17 de juliol. Què ens està passant?

Un relat de: Nefertitis
El dia 17 de juliol serà recordat per a molts de nosaltres, però especialment per totes aquelles persones que van resultar ferides, que van viure l'atemptat des del seu balcó, amagats dins una botiga, un bar... I especialment els familiars i amics de les víctimes. Una persona coneguda que aquell dia caminava tranquil•lament per la Rambla de Barcelona quan una furgoneta a una velocitat desorbitada i dibuixant esses com qui circula per una carretera amb corbes, es va endur per davant tot aquell que sense possibilitat de poder reaccionar va caure estès al terra morint a l'acte o minuts després.
Com explicar a totes aquestes persones, víctimes i familiars el què ha passat? Com calmar el seu dolor? Com explicar-los el perquè d'aquest acte incívic? Com fer-los entendre que estaven al lloc i al moment inadequat quan ells simplement passejaven o es dirigien a algun lloc? Com demanar-los que no sentin ràbia, impotència, odi...?
I certament no existeix cap consol per a ells. En aquests moments sobren les paraules, doncs per més que intentem embellir el nostre discurs el mal ja està fet i res ni ningú els retornarà aquell familiar, amic/amiga... Algú sense cap mena de moral els ha manllevat una part del seu cor, algú que era part de la seva vida i que ja no podran tornar a veure riure, ni compartir un cafè, un petó, una abraçada...
No puc evitar pensar com unes persones a qui vam decidir acollir, a qui segurament vam oferir una sèrie d'ajudes amb el menjar, la salut, la seva educació..., poden actuar així. On és la seva moral? Els seus valors? Són ells o simplement són titelles d'un sistema polític que els promet quelcom idíl•lic que mai obtindran?
No vull ser racista ni vull potenciar la xenofòbia. En totes les cultures existeixen persones així, per tant, potser ens hem de preguntar on ha quedat l'educació en valors? Què ens està passant? Perquè les persones que van més enllà, que destaquen per les seves capacitats intel•lectuals i per una educació correcte en valors no estan al capdavant d'un país? O és que potser ja ens va bé no pensar massa, deixar-se portar, preocupar-nos pel futbol, per tenir el millor mòbil o tablet, obviant que tot plegat són materialismes?
Potser és que tots no deixem de ser res més que uns titelles? Em preocupa, perquè fets com els d'aquest 17 de juliol seguiran ocorrent al igual que a països com Síria cada dia moren milers de persones... Però és cert, és més fàcil canviar de canal, centrar-se en el propi ego i no anar més enllà. Perquè fer més? Pensem-hi.

Comentaris

  • Una pregunta difícil de contestar[Ofensiu]
    Jam Malson | 23-08-2017

    Si t’haig de ser sincer, no sé què li passa a la humanitat per comportar-se d’aquesta manera tan inhumana, però el que sí sé és que no ve d’avui. El terrorisme no és una plaga d’avui.

    Si donem un cop d’ull enrere i repassem la història, fàcilment ens adonem que la violència, malauradament, sembla ser inherent a l’ésser humà. Les raons poden ser molt diverses, però la violència, en totes les seves múltiples formes, sempre ens ha envoltat. I ha estat emprada, i és emprada, tant pel pobre com pel ric, tant pel poderós com pel dèbil, tant pel cultivat com per l’ignorant, tant pel creient en alguna cosa com pel que no creu en res, tant per l’individu concret com pels exèrcits...

    És molt trist tot plegat, tanmateix, és la realitat. Sempre ha estat així. Avui, potser perquè ens arriba més informació, informació a nivell global, tenim la percepció que hi ha més violència, però la realitat, tant la de segles enrere com la d’ara, és que l’ésser humà sempre ha estat, i molt em temo que continuarà sent, el pitjor depredador de l’ésser humà.

    Amb tot, però, no voldria de cap de les maneres vestir de normalitat i de resignació el patiment, la tristesa i la desolació de totes i cadascuna de les persones innocents que han estat víctimes d’uns individus que fan de la violència i de la mort els mitjans per aconseguir una finalitat.

    Crec que l’únic que podem fer per intentar acabar amb aquesta inhumanitat històrica és treballar activament en qualsevol àmbit (començant per la revisió dels nostres propis sentiments), per tal que algun dia l’ésser humà desperti i sàpiga valorar que la bondat, en totes les seves múltiples formes, és el patrimoni més important de la humanitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

59552 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.