QUATRE ARREPLEGATS

Un relat de: Jacques Fiston
QUATRE ARREPLEGATS

I es va anar inflant, inflant, inflant... Fins que, Pam!
Va explotar en trenta dos mil quatre-cents vint-i-quatre trossos!

Peete Seger/Xesco Boix “La granota tocada del bolet”


27 de desembre de 1979
Plaça del Pi. Barcelona.

El matí era força fred i al terra irregular de la plaça encara hi quedava algun bassal conseqüència de la pluja que havia caigut aquella nit. Les botigues i comerços encara no havien obert i gairebé no hi havia ningú pels carrers. Les poques persones que passaven per allí, sorrudes i endormiscades, acceleraven el pas per arribar a la feina o trobar algun lloc més confortable que el carrer. De l’església del Pi sortien quatre velletes que, desafiant el fred i la humitat, havien anat a missa de vuit.
La plaça del costat, la de Sant Josep Oriol, era gairebé buida i faltava una bona estona perquè els artistes més matiners exposessin els seus dibuixos i aquarel•les. Només algun colom despistat picotejava pel terra buscant sense èxit alguna molla de pa per menjar.
L’únic establiment que estava obert era el “Bar del Pi”, servint cafès, tallats i algun combinat explosiu per fer passar el fred als qui s’hi havien acostat abans d’entrar a treballar.
Mentre el barri es desvetllava, tres nois havien arribat al voltant de quarts de nou per muntar l’estructura del petit escenari que els havia de permetre fer les actuacions que tenien contractades per aquella jornada.
- Collons quin fred! – va etzibar en Francesc Xavier – Tinc els dits glaçats.
- Estarà bé si no plou. Amb una mica de sort si aguanta el dia podrem fer un parell o tres representacions aquest matí – va contestar en Marc mentre intentava encaixar dues fustes del decorat.
- El fotut és la humitat. Ja veurem si els amplificadors i els micros aguanten aquesta mullena – va afegir en Joaquim mirant de reüll el tros de cel mig ennuvolat que es veia per damunt de l’església del Pi.
Poc a poc l’estructura va anar agafant forma, fins que finalment hi van poder posar el decorat i el cartell amb el nom del grup: “BALIGA - BALAGA. Titelles, danses i cançons”.
- Apa, ja ho tenim tot a punt. Confiem que el dia aguanti – va comentar en Joaquim - mirant un altra cop el cel.
- Què pesats que sou vosaltres i el temps – els va retreure en Francesc Xavier -. Ara el què hauríem de fer és anar a menjar alguna cosa. Jo tinc gana.
- I jo, però haurem d’esperar que arribin la Judit i la Laia – va contestar en Marc
Just en aquell moment van aparèixer les dues noies pel carrer de Petritxol. Mentre elles preparaven els titelles, els tres companys van anar a fer un mos al bar del Pi.
Hi havia força gent però van trobar una taula lliure al costat de la barana de l’altell. Des d’allí es dominava gairebé tot el local.
Les parets decorades amb un munt de pintures, caricatures i retrats de l’amo fetes pels diversos artistes que sovint exposaven a la plaça de Sant Josep Oriol, donaven un aire bohemi i intemporal al bar. Un tenia la sensació de fer un viatge en el temps.
Mentre es menjaven els entrepans que havien demanat, repassaven les cançons i els contes que representarien aquell matí.
- Si no plou podrem fer tres representacions. Una a les onze, l’altra a les dotze i la darrera del matí a la una – deia en Marc - tal i com vam quedar amb el senyor Puigdengolas
El senyor Puigdengolas era el president de l’associació de comerciants d’aquella part del barri gòtic i el propietari d’una important botiga de mobles de la galeria comercial de la plaça. Era qui els havia contractat per animar les festes de Nadal de la zona i qui havia fet tots els tràmits per aconseguir els permisos d’actuació a la plaça.
- No se si farem gaire calaix amb el dia que fa – Va comentar en Joaquim
- No cridis al mal temps. Al voltant de cinc-centes peles per representació les traurem – va opinar en Francesc Xavier – I a la tarda, segurament més, que és quan hi ha més gent.
- El que hem de vigilar és que no ens fotin la bossa. La setmana passada hi havia un parell de nanos rondant per les caixes dels titelles que no em van fer cap gràcia – Va recordar en Marc.
Quan van tornar a la Plaça, el sol havia sortit tímidament entre un parell de núvols i no feia tan de fred. Les botigues ja havien obert, i de mica en mica la plaça va anar agafant aquell color de gent que tan li agradava a en Francesc Xavier.
La Judit i la Laia ja havien preparat els titelles.
- He portat targes per repartir – la Laia en va treure un grapat del cabàs - Sempre ens en demanen i l’altre dia vam fer curt.
- Perfecte. A veure si surten força actuacions – En Joaquim afinava la guitarra i preparava la gralla per l’actuació.
- Nanos, d’aquí a deu minuts començo a tocar el bombo! – va dir en Marc traient l’enorme timbal i deixant a punt els platerets i la caixa de bateria.
El transit de gent s’havia anat animant i ja començava a haver-hi parelles amb els fills que passejaven per la plaça.
A una senyal d’en Joaquim, en Marc va començar a repicar el bombo, mentre ell feia sonar la gralla animadament. Tots junts van fer una mena de cercavila al voltant de la plaça convidant a la gent que s’aturés i contemplés l’espectacle de titelles que anava a començar.
En pocs minuts una trentena de persones, de totes les edats es van congregar al voltant del petit escenari, i ràpidament els “BALIGA – BALAGA” van començar l’actuació. Un parell de cançons, un conte amb els titelles, i dues danses com a final de festa, van animar durant una bona estona la plaça. A l’acabar la Judit va passar la barretina. La majoria de gent es gratava la butxaca, però sempre hi havia aquells que feien el distret i fugien a corre-cuita així que la noia se’ls hi acostava.
- Tres-centes vint-i-set pessetes – va contar la Laia – Per ser la primera no està malament.
Una hora més tard es va repetir la mateixa història. Repic de timbal, gralla...
Al final de l’actuació i mentre la Judit passava la barretina en Francesc Xavier va veure que entre el públic hi havia el senyor Puigdengolas. Acostumava a passar un parell de vegades al dia per veure que tot estava en ordre, i tenia el generós detall de deixar cada cop que passava per allí un meravellós bitllet de cinc-centes pessetes dins la barretina.
Era al voltant de la una quan la plaça estava més animada que mai. El sol s’havia decidit a sortir tímidament i no feia gaire fred.
- Mira qui ve per allí! – va exclamar en Marc – És ta mare!
- Què hi fas per aquí? – va dir una mica atabalat en Francesc Xavier al veure a la Rosa, la seva mare que s’acostava cap a ells.
- He sortit a comprar alguna coseta per Reis i com que passava per aquí a prop...
- Hola senyora Rosa – la Judit li va plantar un parell de petons – Es quedarà a veure l’actuació?
Al cap de poca estona va començar la tercera actuació del matí. La Rosa es va quedar a veure els titelles.
- Ja veu amb què s’entretenen els joves d’avui dia – Va comentar un home dirigint-se a la Rosa, mentre estaven representant la historia del “Príncep dragó”.
- Què vol dir?
- Aquests d’aquí, - va continuar amb to despectiu - haurien d’estar fent alguna cosa de profit en lloc d’estar cantant pel carrer com si fossin quatre arreplegats.
La Rosa va respirar fons, va agafar amb força la seva bossa, no fos cas que li volguessin estirar i va mirar fit a fit a l’home.
- Quatre arreplegats, oi? Doncs miri, resulta que aquests quatre arreplegats com diu vostè, són tots universitaris. De les dues noies una es estudiant de filologia i l’altra de ciències exactes. Dels tres nois, el que toca els timbals li falta ben poc per acabar farmàcia, el de les barbes fa magisteri i el que toca la guitarra està al conservatori superior de música. I a més a més un d’aquests arreplegats, el pelut, casualment és el meu fill. Per altra banda, em pregunto què hi fa vostè aquí, mirant un espectacle infantil. Que vostè ja té una edat i se suposa que hauria d’estar a la feina.
Davant d’aquella contundent resposta de la Rosa, l’home es va fer fonedís.
Quan la Rosa va explicar l’incident als de la colla es van fer un tip de riure:
- Nois em penso que ens hauríem de canviar el nom – va exclamar rient en Marc – A partir d’ara ens direm “Els quatre arreplegats”!


