solució. més

  • Pau

    XvI - 08-06-2005 - 2363 Lectures - 16 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Enrere queda tota la merda de la setmana. Una setmana infinita; suportable, només, davant la perspectiva del cap de setmana. més

  • L'Astronauta

    XvI - 26-05-2005 - 1822 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    El Sergi no era supersticiós, ni creia en els vidents. S'havia assegut a la taula d'aquella endevinadora, més que res, perquè estava bona. més

  • El sexe

    XvI - 22-04-2005 - 1719 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    El sexe! -va cridar- he perdut el sexe! -i, davant la seva incredulitat, s'obre la bata en un exhibicionisme rabiós-. Veus! No tinc sexe!, l'he perdut. més

  • Nadal 2099

    XvI - 01-12-2004 - 1491 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Aquest any no hi haurà Nadal -ella s'aparta -. No, no tinguis por. No els faré cap mal. Només els sacsejaré una mica, els despertaré, faré que obrin els ulls. més

Últims comentaris de l'autor

  • XvI | 14-03-2012

    Benvinguda. L’inici és breu i colpidor, ple de sentiment i de ràbia, i la capacitat de saber expressar emocions, reflexions, siguin ficció o estiguin basats en fets viscuts, sempre és una bona carta de presentació.
    El consell que mai no donen és que ploris i de vegades fa molta falta.
    Si tens el cuquet d’escriure ja veuràs que això enganxa.
    I no et preocupis, que el crític el portem tots a dins, comenta allò que t’agrada i els “peròs” que li trobes com a lector, que són aquests “però” els que ens ajuden a millorar (per exemple: els punts suspensius només són tres).

    salutacions
    Xavier (XvI)

  • XvI | 09-03-2012

    Sempre he trobat que els relats hiperbreus són extremadament difícils i cada vegada que en llegeixo un de bo m'adono de fins a quin punt es pot arribar a explicar moltes coses amb poquíssimes paraules.

  • XvI | 29-06-2011

    Escriure un relat quan et limiten amb condicions (com una frase inicial i una final) és difícil. Te'n surts prou bé fugint de centrar-nos en el problema (no arribem a saber quin és) i anant cap a les reaccions del protagonista. Un relat molt obert que pot donar peu a diferents interpretacions.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 20-06-2011

    El millor del relat és la manera com l’angoixa es mostra en cada pensament, moviment, pas que fan els protagonistes, la mare primer, el pare quan s’hi uneix. La forma desorganitzada com es va reaccionant, de manera natural, en situacions d’aquelles que els segons semblen hores i la impotència és nodreix de ràbia i por alhora. La cançó acaba de crear un ambient emotiu sense embafar, per mitjà de pinzellades El ritme és bo i la credibilitat també, en detalls com, descrit el “defecte” de cadascun dels progenitors, el fet que la mare separada hagi d’adoptar els dos rols accelerant (potser) el conflicte (perquè la filla no deu estar acostumada a que sigui ella la que no és permissiva). També la unió provocada per una situació límit és creïble i ens deixa amb l’interrogant de si serà suficient per refer una relació o una coincidència efímera fruit del neguit del moment (un interrogant que crec que és millor que quedi obert). El títol el trobo inmillorable.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 11-06-2011

    A vegades que un títol estigui massa emparentat amb el desenllaç pot restar capacitat de sorprendre, d'altres, com em passa amb aquest relat és un reforç, i és que aconsegueixes que la bogeria no es palpi de bon inici sinó que vagi mostrant-se gradualment i progresiva. De mostrar-nos el que veuen els seus ulls passa a auto-convence's de la necessitat de la seva intervenció.
    Ben trenat, amb la informació justa, necessària i ben subministrada.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 10-06-2011

    Com a monòleg potser sona massa literat, però en conjunt li va bé per reforçar el missatge principal que és el de les emocions i les reflexions a l'entorn de les mateixes. La ment humana és complexa i ho has sabut reflectir molt bé en les sensacions de la protagonista.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 25-05-2011

    Jo, que dec ser un paio melodramàtic, em vaig imaginar un munt d'històries dures i colpidores al voltant del temps perdut, i els tres primers relats m'han donat tres visions diferents i engrescadores. En aquest cas amb un relat carregat d'humor i d'ironia al voltant d'un personatge de nom molt indicatiu, i això que el títol m'havia deixat una mica fred sense saber a què m'enfrontaria. El cas és que en poc menys de les paraules proposades com a límit, el relat ens fa un recorregut per tota una variant de possibilitats i tòpics a l’entorn del concepte abstracte d’aprofitar el temps. Des d’aquelles coses en les que no podem influir del tot directament (les aptituds i talent de cadascú) fins aquelles que ens venen com a cúspide de l’èxit (la fama i els diners) o del glamour (l’esport de risc i l’aventura) passant per l’imprescindible sexe inherent a l’ésser humà. I acabes duent-nos a una reflexió final sobre els petits detalls de la vida que de tant a l’abast que els tenim no sempre sabem apreciar; o no tant reflexió, que al final no sabia si perdre el temps reflexionant-hi o limitar-me a gaudir del text. ;)
    M’agrada el to que li has donat al relat, li treus suc, fas que llegir-lo resulti fàcil i que la complicitat del lector vagi augmentant a mesura que va avançant la lectura.

    salutacions
    Xavier (XvI)

  • XvI | 07-05-2011

    Aquesta és, probablement, l’atmosfera que tenia més en ment en relació amb el tema proposat. Un relat curt, amarg, que podrà despertar emocions amagades encara que no tinguin relació directa amb el cas de la protagonista, però simplement pel to. Una decisió ferma, segura, convençuda, que, com un tatuatge, es converteix en una càrrega que la protagonista no pot, o no vol, o no sap, esborrar. No ens cal saber més de la joveneta de vint anys, ni de les seves conviccions o motivacions anteriors, perquè només són l’excusa per expressar un estat actual que s’ha allunyat de la projecció que s’havia fet. Personalment em resulta innecessària la darrera frase, fa que em quedi amb la sensació que el relat va de més a menys, del primer paràgraf que no series capaç de tocar-li cap lletra al darrer que cadascú potser pensarà que ell l’hauria rematat d’una altra manera. En conjunt, però, trobo que descriu molt bé el camí que ha seguit la manera com la protagonista es percep a si mateixa.

    Afegiria que es difícil amb tan poc espai aconseguir dibuixar unes descripcions tan precises dels personatges, la desesperança d'ella, la desconeixença d'ell, la indiferència jovenivola de l'altre personatge secundari.

    salutacions
    Xavier(XvI)


  • XvI | 07-05-2011

    Un relat impecable plantejat sense cap més informació que la que prové del diàleg. Quelcom ja de per si difícil perquè no permet recórrer a cap dels habituals recursos que ens proporciona la figura del narrador, i que té la dificultat afegida que només som testimonis de la meitat de la conversa telefònica. M’ha recordat un relat de Salinger, tot i que en el seu cas la conversa nua només era un fragment del relat i es mostrava completa. D’entrada admeto que m’ha sobtat només poder sentir una part, però a mesura que t’endinses en la història no et manca gens d’informació i acaba resultant una característica molt valuosa. De sortida, no se m’acut una forma millor de descriure una escena tan quotidiana, tan familiar i creïble, i fer que resulti tan amena. A la vegada, resulta un plantejament diferent d’un temps perdut. Un altruisme potser obligat, potser voluntari, que aliena agendes. El diàleg és natural de dalt a baix amb l’única excepció del topònim (potser amb Sant Quirze sense cognom n’hi hauria prou).

    Afegiria que, vist el canvi, trobo que sí, que queda més rodó, més com li sortiria a algú que parla per telèfon tenint en compte, a més, que una possible confusió sobre el lloc a on ha anat a viure no afectaria el relat i les dues interlocutores ja saben a on han anat a viure els fills. També afegiria, que l'altre dia no ho vaig remarcar, la resignació optimista amb que es prenen aquesta mena d'agendes alienades els personatges que tan bé retrates.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 15-02-2010

    És un bon inici, demostres capacitat per abordar les idees per mitjà de la metàfora, fent el text atractiu, tot i que cap al final ja no flueix amb tanta facilitat com a la primera part que és molt àgil (clar que també ho tenen les tempestes això).

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 30-10-2009

    Trobava a faltar alguna re-incursió teva a la ficció especulativa. Se't dóna realment bé. Una escena molt ben creada que resulta facilment creïble, virtud no sempre senzilla. És calr que també podia haer estat ambientada en un entorn català... o potser la darrera insinuació del relat és que en el futur Catalunya ja no existeix?

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 13-10-2009

    Em nego a l'obligació d'haver-ne de triar un. Vull fer trampa i quedar-me els tres. Són tant diferents... Una fugida endavant, tan valenta com irresponsable; una fugida enrere, amagant el cap sota l'ala i comprant-se el seu propi perdó; i un cop de seny amb final obert (com m'agraden els finals oberts!)... I per què vols que triem? Per descobrir-nos? Per posar-nos en evidència? Ah no! em nego, em quedo amb els tres.

    salutacions, alpha la que triplica històries.

  • XvI | 15-04-2009

    Un retrat irònic, fins i tot àcid, de la quotidianeitat. Evoluciones sense perdre, o més aviat consolidant, el teu segell personal.

    salut Gama!

  • XvI | 15-04-2009

    Entenc perfectament el sentiment d'enveja que manifestava en Vladimir. Un text ben portat, i amb una caracterització de la mentalitat a través de les diferents etapes (infància, adolescència...) molt creible i irònica. Un bon debut.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • XvI | 04-04-2009

    Sí que va bé escriure alguna cosa fosca de tant en tant, sobretot si te'n surts bé.

    Et penjo el comentari que et vaig fer quan el vas presentar:

    Un bon títol, pel significat en si (la naturalesa, el quid) i perquè després ens farà falta el doble sentit al llarg del relat.
    Un serial killer de perfil lleugerament diferent. Més enllà de la seva consciència del monstre que és, ens mostres un assassí de motivacions egoistes, clandestí, que defuig competir en el nombre de víctimes o mostrar la seva superioritat envers els policies que l'hagin de perseguir, i només vol crear per a ell mateix un plaer efímer que pugui mantenir apartat de tothom. No vol reconeixement, només vol consumir i gaudir en exclusiva els seus crims, que no són sinó eines per crear la seva particular obsessió, les essències.
    Construeixes molt bé l'atmosfera, ja des del primer paràgraf on ens ensenyes com la satisfacció comença molt abans de cometre el crim, "delectant-se" en les candidates, i condueixes el relat controlant-ne magistralment el ritme per, sense distraccions supèrflues, encaminar-nos cap al seu destí inevitable.
    "Dosificar amb mesura" referit a les converses, evoca alhora la component alquímica de la preparació de les essències, i "olor de migjorn" la component olfactiva. Crec que són frases menys innocents del que semblen.
    Un gran treball d'integració de les paraules al text. Sembla que per tu més que un entrebanc hagin estat una motivació extra.

    salutacions
    Xavier(XvI)

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: