Paraigua negre (Part I)

Un relat de: Josep Ruana i Solé

L'evidència de la ressaca em clavava als llençols. Una vegada més, un matí més, em veia obligat a tornar a començar, a tornar a construir excuses per sortir de l'aixopluc d'aquell llit que ara ja no es feia massa estret. Les absències pesen més quan et despertes.
Amb la mà dreta als ulls vaig emparar-me en la meva al·legació preferida: sóc un guerrer del rock and roll i he tornat a sobreviure a la batalla. Sí, com els guerrers de l'edat mitja, cerquem aventures per jugar-nos la vida i impressionar els nostres senyors. La diferència és que mentre ells, els cavallers, venien la pell a canvi de salvar princeses nosaltres arrisquem la salut per un gram de coca i quinze gin tonics. L'autodestrucció és la nostra aventura. Així, després, la ressaca es transforma, curiosa metamorfosi, en un analgèsic, en comptes d'erigir-se en un suplici, veu de la nostra consciència. La ressaca ens demostra que hem sobreviscut, que hem resistit els embats dels nostres enemics invisibles. La Glòria no ho va comprendre mai.
Tampoc no va entendre moltes altres coses. Ni tantes paraules que vaig deixar de pronunciar. Aquell matí, com els últims vint-i-set matins, el seu cos no s'arrapava al meu. Massa pocs matins sense la seva companyia. Desvetlla't, em deia jo. Ets un guerrer del rock and roll i els guerrers no ploren ni s'autocompadeixen. Es llepen les ferides, pugen al cavall i continuen el seu viatge, a la recerca de noves princeses. Aquesta història no és el drama típic de l'home-abandonat-per-dona, encara que hi tingués molt a veure. Res en mi no era típic, ni comú.
Vaig obrir els ulls i vaig guaitar, encara atordit, l'habitació on vivia. El llit, el sofà, la tele, la cuina, la tauleta on s'acumulaven capses de pizza i llaunes de cervesa, la porta per entrar al lavabo minúscul i la finestra per on mai no entrava el sol. Em vaig llevar i em vaig enfrontar al mirall. Set segons van ser suficients per abaixar la mirada i topar-me amb la Jimmy, desvalguda, ella també, d'aquell aixopluc meravellosament humit. Vaig sacsejar el cap amb violència i em vaig dutxar.
La dutxa i el paracetamol són les millors medecines contra la ressaca. Si s'ha acabat el paracetamol, l'àcid acetilsalicílic també serveix, però s'ha de mirar que sigui CafiAspirina, una aspirina pensada especialment per a les ressaques. S'ha de dissoldre en aigua i sucre perquè d'aquesta manera arriba més ràpid a la sang i, per tant, al cervell. Allà dilata no sé exactament quins vasos, però han de ser vasos importants si et capaciten per seure més alleujat al sofà i veure un programa d'avis sense vomitar. El paracetamol no sé com funciona, però funciona millor encara. L'experiència és un grau.
Allà, assegut al sofà, sempre m'assaltava la culpabilitat. La molt perversa atacava sense avisar, per sorpresa. No tenia nòvia, ja no, i mira que he odiat aquesta paraula, nòvia, i l'imbècil que la va inventar. Nòvia. La detesto. La Glòria havia estat la meva companya, la meva amiga, la meva amant, la meva germana, la meva mare, la meva filla, però no la meva nòvia. I la culpabilitat, amagada enmig d'avis que reien les gràcies sexuals d'un senyor de vuitanta anys, em retreia: ja no tens nòvia. I és culpa teva.
Tampoc no tenia feina, cosa que, de fet, i així tractava de consolar-me, encara era pitjor. Era dimecres i allà estava, assegut al sofà, sentint, que no escoltant, que a l'avi de vuitanta anys encara se li aixecava amb la seva dona. A aquella hora del matí, tota la societat s'escarrassava a progressar, a donar menjar als seus fills, i jo m'arraulia al sofà, intentava que el malestar als ossos volgués marxar a buscar noves víctimes i tractava de convèncer-me que era un guerrer del rock and roll. Si no haguessis plegat, em retreia la culpabilitat, ara, just en aquest moment, en aquest minut, estaries treballant. Sí, li responia, i també m'estaria morint de fàstic. També et mors de fàstic en aquest cau, que és com tu, claustrofòbic, apagat en una ombra eterna. La finestra donava al nord, però el subsidi no donava per més.
Tants atacs de la culpabilitat em fastiguejaven, de manera que vaig matar els avis amb el botó del comandament a distància, vaig canviar-me, vaig encendre un cigarret i vaig baixar a corre-cuita les escales que separaven la culpabilitat del carrer. A quatre cantonades m'esperava la salvació, el refugi contra els meus propis retrets, la panacea contra el dolor.

Plovia sense estressar i no tenia paraigua. Està demostrat que córrer en aquestes circumstàncies, a part de cansar, és inútil, per no dir estúpid: et mulles igual. El meu pas era ràpid, això sí, i m'empipava haver d'aturar-me a les cruïlles per cedir el pas als cotxes. A l'últim encreuament, des d'on ja clissava el meu refugi, vaig decidir-me a utilitzar el pas de zebra, però aquella societat que s'esforça per progressar i alimentar els seus fills és impermeable als vianants desprovistos de paraigua que intenten, ni que sigui per un cop, fer alguna cosa cívica. Estava a punt de travessar, renegant a mitja veu per la relliscositat de la pintura, quan una furgoneta de repartiment de correu ràpid va passar rabent davant meu, a dos pams del nas mocós i adolorit per la cocaïna, i em va esquitxar tots els pantalons. Jo em vaig quedar allà, palplantat, incapaç d'insultar el malparit que havia estat a dos pams de matar-me, tot pensant que la vida és molt curiosa: quan tot va malament, tot pot anar pitjor. Filosofia barata: et pots quedar sense nòvia, altre cop la puta parauleta, i sense feina, pots intentar escapar-te'n presentant la batalla del guerrer del rock and roll, pots llevar-te l'endemà amb ressaca, amb un fort sentiment de culpabilitat -no per ser un guerrer del rock and roll, sinó per quedar-te sense nòvia, collons amb la parauleta, i sense feina-, pots adonar-te que vius en un cau de mala mort on mai no toca el sol, i a més, cony, aquell dia plou i mentre camines sense paraigua i intentes travessar per un pas de zebra, sí, per un pas de zebra, un refotut imbècil imberb, de vint anys, que condueix una màquina que multiplica per vint o per cent el seu pes una mica més i et mata, però, a sobre, et mulla els pantalons i, a més, mentre travessava, un tot terreny, que conduïa una dona, va haver de frenar bruscament.
-Filla de puta! -vaig cridar, ara sí, amb l'ànima encesa, mentre li colpejava el capó.
I vaig entrar a la panacea contra el dolor, al refugi, al bar, després d'haver sobreviscut una vegada més, amb el consol, almenys, d'haver-me desfogat. A l'altre cantó de la barra, el Daniel fregava els gots.
-Un mal dia? -em va preguntar.
-No! Per què? -vaig respondre amb sarcasme.
El Daniel forma part del cercle més íntim d'amics que tinc. És curiós que s'hagi de matisar que un amic és íntim. Amic significa, per inherència, intimitat. Amic no és aquell que trobes sempre al bar i amb qui mai no has compartit res que no sigui un parell de cerveses amargues i una conversa banal. Aquest és un conegut o, tal com en dèiem, un col·lega. Però no un amic. I el Daniel era, és, un amic. Com ho eren el Moro, el Gai, l'Escocès o el Tatu. Són aquests els que et veuen i saben en una fracció d'instant si tens un bon dia o passes per un mal moment. I el Daniel havia captat de seguida que la cara em queia a pedaços.
-Què? De ressaca?
-Sí -vaig respondre lacònicament.
-Un dia més, eh? -va somriure-. Això està bé, home! Rock and roll!
El Daniel sempre havia tingut la virtut de retornar-me el somriure, fins i tot si deambulava en els pous més foscos de la meva existència melancòlica. El dia que la Glòria em va dir que havíem de parlar, que és el mateix que llançar un míssil terra-terra a la parella, ell em va avisar que em deixaria, però que no patís, perquè els cabrons com nosaltres sempre es fan costat davant d'un bon gin tonic, i que si cau una clenxa, millor que millor. No passa res, em va replicar quan, poc després, li vaig confirmar la veracitat de l'advertència, però avui t'emborratxes sol, perquè ahir vaig fer les paus amb l'Olga i hem quedat per anar a sopar. I què passa amb allò que els cabrons es fan costat davant d'un bon gin tonic? Els cabrons són tan cabrons que no es fan mai costat, per això són cabrons. Aquesta va ser la seva resposta, mentre esclatava en grans rialles. I jo, rosegat per la culpabilitat, que m'arrossegava com un cuc de terra enmig de les deixalles del dolor, no vaig poder evitar somriure. Feia broma, una broma sense gràcia, però era la veritat. L'Olga i el Daniel tornaven a estar junts en el mateix moment que la Glòria decidia que, per molt que m'estimés, la meva immaduresa significava un perill massa nefast per al seu equilibri emocional. I ara que la ressaca i el desastre treien el cap pel meu rostre, ara que m'havia convertit en exèquies del meu passat, el Daniel endevinava l'excusa que m'havia alçat del llit, amb aquell crit de rock and roll.
-Ahir em vaig passar -vaig confessar.
-Va, home, va! -va replicar, amb gest de treure ferro a l'assumpte.
-És que érem dimarts, eh?
-I? Que hi ha dies per emborratxar-se?
-No ho sé. Potser m'hauria de calmar una mica... Em vaig enfarinar, també, saps?
El Daniel em va fitar un llarg moment, abans de tornar als seus gots.
-Està bé, tio. No passa res.
-És que últimament em foto massa canya.
-Mira, jo també vaig passar una època tonta. És qüestió de vigilar. Me'n recordo que quan jo...
I aquí vaig desconnectar. El Daniel no conversa mai. Només parla, parla i parla d'ell mateix. Té un ego tan enorme que és gairebé impossible conversar amb ell. T'atropella. Li pots exposar un problema, o subratllar una alegria, però és com si li expliquessis a una paret. Poques vegades et donava una opinió sobre el que et passava. Et feia una brometa o consultava el seu inacabable arxiu d'experiències similars a la teva i punt. Semblava haver-se immunitzat a l'essència de l'amistat. Era un tren que cada dia recollia els mateixos passatgers, indiferent a les seves ànimes.
A més, la seva història ja la sabia. Jo m
ateix el vaig portar a la serralada, aquella època en què havia de deixar la ciutat per no ofegar-se. Allà va treballar sense parar en un restaurant, va conèixer la pitjor trepa del lloc, cosa gens estranya en ell, i va acabar passant una època bestial de drogues, sexe i rock and roll. Com els millors, ell era un guerrer supervivent. Havia tornat i s'havia calmat, potser no suficientment, però sí el mínim com per no haver-se tornat un ionqui. Em podia entendre perquè havia passat per una època similar a la que passava jo, però no em podia ajudar perquè el seu ego volava massa lluny dels meus problemes. Pel que fa a ell, jo havia de trobar una feina i una nòvia, redéu amb la puta parauleta, tenir fills amb ella i engranar-me a la societat, exactament com ell pretenia fer. I quan t'avorrissis, anar-te'n de festa fins a morir, per deixar ben clar que els vells rockers no es moren mai. En tot cas, jo no podia retreure res al Daniel, perquè, fos com fos, sabia què en podia esperar, d'ell i del seu ego, i, potser, perquè ja m'estava bé que no tingués una opinió formada de la meva situació. Podia retreure-li que era un tren, però ja m'anava bé, si em duia a la pròxima estació. A cops, les contradiccions xiuxiuegen grans veritats.
Quan va acabar de parlar d'ell mateix, en una pausa que jo feia estona que esperava, li vaig demanar una canya i vaig agafar un diari, per demostrar que, si continuava per aquell camí, no m'interessava gens el que em pogués explicar. Em vaig passar el que quedava de matí i bona part de la tarda al bar, observant la pluja des del refugi. Després, mig embriac, vaig enfilar el camí de retorn a casa i em vaig posar al llit sense sopar.

