Fracàs (II)

Un relat de: Robert Paulson
S’ha acabat... s’ha acabat? Queden pocs dies i les possibilitat van disminuint a cada segon, però una espècie d’incertesa en manté atent al que passi.

No sé si sortirà bé o serà com sempre i acabo de nou en un estat melangiós extremadament difícil de suportar. Una cançó trista en moments d’espera fa que l’espera sigui més llarga i agònica fins al punt de desitjar no haver-la escoltat mai. Avui ha estat un dia estrany.

Un dia que no ha estat una inusual victòria ni la previsible derrota. Tal vegada és un simple empat tècnic, un empat amb trampa que precipitarà en una derrota més dolorosa del que puc imaginar. Estic ferit d’amor, possiblement.

Què tinc? Res, ni tan sols una moralitat normal. L’abrasió dels temps durs l’ha desbastada en un esquelet oxidat que dificultosament segueix dempeus. Si em permeteu em posaré reflexiu, i no només ara, segurament ho faré sovint, però és el que passa.

Na M______ segueix sent un misteri inescrutable. Què deu passar per la seva ment? Segurament qualsevol cosa excepte jo. Bé, la veritat és que és millor així. He caigut en una autodestrucció a marxes forçades i ella es un jutge incòmode que des d’una espècie de superioritat que no existeix, però jo m’he creat, va condemnant-me per qualsevol cosa que faci. No sé perquè, però és l’única que persona que influeix fortament en mi. No m’importa el que pensin els altres de mi, però ella és un cas apart. No és que m’agradi ni estigui enamorat d’ella, però sé que té prou criteri com per fer que jo cregui que el que pensa val la pena escoltar-ho. Només és una punta de llança més que se’m clava a la carn i ja són moltes les que he de suportar perquè constantment em vaig enfonsant i si intento ascendir és per caure amb més força a l’instant següent.

És difícil de creure, però porto aquesta situació amb calma i amb tranquil•litat. Fins i tot ric... potser és la meva baixa consideració de mi mateix i dels humans. No valoro la vida, per què ho hauria de fer? En el meu trist cas no hi ha res que la justifiqui, però també sóc massa covard pel suïcidi i suposo que una mescla d’amor i curiositat segueix mantenint el meu cervell mínimament en funcionament i amb seny.

He somiat, què he somiat? Era tan estrany, tan llarg i tan divers, que no puc resumir-ho amb paraules senzilles. Però era immensament feliç, perquè en els somnis el món deixa de ser món i es torna el paradís d’un mateix. L’únic racó de esperança i alegria són els somnis; un elixir, una droga que em mantenen sedat perquè segueixi lluitant per viure un dia més davall el sol amb milions de competidors més. En els somnis jo sóc el protagonista, em sento alliberat de les preocupacions del món i semblo ascendir a un estat superior on res pot ser dolent.

Somiar, però mai recordar. He viscut una vida de humiliacions successives, de conductes que, a posteriori, sempre han resultat patètiques, de decepcions darrere desconeguts que es feien dir amics i ara tinc amics desconeguts o... no sé, em perdo entre tantes inconsistències en el comportament dels humans.

Futur incert, futur que no espero que sigui bo, però em dóna esperances. Un futur que a cada segon agafa un color diferent i que per moments es un desig i al següent instant és un mar de llàgrimes. El futur és l’únic somni que es fa realitat, però a mi sempre se m’ha contaminat i se m’ha fet malson etern.

Ara només puc veure colors esmorteïts i escales de grisos. Tan trist i tan real. Sempre igual, sempre repetit com aquell cromo que estàs fart de veure i aquest text no serà l’excepció. Cada dia és mastegar-me a mi mateix amb les mateixes idees i escriure el mateix amb mots diferents. Tot és diferent però, en essència, igual.

Em veig tan destrossat que ni em vull preocupar de reparar-me. Estic tan destrossat que memento mori és simplement mori... vostè mori i mori mil vegades en vida, independentment de que vostè sigui jo o siguis tu.

Comentaris

  • Hi ha més gent que està així[Ofensiu]
    touchyourbottom | 19-09-2014

    N'hi ha una munió, al món civilitzat. Encara envejarem aquella família que viu del pastoreig i que té una caseta feta amb femtes vobines i altra material i que no fan malbé el planeta i mai, ni ell ni ella, s'han plantejat anar més enllà (jo ho puc saber?).
    Llavors tota aquesta gent que 'en sap' de teràpies i històrien còsmiques astrals i alternatives i que no són criticables i que part de veritat alguns entesos aporten diuen que no sé en quina era hem entrat no fa massa, que és femenina (implica més dolcesa?) i que les ments més sensibles (tots els artistes, els polítics no) ho noten. I els bojos. El cas és que hi ha un canvi molt gran, aquesta gran crisi a tots nivells i l'ànima ha de resistir tant!
    I ens queixem, plorem, tenim pous pregons, hi ha gent forat-negre que xucla energia, hi ha qui busca quin àngel li toca, es desperta la serp del kundalini i això ben posat en un monòleg humorístic encara ompliria butxaca i mariscada al canto.

    Ja callo.
    No estàs sol, era el que volia dir.
    Hi ha molta gent així.
    Hi ha tantes solituds encobertes, tantes pors, tant de dolor i sofriment i no caldria, cal saber trobar el bo de cada dia, amb un mateix i amb les companyies i no parlo només de gats o de qui per mascota tingui un ibis del Nil.
    Vaig llegir i m'ho quedo força: no estàs deprimit/da, estàs distret/a,desocupat/da.
    Tot i que costa, miro de tenir-ho present, quan no caic.

    tyb

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: