L’AEROSTÀTIC PIDOLAIRE

Un relat de: Israel Satienz
Demanant una petita almoina
als meus pensaments desconcertats,
de somiador embegut en hores emboscades
i plenes de contradiccions tumultuoses...,
aquell estrany reclam que em perseguia,
m’ha forçat el seny amb insistència,
però alhora sense fer-me nosa, per sort,
perquè no ha estat insolent, ni irreverent,
ni gens grosser amb mi, que no en tinc de paciència
quan pretenen escorxar-me l’ànim somnàmbul
on habiten els meus silencis crònics i tortuosos.

He notat, de sobte, quelcom absolut i ingràvid
lliscant al voltant de tot el que em circumdava l’ésser,
que no semblaven Déu ni un esperit fantasmagòric,
pertorbant la meva feixuga solitud d’etern incrèdul,
i tampoc no era res que pogués precisar-se comprensible,
doncs no he copsat reconeixedors òrgans visibles,
ni he percebut volums ferms de cantonades desxifrables,
desposseït com estava l’èter, de siluetes i d’efluvis
que identifiquessin allò, amb alguna aparent causa
vessada dels sentits, o almenys, amb la suggestiva
flor calidoscòpica d’una bogeria passatgera,
de quan t’atrapen l’enamorament o l’orgasme,
i jo no tenia pas ni una cosa ni l’altra, per desgracia,
en aquestes alçades de la meva existència miserable.

Llavors he discernit de què es tractava, gairebé a l’atzar,
quasi sense adonar-me’n, per pura transparència inútil
del propi món, que allà seguia, sense moure’s, intacte.
Doncs era el mateix aire el que em cridava il•lògic,
al folrat desfilar del viure, i jo no el veia, o no el volia pas veure;
igual que l’esclat daurat d’una musa renunciada a la qual
preferiria ignorar, degut al neguit que em provoca
adorar-la i no poder abastar-la sencera, amb tota
la llengua fregant-la suaument de salvatjades meves.

Per això és que ara parlo de l’aire amb l’aire, plegats,
i l’aire em pesa, com el nom d’ella, que no vull
que m’abati, tan recòndit i sòrdid de supèrbia règia.
I em quedo amb l’aire, pactant, per dissipar-la
de cada inspiració que m’ofega a dins seu,
aquest cor brètol, que no permetré enamorar-se davant
de tothom, per no donar pena d’home corrent,
enmig de la naturalesa reemplaçable de les modes.

Aleshores segueixo com si res em fes ànsia,
i em distrec entretant, deixant només constància,
de l’estrat indigent de l’aire, que encara mendicava
les confuses engrunes del meu hermetisme pròdig,
i que m’ha empès a aturar-me, a mesurar-lo flàccid,
aquí, amb la vista posada als llimbs inexplorats,
de les imatges que em rodegen ràpid l’oblit fugaç
que necessito, per descriure l’utòpic element,
del qual intentaré opinar, sense abeurar més els llavis
en aquella brutícia molla d’un fràgil sentimentalisme.

Així us diré, que l’aire és el no res
que fa emmudir l’espai impossible que ens separa,
inconscients, als uns dels altres.
D’aire és l’amor extraviat que no troba un cos
definitiu, per assolir forma humana,
des d’on poder estimar cada dia
els pensaments aliens dels demés,
com si fossin les nostres pròpies veritats
inexpugnables.
D’aire són les mirades perdudes, que perduren
clavades als horitzons de les parets interiors,
esgarrapant-les, quan sentim a les veus profundes
mormolar, des dels records encoberts,
que van furgant per sota la catifa esclafada
de la nostra memòria irreparable.

D’aire és la realitat nua, mentre encara està
desintegrada, a punt d’emplenar les absències
en l’origen dissolt del començament primer,
abans que tu i que jo puguem ni tan sols
imaginar cap somni viu que se li assembli.

D’aire és la llibertat que ens manca a les idees
per evitar els obstacles que les col•lapsen,
per no ofegar l’impuls en la mediocritat
dels moviments ferits i residuals d’un acte reflex
que és la calcomania d’un altre, i d’un altre...,
per no restar avesats com uns estaquirots
a una norma espessa de hieratisme metòdic.

(I precisament, parlant de manierismes,
aquesta interrupció que invoca aquest poema,
és l’aire lliure que com flux volàtil, es desferma,
al rostre dels meus versos claustrofòbics,
que enquistats malviuen plens de traves,
en l’escriptura meva intoxicada i flonja,
de tan trillats raonaments innecessaris.)

D’aire és l’anonimat del qui es desprèn de sí mateix
sense remordiments, sabent-se un més dels organismes híbrids
incrustats al fons d’una sopa boja de pretensions fútils,
a on ningú és ingredient genuí suficientment ineludible.

D’aire és l’ara en endavant, que aferrissadament assoles,
amb l’agitació exaltada dels teus malucs obscens i insans,
que no troben la pau del seu batre de dona descalçada
ni la busquen, com jo no vull tampoc descans ni calma,
pel meu sexe tenaç, que sap perfectament que no m’esperes,
que estem ambdós perduts en l’encanteri d’un aire enredat
d’amor i de promeses toves que mai acomplirem units,
ensarronant-nos els petons de quan juguem a estimar-nos
com els altres, amb l’ambigüitat de les certeses nostres.

D’aire ets tu quan m’enganyes i d’aire sóc jo,
quan t’amago la veritat que et mataria l’esperança.
¿Quanta passió podria suportar per centímetre cúbic
l’aire que ens ocupa el vertigen, si no existís almenys
la Poesia, per despresuritzar el silenci que amaga
la realitat exacta?
I és que d’aire són les hores dels poetes que no van enlloc,
i d’aire els minuts i els segons que sostenen la vida per defecte,
com una nota aguda en la corda fluixa de l’instrument mortal,
del qual som cadascun, intèrprets i solistes principals i únics.

I pels aires podria fer saltar i esvair-se aquests versos d’aire,
si jo escollís immolar-los per sempre, prement una sola tecla
aniquiladora, de l’abecedari numèric a on els dits em ploren
la ràbia i la desesperació, de ser un captaire de mi mateix,
que no troba pas l’emoció decisiva, en la melodia del buit
que Déu ha composat per guanyar temps, mentre intentem
resoldre els enigmes de tot allò que no en sabem la forma.

Comentaris

  • Gràcies.... Ho [Ofensiu]
    jomagi | 21-02-2017 | Valoració: 10

    ...sento molt. Estic passant per uns dies difícils però, superables. La meva mare té 98 anys i per mi també és una extraordinària experiència. Et llegeixo amb molt d'interès. Procuraré passar-te les meves opinions de tot el que escrius.
    Una abraçada Israel.

  • Les estrofes veritables[Ofensiu]
    aleshores | 19-02-2017

    Per a mi són les que comences amb aire: allà, t'alliberes més de les paraules expicatives i busques directament els mots encadenats que et commouen.
    Moooltes gràcies pel comentari. La literatura no es fa mai sola; ara bé, aquest sistema literari que és relats, crec que supera o afegeix quelcom a la forma tradicional de fer el treball creatiu,....jo voldria que anés més lluny, però, crec sincerament, que no ho he demostrat en el text que m'has comentat, només ho he postulat.

  • POSATS A ESCOLTAR VERITATS...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 12-02-2017

    EL RUC I EL CAVALL (FAULA)

    A diferència d’en Nil
    que en pau descansi,
    posats a recomanar...
    jo seré més elegant,
    traslladant als de Relats
    uns quants segles més enllà,
    concretament al disset,
    i us convido a que llegiu
    les faules de La Fontaine.

    Una hi ha, ben especial,
    la del Corb i el Renard,
    que parla d’aduladors
    que ho son de tots els colors;
    ara de tu, ara de l’altre
    ara de mi i del següent,
    per robar-vos el formatge.
    Jo en conec una semblant,
    no se pas qui l’escriví,
    però l’escolto sovint
    anant per aquí i per allà.

    Era un Ruc en un castell
    que s’havia enamorat
    d’un Cavall estilitzat,
    a totes llums, massa gran
    per a ell. Així, el pura sang
    trotava, deixant petjades
    inoblidables a les mirades,
    mentre l’ase, feia intents
    més o menys graciosos,
    per aparentar ser menys Ruc
    del que per naturalesa era.
    Al corser no l’importava
    que el Ruc l’empaités arreu
    sense èxit. De fet, només
    li recordava, com de ràpid
    era el seu galop, enfront
    de les maldestres rucades
    del seu fidel admirador.

    El Ruc, veient-se inútil,
    va vestir-se de bufó,
    i presentant-se a palau
    va començar a fer el show.
    Al Cavall el va fer riure
    com posava el cul enlaire
    per a que tots el veiessin,
    fent de joglar dansaire,
    exhibint llurs pantomimes
    i quatre versets silvestres...,
    els quals bramava orgullós,
    com si fossin per a ell
    les grans Elegies de Rilke.
    El cavaller Cavall, cortès,
    a l’acte va nomenar-lo
    histrió de la seva cort,
    per gaudir de moments d’esbarjo.

    Però l’ase no ho va entendre,
    i volent ser més que un simple Ruc,
    va jugar a ser literat amb el Cavall.
    Així va reptar-lo un dissabte,
    a veure qui dels dos era més llest;
    i el diumenge, el rei Cavall,
    que d’ases com aquell en tenia
    per donar i per vendre...,
    va deixar-li al seu estable,
    la carta de comiat sense pietat
    però amb estil, i una pastanaga
    pel camí de tornada, arrufat,
    fins al seu Castell de Ruc.
    Catric-Catrac, el “cuento” s’ha acabat.