10 d’agost de 2011
Teià.

Com era habitual a en Francesc Xavier li feia una mandra terrible haver de baixar a casa de la Laia tot i que estava a cinc minuts a peu.
- Encara no t’has canviat? – va dir la Judit, la seva dona - . En Pau i jo anem passant, ja vindràs.
- Aneu, aneu. D’aquí a cinc minuts estic amb vosaltres.
Ràpidament en Francesc Xavier es va canviar de pantalons, es va posar una samarreta neta i va enfilar cap a la casa familiar de la Laia, la cosina de la seva dona. Quan va arribar estaven tots als porxos que voltaven al jardí. En Pau, el seu fill, estava jugant amb l’Albert, el fill de la Laia.
- Arribes en bon moment – va saludar en Josep Maria, el marit de la Laia – acabem de preparar unes “caipirinyes” que ens faran passar la calor i la set.
- Hola! – va dir la Laia alegrement, mentre oferia una copa amb “caipirinya” a en Francesc Xavier. – Tinc una sorpresa per a tu.
- Òndia! Si arribo a saber això de la “caipirinya” i que a més a més tenies una sorpresa per a mi, hagués fet via per venir!
La Laia va entrar a la casa i al cap d’un moment va aparèixer amb un embalum a les mans.
- Saps què és això? – va dir amb un somriure a la cara al temps que li oferia el paquet.
En Francesc Xavier va desfer els llaços que lligaven la capsa i la va obrir. Per un instant es va quedar sense paraules. No sabia què dir i la seva expressió era tot un poema.
- Hòstia! Però, si és un dels micos! – va poder exclamar finalment mentre sostenia una mena de ninot de feltre, que recordava vagament un mono. – D’on l’has tret?
- Fa un parell de dies endreçant les golfes. Estava amagat enmig de robes i retalls i vaig pensar que et faria gràcia tenir-lo.
El mico. Un dels titelles que utilitzaven per representar la història del “Perquè les tortugues tenen closca” trenta anys enrere, quan van muntar el grup dels “BALIGA – BALAGA”.
- Em pensava que els titelles van quedar al casal del poble i algú els va llençar a les escombraries – comentà la Judit agafant el ninot.
- Segur que va ser així però aquest tenia la cua trencada i jo l’havia agafat per recosir-la.
- Han passat uns quants anys des de llavors – va dir en Francesc Xavier mentre li venien a la memòria un munt de records d’aquella època.
- Uns quants, ja ho pots ben dir – comentà la Judit mirant als dos nanos que s’havien acostat atrets per l’aparició d’aquell titella.
En pocs segons la conversa va girar cap als “BALIGA-BALAGA”.
- Què en saps d’en Marc i d’en Joaquim?
Tots havien fet la seva vida. En Marc tenia una farmàcia i pel què feia a en Joaquim tocava l’oboè amb un prestigiós violoncel•lista i estava gran part de l’any fora del país.
- Van ser gairebé tres anys molt divertits! – va comentar la Judit
- Te’n recordes aquella vegada a Andorra que un home que passava per allí ens va donar un bitllet de cinc mil peles? - va dir entre rialles la Laia – Jo era el primer cop que en vaig veure un!
- I a la festa major de Masquefa, que em vaig entrebancar amb la túnica de la disfressa de gegant i va anar de poc que no em carrego tot l’escenari? – va replicar la Judit.
- Els dos Nadals a la plaça del Pi va ser el millor de tot – va comentar en Francesc Xavier mentre feia un altre glop de “Caipirinya”.
- Estic amb tu – va confirmar la Laia –. L’ambient era tan especial. Els cafès al bar del Pi, la gent que s’acostava a parlar amb nosaltres, la canalla que reia i s’ho passava bé...
- I la fila que fèiem? – va dir rient la Judit.
- Us en recordeu d’aquell dia que ens havia vingut a veure la meva mare i que un paio li va dir que érem una colla d’arreplegats?
Anècdota rere anècdota van anar repassant aquelles històries de trenta anys enrere.
En Pau i l’Albert, que s’havien acostat quan la Laia havia portat el titella, davant d’aquell xàfec d’emocions i d’històries que només interessaven als seus pares, van retirar-se discretament cap a un racó tranquil on hi havia un parell de balancins.
- Què pesats que són, oi? – va comentar l’Albert mentre contemplava de lluny als grans.
- Quan expliquen històries de quan eren joves, no hi ha qui els aguanti – va respondre en Pau gronxant-se amb força
- Ostres! Tu creus que van ser joves? – va dir l’Albert – Jo sempre els he vist igual.
- Doncs es veu que si, que van ser joves. A casa el pare m’ha ensenyat algunes fotos d’aquelles d’abans, de les de paper vull dir, i surt ell tocant la guitarra amb uns cabells llargs fins aquí – en Pau va assenyalar l’espatlla.
- El teu pare amb cabells llargs? – va exclamar sorprès l’Albert – Però si és gairebé calb!
- Costa de creure, oi? Doncs si, era pelut. I ara s’empipa quan jo duc els cabells una mica llargs.
- Això és perquè s’ha fet vell. La meva mare també es fa vella perquè ja té alguns cabells blancs, encara que se’ls pinti amb no sé què.
En Pau va mirar cap on eren els grans. De lluny arribaven les rialles. Encara estaven explicant històries d’abans.
- Saps una cosa Albert? – va dir el Pau intentant donar un to de solemnitat a les seves paraules -. Quan sigui gran no explicaré mai històries antigues. Són un rotllo.


23 de març de 2079
Barcelona

Dues noietes van entrar al menjador portant un enorme pastís amb un munt d’espelmes enceses.
En Pau estava feliç, voltat pels seus dos fills, les seves parelles i les seves netes.
- Felicitats avi! – Van dir acompassadament mentre li oferien el pastís.
- Oh, quina sorpresa! – va dir emocionat - Ara les hauré de bufar, oi?.
- Si, però abans has de demanar un desig – va dir la més petita de les nenes.
- Només un? I què passa si en demano trenta-dos mil quatre-cents vint-i-quatre.
- Perquè tants, avi? – li va preguntar l’altra de les netes.
- Doncs, perquè si en demano molts potser algun es complirà. I aquest és un número màgic – I agafant força aire va bufar amb entusiasme les espelmes que guarnien el pastís d’aniversari mentre tothom aplaudia i el felicitava.
Mentre repartien les porcions de pastís, una de les netes es va acostar al Pau.
- Avi, perquè aquest número que has dit és màgic? – va preguntar-li tota seriosa pujant-li a la falda.
- El meu pare el deia sovint. Trenta dos mil quatre-cents vint-i-quatre.
- I ell de on el va treure? – Va insistir la noieta.
- No me’n recordo gaire, però crec que tenia alguna cosa a veure amb unes històries de titelles que explicava ell quan era jove. Mira si en fa d’anys perquè jo encara no havia nascut.
- Titelles? Això què és, avi? – Va dir la nena obrint uns ulls grossos com unes taronges.
En Pau va fer un gest i va sortir discretament del menjador. Al cap de poca estona va tornar amb una capsa i la va deixar damunt la taula.
- Obre-la – va dir-li a la neta.
Aquesta va obrir la tapa i va treure una mena de ninot arnat que pretenia representar un mico.
- Això és un titella. Ara és vell i ratat perquè té més de cent anys – va explicar en Pau agafant amb molta cura el ninot.
- I què té a veure amb el trenta dos mil no sé quantos? – va insistir la nena.
Amb una llambregada li van passar pel cap totes aquelles històries que explicava el seu pare de quan era jove.
- Veuràs..., veureu –. Tota la família s’havia aplegat al seu costat -. Els meus pares, quan eren joves estaven en un grup que cantaven cançons i feien representacions amb titelles per la canalla. En un dels contes que representaven es veu que sortia un animal, ara no recordo quin, que s’inflava i explotava en trenta-dos mil quatre cents vint-i-quatre peces! A ell, es veu que li va fer gràcia aquest número i sempre que tenia ocasió el deia.
- I això on ho feien?
- Per tot arreu. Una vegada que estaven a la plaça del Pi, explicava que un dia la seva mare, la meva àvia, els va anar a veure i algú li va dir que eren quatre arreplegats. La meva àvia es va enfadar molt i li va dir de tot.
En Pau va callar un moment. Les dues netes li van dir gairebé a l’hora:
- Avi, explica’ns coses d’abans.
En Pau va sospirar amb força. Per què no? Sempre havia estat reticent per explicar històries antigues, però, en el fons a ell també li agradaven les que explicaven els seus pares i els seus avis. Eren anècdotes, aventures, que reflectien un temps, unes vides, una manera de viure. No. Aquestes històries no es podien perdre, perquè malgrat no estar escrites enlloc formaven part de la seva vida. Era la història de la seva gent. Potser era la història en minúscula, la que no sortia en cap llibre ni s’estudiava en cap facultat, era la història d’aquells que no tenien cap carrer amb el seu nom, però que havien intervingut en el dia a dia dels petits i dels grans esdeveniments.
- Recordo que una vegada el meu pare, quan jo era petit , deuria tenir nou o deu anys, que es va despistar i, abans que jo pugés al cotxe, va arrencar i em va deixar al mig de la riera de Teià. I una altra vegada...
I un a un va anar desgranant records i fets diversos dels seus pares i d’ell mateix quan era jove, deixant bocabadades a les netes i astorats als seus fills, doncs fins aquell dia, en Pau mai havia explicat cap anècdota dels seus anys de joventut.

Jacques Fiston
Teià, agost 2011

Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Emmarcant batalletes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-09-2011 | Valoració: 10

    Història fantàstica del pas del temps i del canvi de pensament del protagonista, que en un principi no vol sentir parlar de batalletes i que després gaudeix explicant-ne. Bon relat, bon argument, bons diàlegs, molt propers i vius, que m'han fet passar un bon moment amb la literatura. Felicitats. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: