Apologia de la vida

Un relat de: askatu82

Qui no ha tingut algun cop por de la vida? Segurament tothom ha pensat algun cop que hauria estat millor haver mort ja o simplement no haver nascut. Moltes vegades degut a certes situacions difícils, les persones ens enfonsem fins al punt de voler desaparèixer per sempre més. És una decisió respectable però covarda. Què passaria si ara mateix decidissis acabar per sempre més amb la teva vida? Si, ja sé que no hauries de preocupar-te per res més, però continuo pensant que seria una decisió molt covarda. Pensa en la gent que tens al costat. Què passaria amb ells? Tu potser no hauries de preocupar-te per res més en canvi ells, mai més tornaran a ser els mateixos. Tots els teus problemes passen directament a ser els seus problemes. Llavors imagina que ells prenguessin la mateixa decisió que tu, acabar amb la seva vida i oblidar-se de tot. De sobte tots els teus problemes i els seus problemes passarien a ser problemes d'una altre persona que a la vegada, al no poder carregar amb tot decidiria prendre el mateix camí que vosaltres dos, i així successivament fins que no quedés ningú. Imagina què podria arribar a passar si decideixes acabar amb la teva vida. A més, pensa una cosa: oblida per un moment tots els mals moments que has passat durant la teva vida. Recorda ara quan eres petit i tot era meravellós. Els problemes no existien. Recorda també quan et vas anar fent gran i poc a poc vas anar descobrint tots els bons moments que et pot donar la vida. Recordes aquella noia que tant t'agradava i que després de tant d'insistir va acceptar venir a prendre una copa amb tu? Recordes el primer petó amb aquella noia? Recordes que meravellós que era tot quan sorties al carrer agafat de la seva cintura, sense haver-te de preocupar de res, tant sols que ella estigués a gust amb tu? O, recordes també el primer dia que, amagats a un portal vas posar la teva mà més allà dels límits establerts? Recorda també d'altres moments de la teva vida, com per exemple la il·lusió que fa un regal encertat el dia del teu aniversari, un petó quan més el necessites, una pel·lícula que t'arriba al cor, un sopa amb la gent que estimes, un casament d'un amic, o simplement el teu propi casament, els teus fills,... imagina. Torna a pensar ara en què passaria si decidissis que tot s'ha acabat i que no val la pena continuar. Creus que es una decisió encertada? Creus que no val o que no valdrà la pena esperar temps millors, tenir un company o una companya, casar-vos, tenir fills, donar-los tot l'amor que se'ls hi pugui donar,... No valdria la pena deixar que la mort vingués pel seu propi peu? No sé, potser vaig mal encaminat, però crec que si mires al teu costat veuràs que no estàs sol i que, si marxes, t'enduràs amb tu moltes vides.

Comentaris

  • Robert Paulson | 06-06-2014

    Si em morís, a la llarga, em difuminaria i la meva mort seria incapaç d'afectar en res al món. Sóc només una part entre 7000 milions de la humanitat, creus que puc valer res? Noooo. És estrany témer la mort, doncs és l'únic segur que hi ha a la vida. He après que si em moro, desaparec i ja no hi sóc per veure les conseqüències del meu acte. La mort és l'única cosa de la qual no hem d'assumir les conseqüències.

    La meva ment s'ha degradat tant que ni tan sols sé transmetre el meu punt de vista.

  • Tinc una cosa per dir.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-06-2008

    Jo, malgrat tot, crec que és realment una apologia de la vida, aquest relat. Això sí, ho és per antítesis.

    És una apologia de la vida a través d'una crítica al suicidi.

    Qui hagi llegit la "carta a Meneceu" d'Epicur, veurà com, en la seva apologia hedonista, fa precisament una crítica del suicidi. Epicur menciona d'una forma similar a la de askatu82.

    És una apologia de la vida que expressa un dels seus punts bàsics: la negativa al suicidi.

    D'acord que és un text una mica com a melancòlic... Però en fi, és el que hi ha.

  • Sí, tens raó...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-03-2008 | Valoració: 10

    ...el suïcidi no és una covardia simplement sinó una errada.
    Salutacions de Vicent.

  • Vida?[Ofensiu]
    eSTERMABO | 11-06-2007

    Em sap greu, però a part que no sé quan temps fa que no veus aquesta pàgina, crec que no és un relat de la vida sinó de la mort.

  • Tema complex...[Ofensiu]
    N | 17-11-2005

    Mira, jo no estic a favor del suïcidi. I jo també he arribat a dir que és de cobards. Però també m'he arribat a arrepentir per dir-ho. Nosaltres, o almenys jo, la gent que més o menys viu bé...sí, té els seus problemes, sí, s'ha d'enfrontar amb ells cada dia...però..almenys tenim menjar a la taula...almenys tenim les paraules...la família...els amics. Però aquella gent que no té aboslutament res...que no té casa per on anar, menjar per alimentar-se, amics amb qui riure, família amb qui recolzar-se? Mai podrem entendre estar en aquesta situació. menys si un dia en trobessim amb ella. Jo no sé que faria en aquest cas. Trobu que sí, el suïcidi és de cobards quan tens problemes com podriem tenir nosaltres..perquè la vida d'on moltes voltes. Però no crec que sigui de cobards quan no tens res més per que viure...no sé...és un tema molt complicat i crec que tothom té opinions diferents...Jo només dic que si no sabem el què és estar en total misèria...no jutgem a la gent que ho està per suïcidar-se...

  • ho sento[Ofensiu]
    foster | 26-07-2005

    però no entenc com destaquen aquest relat. No t'havia llegit ni tinc res contra teu, però la narració és pobra i carrinclona.
    Si fas un apologia de la vida fes-la neta, brillant, entusiasta. Això del suïcidi ha passat a la història, i més parlar-ne. Si un es vol tirar al buit que s'hi tiri, sense notes, sense sentimentalismes i sense tenir l'esperança secreta que algú arribi a temps per salvar-lo.
    Puc entendre el suicidi, però no com a eina per cridar l'atenció dels altres o per crear pressió per recuperar quelcom que has deixat escapar.
    Bé, miraré altres coses teves. No t'ofenguis.
    foster

  • No m'agrada l'article.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 12-07-2005 | Valoració: 4

    Ho sento, però posar el dolor dels altres per damunt del teu no em convenç. A més, qui pot predir el que passarà? Per vivències personals no puc respectar aquest relat, que el trobo una meravellització de vells tòpics i perjudicis.

    Prefereixo no dir més.

  • completament encertat[Ofensiu]
    L'illa | 25-06-2005

    El teu relat m'ha agradat molt, i a més m'hi he sentit molt identificada. Crec que moltes persones al llarg de la seva vida han pensat alguna vegada en suicidar-se, però que molt poques persones han estat capaces...i es que quan penses en els altres, en com es sentirien, etc se't passen totes les ganes d'acabar amb el que ets, hagis tingut més moments dolents que no pas bons.

  • Sempre endavant sempre inventant respostes sempre erperant en va[Ofensiu]
    Equinozio | 17-11-2004

    Bé primer dir que era un dels temes dels que m'hauria agradat escriure però no ho farè perque seria molt difícil superar-lo jejej

    Jo de vegades se m'ha passat la idea i llavors penso en la canço 'Instants del tems' dels sopa de cabra
    Cremen quatre selves al teu cor
    corre mare terra, lluny del foc.
    Ja no hi ha misteris sota el sol
    tremola mare mar i ofega-ho tot.

    Un envàs sense retorn
    així serem tu i jo
    passatgers a l´últim vol
    haurem d´anar.

    Sempre endavant
    sempre inventant respostes
    sempre esperant en va

    No som diferents
    només instants del temps.

    Qui anirà a buscar-te si te´n vas
    qui t´esperarà amb el cor trencat
    qui vindrà al matí a dur-te el sol
    qui anirà a donar-li corda al món.

    Si tot fos una il·lusió
    potser em faria por
    si ara som reals tu i jo
    haurem d´anar.

    Sempre endavant...

    No som diferents
    només instants del temps.

    Sempre endavant
    sempre sembrant preguntes
    sempre fugint, de què?
    digue´m on anem
    per què seguim corrent.

    Sempre endavant...

    No som diferents
    només instants del temps.

    I al comentari de Josep Clínez k es llegeixi el meu assaig que acabo de publicar que tracta sobre l'homosexualitat, i de vegades és millor esta tancadet; tot és més fàcil, enganyes però vius feliç .

  • Sempre endavant sempre inventant respostes sempre erperant en va[Ofensiu]
    Equinozio | 17-11-2004

    Bé primer dir que era un dels temes dels que m'hauria agradat escriure però no ho farè perque seria molt difícil superar-lo jejej

    Jo de vegades se m'ha passat la idea i llavors penso en la canço 'Instants del tems' dels sopa de cabra
    Cremen quatre selves al teu cor
    corre mare terra, lluny del foc.
    Ja no hi ha misteris sota el sol
    tremola mare mar i ofega-ho tot.

    Un envàs sense retorn
    així serem tu i jo
    passatgers a l´últim vol
    haurem d´anar.

    Sempre endavant
    sempre inventant respostes
    sempre esperant en va

    No som diferents
    només instants del temps.

    Qui anirà a buscar-te si te´n vas
    qui t´esperarà amb el cor trencat
    qui vindrà al matí a dur-te el sol
    qui anirà a donar-li corda al món.

    Si tot fos una il·lusió
    potser em faria por
    si ara som reals tu i jo
    haurem d´anar.

    Sempre endavant...

    No som diferents
    només instants del temps.

    Sempre endavant
    sempre sembrant preguntes
    sempre fugint, de què?
    digue´m on anem
    per què seguim corrent.

    Sempre endavant...

    No som diferents
    només instants del temps.

    I al comentari de Josep Clínez k es llegeixi el meu assaig que acabo de publicar que tracta sobre l'homosexualitat, i de vegades és millor esta tancadet; tot és més fàcil, enganyes però vius feliç .

  • Mar Endins[Ofensiu]
    Josep Clínez | 23-10-2004 | Valoració: 10

    Fa poc vaig veure l'últim film de l'Alejandro Amenabar, Mar Endins, que tracta precisament sobre l'eutanasia, tema que acaba derivant en el suicidi. Sempre he sigut estrany, més ben dit, sempre he anat d'estrany per la vida, potser per la turbulenta vida del meu cosí, que carrega un intent de suïcidi als muscles. És per ell que no em callo, és per ell per qui parlaré. Hi he parlat molt, amb el meu cosí, ens ho expliquem tot, i he arribat a unes quantes conclusions: ell diu que es vol suïcidar perque ningú se l'estima, cosa que es mentida, al menys, per el que es refereix a mi, i també s'ha intentat tallar les venes per l'amor. Sí, l'amor. L'amor pot derivar, tan indiferentment, en la felicitat com en el dolor. A vegades és per l'amor, per el que no val la pena viure. I ací ve el motiu més amargant: la seua opció sexual. El meu cosí és gay, motiu pel qual el discriminen. Sé que n'hi haurà més d'un que pensarà qu m'ho invento, no es pot remediar, a l'igual que també sé que si algú propici al meu cercle familiar se n'adona que he escrit açò, li faltaran mans per pegar-me un bon calbot. Però, és clar, tantes desgràcies en un sol és massa, i ningú s'ho creurà. Però confio en vosaltres, sé que em creureu. Adéu

  • Gràcies, Tiamat[Ofensiu]
    peres | 03-09-2004

    Gràcies, de debò, Tiamat, per la resposta conciliadora. No estic 100% d'acord amb tu, especialment pel que fa al final del teu raonament, però no fa cap falta que estiguem d'acord al 100%, ni molt menys.

    Aquestes precisions teves, per bé que semblin sobreres, lògiques i suposables, em fa l'efecte que són sempre molt necessàries quan es parla d'aquestes coses.

    Gràcies un altre cop.

    peres

  • Resposta[Ofensiu]
    Tiamat | 03-09-2004

    És un tema molt delicat, i no vull que es malinterpreti la meva posició, però tampoc me la callaré.
    En cap moment he intentat alentar a ningú perquè es suicidés, només faltaria! Jo no em tiro pas d'un pont quan em van maldades, ni vull que ningú ho faci. En cap moment no he dit que pensi que no s'ha de lluitar per continuar endavant, que t'has de rendir a la primera de canvi. El que deia a l'altre comentari, la felicitat constant, és molt utòpic, ho sé, però sóc conscient que és una utopia, i no crec que ningú hagi pensat que una felicitat perfecte al llarg de tota la vida existeixi! Vaja, i sinó, ja li dic jo: no existeix! la felicitat es valora només perquè es passen èpoques en què no es té, això ho sap tothom.
    Crec que una persona, quan té un mal moment, ha de saber que aquell mal moment passarà, vindran temps millors, i sí, es casarà i tindrà molts de fills i seurà en un balancí quan sigui vell, mirant caure les fulles dels arbres. I si no ho sap, se li ha de dir. Si em vé un amic i em diu: "em vull suicidar", MAI li respondré: "doncs endavant! vols que t'ajudi?", és clar que no! qui us penseu que sóc? li intentaré fer veure la cara bonica de la vida, perquè crec que sempre hi és.
    Però si la persona, després d'escoltar-me, finalment, decideix morir, perquè decideix que la seva felicitat es troba en el morir, qui cony sóc jo per prohibir-li? És clar, em sabrà molt greu, no vull per res del món que algú perdi la vida perquè sent que tot és una puta merda, òstia, m'encantaria que tots visquèssim al mig d'un camp de flors. Però qui sóc jo per decidir per ell? per decidir què li va bé i què no? què en sé, del que pensa, del que li passa, del que vol...? ben res.
    Suposo que una persona que decideix optar pel suicidi, no es sent precisament envoltada d'amics i de bones cares. Imagina que fa deu anys que la teva vida està envoltada d'una inmensa solitud, de llàgrimes, de dolor, i tot és fosc, i no hi ha cap mena de llum enlloc, ni una mà amiga, res, absolutament res, i ho busques, i no et rendeixes, però òstia, no ho trobes. És clar, pot ser que al cap d'aquests deu anys aparegui una cara somrient que et tregui del pou i et faci riure de nou, però.. i si al cap de cinc anys t'has cansat d'esperar? quina mena de dret té ningú per dir-te que has de continuar esperant? Home, m'encantaria que decidissis esperar més, lluitar fins al final, però si tu no vols, qui sóc jo per obligar-te?
    Suposo que gran part de vosaltres defenseu l'eutanasia (l'abort ja ni el comento). És a dir, quan es decideix que el teu cos ja no té cap mena d'esperança físicament. Doncs el suicidi no és més que quan tu mateix decideixes que tu, com a persona, com a cos i ment, ja no tens cap mena d'esperança. Abans d'aquesta decisió, desitjo que tothom per qui hi passi, hagi tingut un punt de suport, algú o alguna cosa que li hagi intentant fer veure les coses d'una altra manera, però repeteixo, si al final de tot això, continues pensant el mateix, crec que el suicidi és ben lícit. Quan ho decideixes (ho repeteixo de nou, que no vull confusions), és clar, després d'haver lluitat per la teva vida, no pas després d'haver-te fet un tall al dit.
    Crec que un gran mal de la societat és que intentem convencer les persones abans d'intentar comprendre-les.
    I ja està, si voleu continuo, però crec que ja m'he repetit prou.

    I perdona, peres, però a la Fiona, abans de dir-li: estàs trista? mata't; li hauria dit: estàs trista? somriu.

    Fiona, t'ho dic, primer de tot, sempre somriu.

  • ho veus, tiamat?[Ofensiu]
    peres | 03-09-2004

    Has llegit el comentari de la Fiona, Tiamat? No ho veus, que amb la teva filosofia i sense "l'apologia de la vida" d'askatu82 potser la Fiona...?

    S'ha d'anar amb molt de compte, abans de defensar el suïcidi com a "opció neutra que afecta només el qui la pren". Tots som molt fràgils, començant per mi mateix. Potser tu, Tiamat, ets molt forta... però has de tenir en compte que no tothom és tan ferm o ferma com tu...

  • No, no, no... [Ofensiu]
    NinniN | 03-09-2004

    Home.
    La veritat és que jo mai he pensat en matar-me, perquè SEMPRE, absolutament SEMPRE, i per deprimida que estigui, sempre tinc una esperança, d'anar a millor, sé que les males èpoques, acaben passant, o per lo menys suavitzant-se, i el meu únic anhel, quan he estat molt fotuda, amb coses que sabia que no tenien sol.lució, era simple i purament, assumir, o portar millor allò que em deprimia. Perquè no sempre tenen sol.lucions les coses. I especialment, el suïcidi, no en té de sol.lució. La mort tampoc, és clar, però la mort no la decideixes tú, així que no és fer cap bestiesa.
    Així, que, Fiona, no sé què et passa, si el que et passa té o no té sol.lució, però pensa que sempre es pot anar a millor, especialment, intentant superar allò que et limita (estar deprimit, és una limitació, per lo menys per a mí, no una manera de vida), i intentar ser el máxim feliç dins les circumstàncies en les que t'hagis vist envoltada.
    No ho sé, nois, que espero que sigueu molt feliços i ni jo ni ningú entri en un cercle tant i tant xungo com per acabar pensant en privar-se de la vida.
    Fiona, ànims. Les coses acaben passant (potser no solucionant-se, però el temps i un bon psicoanalista per ajudar a tancar ferides, pot ajudar a ser més feliç).

    Estimeu la vida, no la temeu!

    Una abraçada,

    NinniN

  • gràcies[Ofensiu]
    Fiona | 03-09-2004 | Valoració: 8

    primer de tot gr'acies per deixar-me formar part d'aquesta gran familia de relats en catala. i en segon lloc, gràcies per aquest relat. estic passant uns moments una mica xungos, i en més d'un moment he pensat en el suicidi, però es veritat, és una acció de covards..a la vida s'ha de lluitar i saber afrontar els problemes i ser capaç de buscar una solució. enhorabona

  • Doncs jo no hi estic d'acord[Ofensiu]
    Tiamat | 01-09-2004

    Els motius d'algú que es vol suicidar no me'ls sé, perquè no m'he vist mai empesa en aquesta situació, i si voleu que us sigui sincera, crec que si m'hi trobés, si em trobés davant d'un punt de la meva vida que només pugués desitjar la mort, seria covarda i em faria enrera, perquè la mort em fa por, i això em converteix en hipòcrita amb el que diré a continuació.
    I parlant d'egoisme, qui ho és més? el que ja no desitja viure o el que se'l mira des de fora (família, amics, coneguts,...), no sap absolutament res dels sentiments de l'altra persona i pensa que és molt injust PER ELLS que aquesta persona es mori, perquè és clar, es quedaran tristos i ploraran. Però gent, que estem confonent dues coses! Vida i felicitat, per si no ho sabieu, no són sinònims. I suposem que ara jo em volgués suicidar, perquè m'he cansat de viure, perquè ja n'he tingut prou, simplement. I em vens tu a dir-me que no ho faci, que els meus problemes llavors hi ha el perill que caiguin sobre teu? Vosté perdoni! Quins collons. Què cony estàs decidint? el que és millor per mi o el que és millor per tu? D'acord, la meva actitud (en cas que em suicidés) seria egoista, però i la teva què? I què sabries tu si no estic més feliç morta (mecagumlaputa!)? tant que m'estimes, que potser no desitges que sigui feliç?
    I em diràs que encara tinc moltes coses per viure. I què? et penses que són gaires més, 80 anys que 20? comparat amb què? no repetieix sempre tothom que la vida és curta? doncs ja que no podem triar com n'és de llarga, a veure si ara no podrem escollir com n'és, de curta!
    I una altra cosa. Quina mena de vida és aquella que es basa en recordar i en enyorar un passat? I en esperar absurdament una felicitat, que la felicitat, per si no ho sabieu, no s'espera! Quina tonteria és aquesta de dir que potser veuràs una pel·licula amb què seràs feliç, que potser amb el casament i donant amor als teus fills seràs feliç, no dic pas que no! però joder, quina merda d'existència és la que es queda esperant el dia en què serà feliç, que només parla de "potser"? no sé vosaltres, però jo sóc ambiciosa de mena i vull ser feliç ara! no pas el dia que em casi.
    Collons, que a gust m'he quedat.

  • Una gran putada als altres[Ofensiu]
    peres | 01-09-2004

    Ho sento, però és així. Si no és per una depressió profunda, que pot portar a decisions incontrolables, el suïcidi és una GRANDÍSSIMA PUTADA als altres. De fet, si tu et suïcides t'oblides de tot i ja està, però per als altres, fins i tot per a la gent que et semblava que era indiferent a les teves preocupacions o al fet que existissis, per a tothom que et coneix, encara que només sigui un veí d'escala, a tots els fas UNA GRAN PUTADA. Tothom recordarà fins al dia que es mori aquell antic amic, aquell conegut, aquell familiar, aquell veí, aquell examant que es va suïcidar. És impossible oblidar-se d'una cosa així, si tens una mica de sensibilitat.

    De fet, hi ha suïcides que és justament això, el que pretenen: que la gent se'n recordi tota la vida.

    No ho feu, sisplau.

  • Reflexions vitals[Ofensiu]

    Però, i si el problema és un mateix?
    Llavors estaria bé acabar amb el problema, no?
    Mort el gos, morta la ràbia, diuen.

    I si el problema és la vida?
    I si el problema és que hem de seguir malvivint perquè la mort no arriba?

    I si el problema és l'aborriment?
    I si és la solitud?
    I si és una malaltia terminal?
    I si el problema és la mort?
    I si ...

  • fenix92 | 09-06-2004 | Valoració: 10

    M'ha agradat tant com apologia de la mort.

  • Quanta Veritat[Ofensiu]
    es_forat | 27-04-2004 | Valoració: 8

    Quanta veritat hi ha en akest relat, enhorabona!!

Valoració mitja: 8.43

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

askatu82

4 Relats

59 Comentaris

13369 Lectures

Valoració de l'autor: 8.61