    EL CORB I EL RENARD (LA FONTAINE)

    El senyor Corb, dalt d’un arbre posat,
    tenia al bec un bon formatge,
    i don Renard, per l’aroma engrescat,
    li va parlar amb aquest llenguatge:
    “Senyor Corb, bon dia, bon dia!
    Oh!, de tan bell que us trobo, no sé com ho diria!
    Si al vostre plomatge elegant
    pot comparar-se el vostre cant,
    segur que sou el Fènix dels boscos que habiteu.”
    El Corb, amb aquests mots, s’inflava d’alegria,
    per fer sentir sa bella veu,
    obre el bec i li cau la presa que hi tenia.
    El Renard l’ha agafat, i diu: “Ara, senyor,
    haureu après que tot adulador
    viu a expenses d’aquell que escolta l’homenatge.
    Això que us he ensenyat bé valia un formatge.”
    El Corb, avergonyit, jura al Renard:
    “No me’l prendràs mai més”, però ja és tard.

  • Nil de Castell Ruf | 11-02-2017


    OK! camarada Israel...

    Recomano als de Relats
    en català: divertiment a lo gran,
    que es posin a llegir com escriu
    n'en Israel I el Gran: Perquè sempre,
    sigui l'afer que tracti acostuma
    a ésser un xic picant. Tot seguit
    se'n acalora ,en oïr veritats,
    dient disvarats en gran.
    Tapeu-li, tapeuli-li ben bé la boca
    perque sembla quan ell parla
    un cavall quan esdesboca.

  • D'empalmada[Ofensiu]
    Israel Satienz | 11-02-2017

    Acabo d’aixecar-me que he vingut d’empalmada i veig que la nostra “Nilisraelació” no para de créixer i que va “viento en popa”. Si continuem amb aquest pas i aquesta intensitat, hauré de comprar-te un regalet i tot, pel dia dels enamorats carinyo. A mi el que em preocupa una mica, és el perill d’acabar farts l’un de l’altre abans d’hora, de tanta química com tenim i de tant aclaparar-me tu l’espai meu, home..., que jo necessito respirar una mica, tal com sóc, un xic esquerp en realitat. A més, aviat començarà a ser més interessant pels demés -xafarders que son- aquest intercanvi gairebé epistolar (epistolar de pistola, perquè tots dos, com a mascles que som, la duem penjant entre les cames) que la pròpia literatura, a la qual li estem prenent el protagonisme que es mereix, i jo no voldria pas formar part de cap reality show de relatsencatalà, amb tu, ni amb ningú, que sóc aquí per amor a l’art (si em queda en algun lloc) i no per fer escenes de matrimoni. No creus Nil? Ho deixo a les teves mans amic.

  • Toca-son[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 11-02-2017 | Valoració: 10


    Buon giorno !
    Bé encara deus dormir. Perquè una mica toca-son si que ho deus ésser oi?. EL teus gat ja fa estona que volta per loft ensumant ací i allà. Ara perquè és hibern i dormes amb l'edredó al damunt, però a l'estiu quan fa tanta calor i dorms amb el cul a l'aire, t'encanta que et desperti llampant-te la fava mig enfarinadeta de restes resseca de Llet Nostra, de les nostres vaques autòctones del poble d'Eina. Si home, si, on tens l'apartament de muntanya que va comprar el teu avi que va ésser un dels pioners en practicar l'esquí alpí a Barcelona.
    Avui i demà el teu cau tot estarà desmarxat, vull dir fet un desori: els teu escrits escampats pel terra, la fregada a la pica, taps d'ampolla de vi ,Castell de Peralada, per darrere la porta, la roba recollida de qualsevol manera, i el bany? Valguem Déu! La meuca, amb les preses, s'ha deixat les calces girades del revés penjades del pom de la porta. Sort que el dilluns ve la Dolores, que és una mossa de Nou Barris, treballadora com ella sola i que et farà una repassadeta al loft. Ca home! Si ha fer una hora més ja ho paga la mamà...
    Encara dorms, oi! Avui no transiten pel teu carrer ubicat en ple eixample gai cap obrer ni home de negocis. No, avui tots són xicots, la majoria ben musculats, de totes les nacionalitats que van amunt i avall amb aquell caminar guerell. Uns ja han satisfet llurs desitjos libidinosos, però altres, no sempre s'esta de sort! mirant, amb esguard d'au rapinyaire, de trobar algú amb qui descarregar abans que suti el sol. Bé, et deixo dormir, que dormint també el cap et barrina i així podràs delectar-nos, més tard o d'aquí poc, amb alguna de les teves fantàstiques creacions literàries.
    Fino adesso, Nil.

  • DALLONSES[Ofensiu]
    Israel Satienz | 11-02-2017

    M’encanta com ens entenem Nil, i aquesta capacitat deductiva teva sobre mi m’espanta, i em deixa corprès alhora. Ara mateix, des del meu exclusiu “loft” de l’Eixample, heretat per la gràcia i obra dels meus adinerats pares, estic mirant la ciutat miniaturitzada sota els meus peus. Observo a la gent de mans atrotinades per l’excés de treball físic, passar atrafegats amunt i avall, bellugant-se com formiguetes ensopides, anant i tornant d’ocupacions que a molts d’ells els permeten, amb prou feines, arribar a final de mes. M’estic fent una mica la manicura, llimant-me les ungles i mirant-me l’escena per la finestra, vestit molt còmode, només amb la meva bata de fina seda, i tinc el piano preparat amb la partitura de Chopin llesta per tocar un nocturn en la més absoluta de les soledats desitjades (bé, per ser sincer, fins que arribi la meuca que he trucat per apaivagar la meva desoladora existència, mancada d’amics, ja que no suporten la meva arrogància ni el meu estil de vida aburgesat de postís bohemi, fill de papà, que no ha fotut un cop a l’aigua a la vida) De fet, ja tinc la polla en erecció (ui, quina gosadia dir polla avui dia, essent jo tan cultivat i tenint el DIEC a l’abast, per dir per exemple verga, pardal o titola, o potser hauria de dir-ne dallonses?) només de pensar en la Gladis, que arribarà d’un moment a l’altre. He pensat en deixar-li a llegir els “Rufipoemes” que castellbarrufes tan bé, i que tant em sobreexciten. Vull assaborir l’efecte afrodisíac que li causen a ella, en la seva dolça ignorància de puteta. Així, em trauré aquesta llosa del d’amunt, de pensar que sóc dels pocs que saben apreciar-te’ls realment, i que no et van donant copets a l’esquena dient-te lo bo que ets de forma interessada. Ara només cal que em deixis anar una resposta d’aquestes clonades mil vegades i promogudes pel teu malaguanyat dit índex, de tant treballar des dels 16 anys, i arribaré d’una tacada a la somniada matricula d’honor de relatsencatalà; tot un repte personal a la meva banal vida.

  • Noidecasabona[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 10-02-2017 | Valoració: 10

    Quan t'he dit que potser vius del “cuentu” no volgut dir pas que siguis un malfeiner o un esquenadret. Senzillament he volgut suposar que tu deus ésser un noi de casa rica que els papàs et paguen un piset al Raval, a Gràcia o a l'eixample mateix. Deus ésser una mena d'aquests que te les mans fines i els dits de pianista de no haver agafat mai un mànec. Cabell llarg i amb un llibre sempre a la mà. Tipus interessant és clar!
    Jo, l'any 79, tenia a llavors 16 anys, amb els primers diners, els dinerets que cabien dins un tub de pastilles efervescents de l'època, guanyats donant un cop de mà a mon pare al camp vaig comprar-me el diccionari Pompeu Fabra. A casa teva els llibres estic segur omplien la casa per tradició familiar. Quina sort! Per això ets un home cultivat. I lletraferit Ara bé, a vegades deixes anar alguna que em deixes de pedra com ara dir: c...! i p...! En un escrit o poema teu és part del que vols transmetre, però en comentari queda una mica dallonses no creus?. Jo crec que la culpa és meva, perquè els meus dos poemes: Espantadimonis i Catric-catrac t'han sobreexcitat més no poder, vull dir la imaginació. Això vol dir que en el fons tenen poder i venint de tu l'efecte o conseqüència encara més. Puix això vol dir que, intuint jo que no ets una persona ni fàcil ni accessible i que no t'agrada perdre els tems en banalitats, que no sóc tan soca com jo he cregut ésser-ho al llarg de la meva vida. Mil gràcies per haver-me tret aquesta llosa del damunt...

  • Dit i Fet[Ofensiu]
    Israel Satienz | 10-02-2017

    Vaja, i jo que em pensava que eres un joglar i que professionalment el que tu usaves amb insistència era la llengua, més que no pas els dits per sobreviure... Ara se m’ocorre que el teu “Dit de Castellruf”, “l’arrencarrels”, és una sofisticada arma de destrucció massiva i que aquest “índex-tructible” índex teu, compta amb vida pròpia per fer trapelleries per allà on passa. Series com l’Atila sanguinari aquell, que deien que quan passava el seu exèrcit, ja no tornava a créixer l’herba. Clar, ara entenc perquè tens aquesta manera de tocar tan especial, que les tecles cedeixen a la intensitat de la teva petjada dactilar.

    Ah! Per cert, gairebé me n’oblidava, jo visc de l’aire (a diferència teva que es podria dir que vius de la terra) doncs, viure del “cuento” és per aficionats; fer-ho de l’aire, requereix un nivell superior de sofisticació i saber contenir la respiració, i pujar i caure mil cops i estar preparat per morir en qualsevol moment. Ja ho has vist al meu poema, noi, sóc un “aerostàtic pidolaire”.

  • Dit index[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 10-02-2017 | Valoració: 10


    Veuràs jo no sé pas si tu vius del“cuento” o què?, Però jo treballo en una feina que les meves mans són el meu precipu manegament . Vull dir que faig servir força el meu rústec dit index o guinyaire per a clavar-lo a la terra i arrencar herbots i treure pedres i llavors passa que quan teclejo l'ordinador, toco massa fort i és aleshores quan la tecla se sobreexcita i fa que la pantalla es posi a cent per hora, donant com a resultat aquests desgavells com ara múltiples eretismes com els has rebut tu. Un altre cop aniré amb més suavitat...

  • És una almoina? [Ofensiu]
    Israel Satienz | 10-02-2017

    Ostres, Nil, quina pluja de reconeixement. Ara mateix no sé si pensar que has tingut una mena de col•lapse nerviós o si el teu “dir o no dir” (que per cert, seria un eslògan ideal pels gimnasos DIR) ha començat a multiplicar-se ell solet digitalment, per generació espontània, entre els meus comentaris. Un virus potser? Ara mateix estic com “Nilinundat” o “Castellrufegat”. Engegaré una campanya per rebre notes negatives sinceres i així, poder compensar aquest desgavell, d’artificial augment de mitjana que tinc ara, per la teva maleïda culpa. Tu no seràs pas també d’aquesta gent que hi ha per aquí dins, que van deixant-se deus els uns als altres i menjant-se entre ells les polles d’agraïment, cada vegada que pugen un nou relat? Jo penso que no, que estaves estimant-me simplement i no sabies com dir-m’ho.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • DIr o no dir?[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    A vegades acabar d'enllestir un poema no és gens fàcil. Ara bé, si jo crec que és un joiell de poema , no em cal l'aprovació de ningú. M'estranyarà molt que ningú se'l llegeixi, però no per això deixarà d'esser bo sota el meu prisma.
    Si tothom que és donés per mal artista hagués de fer d'això i dallonses com dius tu. El mon fora un bacanal. Perquè el d'això i dallonses si es fa com a evasió, llavors estem parlant d'una addicció. En canvi si el d'allò i d'alloses s'ha fet quan s'ha creuat en el teu camí, llavors és cosa de la divina providència per dir-ho d'alguna manera. Jo quan tinc el cap tou o em trobo un xic alacaigut em va molt bé per evadir-me visitant un garden, llegir la premsa en un bar amb caràcter.
    A mi m'agrada quan faig un poema de caire libidinós, no caure en la vulgaritat o grolleria. És per això que miro d'ésser el màxim d'explícit tot valent-me de mots bessonats i insinuadors, però mai ordinaris i menys sabent que, entre nosaltres, que en aquest bloc les dones són majoria. O sigui que dius i no dius. Paraules diguem-ne jeroglífiques que només s'entenen en clau poètica.

  • Evasió o victòria [Ofensiu]
    Israel Satienz | 09-02-2017

    Nil, tots dos sabem el que volies dir-me. Jo també admeto ser molts cops, una miqueta extremista en els meus posicionaments i defenses sobre certs assumptes (sobretot si em toquen l’essència del fet poètic jajaja). Però entre tu i jo -ara que ningú més ens llegeix- tens tota la raó. Perquè fer un poema de vegades és una barreja explosiva i abstracta de molt sentir i molt pensar, que t’absorbeix les hores, sobretot per lligar-ho tot estèticament. A més, un es capfica i concep el poema per a que la gent brolli com tu en llegir el poema, i sovint, si resulta que només aconsegueixes rebre una indiferència generalitzada pel que has fet desprès de tant d’esforç, al final (a part d’haver d’assumir que ets un artista dolent) penses que valdria més la pena sortir a fer “cruissing” o dogging i menjar-te una bona polla, o un bon conyet, o ambdós alhora, sense donar-hi masses voltes a cap aspecte intel•lectual ni metafísic, ni tan sols sentimental, de les idees humanes, i dedicar-se a gaudir del luxuriós plaer de les estones improductives i evadides de la vida. La victòria de l’home equilibrat per a mi, és gaudir de tot allò superflu i al mateix temps, tenir una consciència absoluta i lúcida sobre els temes més transcendentals de l’existència.

    Val a dir, que de vegades sóc un autèntic desequilibrat, però no especificaré pas en quin dels dos extrems jajaja.

  • Rectifico[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 09-02-2017 | Valoració: 10


    Jo sempre he estat pensaire, cavil·lós en els problemes i reptes. Fins i tot
    dins l'univers del sexe no he pogut desconnectar de mai del tot dels meus pensaments. Això ha comportat més d'un cop estar no estar per l'assumpte. La gent fa: no hi pensis tant home! Deixa't portar...
    Tinc una amiga molt amiga que a més a més és super culta i intel·ligent, que em diu que quan s'escriu un poema s'ha de deixar tal com raja i sense retocar. Jo, per exemple en el meu poema darrer, he esmerçat tal vegada 500 hores! O sigui que és un poema fet amb el cor però també amb la ment. Per això aquest, ha quedat quasi perfecte, perquè cada mot és un plec de infinitud de sensacions i significats. Es fa difícil imaginar una feina ben feta sense haver de pensar. Avui dia, els que mouen els cables del món, no els interessa que pensem gaire. No fos cas que els hi prenguéssim la davantera. Però a copia de dir una i altra vegada que no cal pensar tant, al final la massa acaba enfilant aquest camí com a borrecs. Dic tot això, perquè em sap greu haver-te volgut portar per mal camí. Vull dir convensce't de que no hi pensis tant...

  • CAPBUSSANT-ME [Ofensiu]
    Israel Satienz | 09-02-2017

    El cap ha de ballar, té la virtut de ser un fantàstic ballarí d’idees i cadascú les mou al seu gust i segons el ritme del seu cos. Si aquest ball succeeix a partir de la música que sona provinent del món exterior o de la nostra pròpia collita de melodies intimes, tant se val, perquè quan un fa ballar el cap i escriu, assoleix el seu màxim significat aquella frase d’aquell gran filòsof eurovisiu, “bailar pegados es bailar”, i un balla amb la veu interior per a que els altres alhora -sobretot els individus dels caps buits que menciones- mirin la pista de ball i de tant en tant, algun pugui afegir-se a la festa de pensar una mica, més enllà de mirar la vida amb acceptació de mascota domesticada.

    Em preocupa molt seriosament l’argument actual bastant estès, de que capficar-se massa en matèries insondables, porta indefugiblement a la infelicitat. Per a alguns, sembla gairebé un assumpte d’Estat mirar de convèncer a tothom que es cregui que està feliç. Ostres, i si el miratge del que parles l’estant muntant uns altres?
    En qualsevol cas, la felicitat és un altre tema, no té res a veure amb pensar i d’altra banda, jo no tinc pas intenció de batre cap record de longevitat.

    Ben mirat, la moda del “coaching” passarà, com passen totes les merdes alienadores al final, perquè l’home, a més de sentir, està dissenyat per pensar, i pensar moltíssim. I si tot va bé, dintre de 200 anys, alguns continuaran pensant que potser, en general, no som tan feliços com ens sembla i afortunadament podran mirar de dir-ho en veu alta sense acomodar-se en cap acceptació i transmetre als altres el seu punt de vista, segons els balli el cap, a favor o en contra del món que els envolta. I així, intercanviant pensaments, per arriscats i tumultuosos que siguin, podran agitar consciències i millorar la societat (o intentar empitjorar-la amb argúcies, aquí radica precisament l’avantatge de ser crítics i de ballar el cap també, per poder contrarestar les idees nocives per a la humanitat).

    No es tracta d’imposar cap ideal, l’home es capfica perquè pot i ho comunica als altres, a diferència de les amebes que van a la seva. Per tant, tal com bé assenyales, tot es fruit de la conseqüència grupal, un motiu encara més important per exaltar la veu de la unicitat cap enfora, amb tota la força de l’amor i de solidaritat que hi ha, per exemple, dins un poeta i que s’agita regalant-se i obrint-se al món dels altres, amb una potencia desfermada.

    És tot el contrari a pretendre imposar res, és donar-se sense pietat als altres, compartint les entranyes, per molt capficades que estiguin en assumptes perillosos per a la supervivència mental còmoda i resignada de la majoria del grup. Algú ha de fer-ho, mentre els altres miren “Hombres Mujeres y Viceversa” amb un somriure de felicitat de maniquins adorables. Aquest és l’amor que jo entenc des de la meva vessant humana Nil. T’estimo molt company d’idees.

  • Tal volta...[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 08-02-2017 | Valoració: 10


    El món pot semblar que ens fa ballar el cap, quan ben mirat som nosaltres que fem ballar el món a compàs dels nostres pensaments i actes. Aprofundir massa en les coses no és gaire saludable. Jo sóc del parer de deixar-se portar per les circumstàncies del moment, de la resta ja s'encarregara el sant que tinguem rere la porta. La gent que té el cap buit és doblement feliç i viu més anys. Cal mirar la vida amb acceptació, car ella no és més que un miratge, una il·lusió que s'esvaeix tant bon punt deixem de focalitzar-la ençà o dellà. Per què capficar-s'hi tant si no podem imposar el nostre ideal? Perquè de fet tot és fruït de la conseqüència grupal i no pas de la unicitat. Pensar el contrari fora saltar-se el principi de solidaritat que no és altra cosa que l'amor tal com l'entenem des de la vessant humana.

  • Déu n'hi do[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-02-2017 | Valoració: 10

    I si no fos “aire”? I si li diguéssim “oxigen”? I si algun dia tot es col•loqués a lloc i tot el que és inamovible es mogués? I si arribés la satisfacció plena de plasmar exactament el que volem dir, encara que ningú ho pugui entendre? I si perquè ho entenguin hem d’esporgar el que escrivim? I si deixéssim de donar-li voltes a tot? I si ens deixem portar per una ventada, tot d’aires barrejats, d’un cantó a l’altre, eternament? I si acabem d’una vegada i, a la vegada que el poema s’esborra, ens esborrem nosaltres també? I si veig, sorpresa, que has escrit “Déu” dues vegades, i amb majúscules, i que dius que és compositor?
    M’acolloneixo, senzillament...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

40 Relats

135 Comentaris

8334 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
*PETITA APRECIACIÓ PER ENDAVANT (DE BON ROTLLO):

Vinga! ho has d’admetre, tu també t’has adonat massa tard que “relatsencatala.cat” és en veritat un coi de xarxa social, una web de contactes per a "escriptors" mediocres (m'incloc); bé, en realitat, tu que m’estàs llegint ara mateix ets l’hòstia, precisament ets l’excepció que confirma la regla, per descomptat, i la resta, és que no tenen criteri. Jo t’entenc, serà el nostre petit secret.

Si t’agrada passar el temps mirant vídeos de gatets a Internet... NO sóc el teu home, però em pots trobar miolant sense pietat, al següent enllaç:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/ (temporalment inaccessible)

ALTRES ESPAIS QUE CONREO A TEMPS PARCIAL:

http://capturasilustradas.blogspot.com.es/ (temporalment inaccessible)
http://musilenciosysilenciegos.blogspot.com.es/

Per ubicar-nos una piga: Actualment, em faig el viu, just al mig de Barcelona; concretament a la e.

BIOGRAFIA EGOCÈNTRICA MICROSCÒPICA O DE PER QUINA RAÓ ÉS MILLOR TENIR UN BON BIÒGRAF QUE ET FACI LA FEINA BRUTA (BASADA EN FETS IRREALS):

Porto clínicament viu aproximadament 333792 hores (i pujant). D’aquestes m’he passat 96360 adormit. Al voltant de 35040 he estat ingerint aliments i m’ha dut 840 hores cagar-los. Davant la tele m’he tirat 26280 hores; sí, jo també em sorprenc que siguin tantes, sobretot si tenim en compte que únicament he emprat unes 3600 per llegir llibres. He viscut enamorat (no sempre correspost) 8760 intenses i malenconioses hores. 6000 fent l’amor amb mi mateix masturbant-me, i 1200 fent-lo amb d’altres éssers vius, majoritàriament del sexe contrari amb alguna excepció puntual, més que res per experimentar. Tal com es pot comprovar, el repartiment del plaer acostuma a ser injust i encara no conec ningú que tingui més hores acumulades de sexe compartit que d’onanisme.
Lluint un sincer somriure per coses que m’han fet gràcia gairebé he estat 3500 hores, mentre que vessar llàgrimes només m’ha ocupat 400 (però déu n'hi do quina tristor em sortia d’algunes d’elles). La resta de les hores les he passat intentant treballar poc temps en feines que no m’agradaven gens ni mica; o contemplant horitzons evocadors d’alguna dona, bocabadat davant la immensitat nocturna del cel, estremint-me mentre escoltava melodies prodigioses que eriçaven les meves emocions fins a límits addictius i perillosos per la meva trencadissa sensibilitat. He practicat supervivència de poeta piròman, cremant boscos de poesia per saciar el meu esperit aniquilador de paraules, deixant-ho tot inert i amb les mans quasi bé buides de mi mateix. Ara com ara, omplo el meu cap amb versos que mai s’escriuen o intento escriure coses que acostumo a deixar inacabades. Però avui prometo que miraré d'arribar al final d’aquesta petita història.

Tinc totes les edats menys la meva. Mai em reconec adult per un problema crònic de diòptries. No em considero d’intel•ligència turbo, però tinc un atrotinat cervellet dièsel amb el que puc fer bastants quilòmetres sense aturar-me a repostar les idees. Sóc més aviat de lletres: a, e, i, o, u. De pensament alfabètic i de llenguatge introvertit. Tartamudejo amb la mirada si una dona bonica em traspassa amb la seva. Quan escric també tartamudejo i per això tinc tan mala lletra. També tinc mala llet, s’admet i no passa res.

Em fa por la gent comú i en canvi no m’espanten gens ni mica els éssers atípics. Tot i així, jo sóc un tipus típic bastant contradictori. M’agraden els insectes i crec que jo també els agrado; sempre he sigut una mica com el Gregori de la Metamorfosi de Kafka. Tinc molts vicis pertorbadors i més secrets inconfessables, però ni bec, ni fumo, ni esnifo res pel nas, excepte conys si em deixen acostar-m’hi. Però el que més m’enorgulleix de la meva salut mental és que no miro “Telecinco” i que mai porto ulleres de sol per tapar-me la sinceritat dels ulls, davant ningú que sàpiga llegir-me’ls. Tampoc no m’agrada portar rellotges ni a ells anar penjats del meu canell. Les hores les miro passar a pèl, sense cap mecanisme que les contingui o sotmeti entre dues agulles compassades, com si fossin navalles o tisores per tallar el temps. Escric poesia des de fa segles, quan vivia reencarnat en Lord Byron, fins a l’actualitat, que he anat degradant-me intel•lectual i moralment en el Sergi present (o Israel Satienz pels meus fans). En el fons, penso que els poetes son uns cabrons mentiders, capaços d’escriure mentides reversibles tan precioses, que de sobte la veritat ja no té importància i l’univers cau a sobre els homes indefensos i sensibles que es deixen penetrar el cul per obtenir un plaer regalat en forma de versos encisadors. A la resta de la gent, que són la majoria, la poesia els importa una merda i no cauen al seu dolç parany. En qualsevol cas, a mi m’estimula escriure versos, i violar-me les pròpies idees a les fosques em proporciona molt de gustet.

No m’agrada la naturalesa de la majoria dels meus congèneres i a vegades la menyspreo en la meva pròpia persona, sobretot quan sento brollar de manera esvalotada el meu mascle pretensiós i estúpid reivindicant-se. Tanmateix prefereixo a les dones com amigues abans que els homes, però mai aconsegueixo mantenir-me al marge de la seva pell delicada i tendra, ni dels mugrons arrugats que culminen els pits amables. En aquest sentit, he d’afegir que porto un tatuatge invisible, n’he vist pocs com el meu. Només diré que té nom de dona i que no s’esborra quan el llepes. Ho sé, sóc molt groller quan es tracta de parlar de formatge.
He tingut mullers que m’estimava (o elles m’han tingut a mi, segons es miri) i també amants que sempre estimaré per dins. No he fet fills amb ningú, ni tinc notícia d’haver-ne fet cap sense adonar-me’n. En realitat sempre he cregut que no sóc fèrtil, l’esperma tarragoní tradicionalment ha estat de baixa qualitat per culpa de la indústria química que assola l’aire que allà es respira. D’altra banda, visc amb molta esperança de vida perquè mai m’he mort abans; suposo que ha de ser dur morir-se abans de morir. Pel carrer sovint veig a gent que li passa. A vegades... veig morts. Pel que fa a les creences, ser contar fins a Déu, però no em surten els comptes de la seva existència. A més, he desertat de la família, millor dit, de l’arbre genealògic sencer; tenim un ADN massa mediocre en general i no em ve de gust continuar sent còmplice d’aquesta mala jugada de la naturalesa. Per tant, puc dir que sóc un incrèdul de moltes convencions i costums apresos a dins el nucli domèstic-catòlic d’estar per casa. En canvi, sempre he volgut tenir la meva pròpia secta, però els adeptes necessiten menjar, un lloc per viure, material didàctic..., tot plegat ara mateix no m’ho podria pas permetre. Potser puc recórrer al micromecenatge, ja ho veuríem, tot es posar-s’hi.

No tinc capital, sóc de la platja girant a mà esquerra en la boia groga. Només duc les butxaques plenes de valuosa sorra daurada i molta sort immerescuda. Surfejo onades de tedi amb el meu llapis kamikaze, que se la juga en cada arriscat rengló escumós que arriba per tombar-lo. M’encanta l’esport de la música clàssica, sóc defensa melòman, tot i que jugo a tercera regional. L’alineació del meu equip favorit seria la següent: Chopin, Liszt, Schubert, Ravel, Debussy, Mhaler, Rachmaninov, Mozart, Haydn, Satie i Beethoven, tot i que sovint afegeixo fitxatges aleatoris de contrastada i reconeguda qualitat. També crec aferrissadament que tinc un futur prometedor com a pianista, en la meva pròxima reencarnació, és clar, però això és un altra historia.

Per anar acabant amb força, tot seguit llençaré una primícia d’interès mundial: És una llàstima, perquè demà precisament tenia pensat inventar la màquina del temps, i ara ja no podré dur-lo a terme perquè ho acabo d’escriure a la meva biografia, i això provocaria indefugiblement un desajust asimètric de greus conseqüències en la dimensió espai-temps que possiblement destruiria la humanitat per sempre. No ho puc permetre i per tant demà ja no la inventaré la màquina del temps. Volia que fos la primera màquina del temps amb “full equip” de sèrie: direcció assistida, de baix consum i zero emissions, amb detector dels radars de la DGT integrat, ja que amb aquestes velocitats llum, les multes podrien ser estratosfèriques. Però en fi, si ja no pot ser, doncs no pot ser. Què hi farem. Suposo que per a no ser ningú important, serà suficient amb aquesta biografia maldestra, bastant fidel a l’original. Aviso que hi ha l’opció de llegir-la a l’inrevés si se volen escoltar versos satànics. Per la part que em toca això és tot, ara em ficaré a la dutxa per acabar de passar-la a net i llestos.