De vegades, el dolor actua com la culpabilitat. Tampoc no avisa, ataca de cop i volta. Relliga l'estómac, empresona les cordes vocals, afebleix les mans i menja els batecs del cor com els voltors s'atipen de les despulles dels morts. S'ensenyoreix de la vida des dels penya-segats més alts de l'ànima i, des d'allà, es mofa dels vaixells de l'esperança. El seu nom, Glòria, colpeja un cop i un altre les primeres crostes de les ferides que no gosen acabar de cicatritzar. I ella passeja de bracet amb l'amo de l'ànima mentre escampen records de felicitat, com un somriure a la platja danesa. M'aferro als records, els sego i els guardo amb zel, de por que un bri d'aire se'ls endugui cap al cel, aquell cel on ja mai no arribaré. Grapejo per pedres punxegudes, vull caçar el seu nom i poder sospirar-lo breument, mentre m'adormo, perquè la seva cara se'm torni a atansar enmig de la foscor i em murmuri carícies en vers. M'encadenen encara la seva voluptuositat, els seus cabells negres, els seus llavis a mig tancar. No la puc abraçar, així, amb els braços presos pel dolor, clavats a la paret del penya-segat. Els records no pesen, no alimenten el buit que em xucla la sang, no aturen la tortura del dolor. Al contrari, l'atien, l'aboquen contra la meva desgràcia, l'inciten a queixalar els meus ossos, l'enclasten contra la meva fragilitat. Mataré amb ràbia el dolor, l'enganyaré amb altres besades, l'assaltaré amb fúria, l'escanyaré amb cordes d'alcohol i cocaïna. De la traïció dels records no tindré pietat: els increparé mentre els penjo del roure més alt de la meva consciència i esbargiré les seves cendres pels penya-segats, que s'alliberaran del rastre lacerant del dolor. Faré complir una justícia de sang, l'ull per ull, la llei del més fort, i la victòria serà meva. La victòria seré jo.

Vaig despertar-me, suat, a quarts de tres de la matinada. De fet, no sabia si estava dormint, realment. Vaig obrir la nevera, gairebé buida, i vaig fer un glop llarg d'aigua fresca. El sofà s'oferia altra vegada, temptador, i allà vaig plorar un cop més, sense intencions de frenar-me.

-Tens por de fer-te gran -em va dir ella, a la terrassa d'un bar.
-Sí. És veritat. Intento solucionar-ho, però no és fàcil -jo parlava fluixet, en to conciliador.
-Jo ja no ho puc aguantar més. No puc estar al costat d'una persona que em promet que solucionarà un problema i torna a caure-hi. No fas cap esforç. A més, t'agrada emborratxar-te, t'agrada drogar-te i, després, qui en rep les conseqüències sóc jo. Estàs tan lluny de la realitat que no t'adones del que fas, aleshores. De fet, ni serè es pot considerar que t'acostis a la realitat. Em muntes pollastres, m'aixafes la llibertat i t'ho vaig advertir des del primer dia: necessito aquesta llibertat. I tu, cada cosa que faig o deixo de fer te la prens com un atac personal, com un atac a la relació. I aleshores m'ataques a mi i em fas mal, molt de mal. Estic farta de plorar, estic farta de passar-ho malament, estic farta de tot i crec que només ho puc solucionar si ho deixem estar.
El míssil terra-terra havia esclatat al seu objectiu. Danys colaterals: jo. No vaig fer gaires esforços dialèctics per intentar retenir-la al meu costat. Ella coneixia tots els meus trucs, totes les meves trampes infal·libles, tots els meus recursos rebuscats i aquella vegada em vaig quedar orfe d'arguments. La realitat havia superat finalment les meves excuses i m'havia deixat en evidència. Encara, als meus vint-i-set anys, era una criatura de bolquers, el que el Moro anomenava un pollet emocional. La Glòria, que de defectes en tenia uns quants, tenia raó. M'abandonava a la meva sort i fins i tot aleshores vaig intentar fer-la sentir culpable.
-Vés a la merda, malparit.
Ho havia exclamat amb tota l'ànima. Llavors vaig tractar desesperadament que sentís compassió per mi, que em quedava sol enmig d'un oceà de desesperació.
-Ets un malparit, un cabró i un desgraciat.
I es va aixecar d'aquella terrassa que no oblidaré mai i em va deixar en aquest sofà, plorant vint-i-vuit nits seguides. No només em va abandonar. Va desaparèixer i va canviar el número del mòbil perquè no li pugués enviar els meus missatges ensucrats, la meva literatura efectista, aquells mots que li entendrien el cor. Va tallar tots els lligams que la unien a la ciutat i va partir cap a un rumb desconegut, a emparar-se en ella mateixa i, sobretot, a fugir de mi.
Vaig córrer als braços dels meus amics, però tot havia canviat ja per sempre. Tot i viure pràcticament de i per a la Glòria, jo no els havia deixat de veure. Quan vaig començar a sortir amb ella jo era l'únic que tenia una relació. Primer els va semblar que cometia una infidelitat vers els guerrers del rock and roll. Nosaltres menjàvem, bevíem, ens col·locàvem i cagàvem a la vegada. Les nostres vides estaven indissolublement unides fins que jo vaig conèixer la Glòria. La Glòria no es movia pels mateixos ambients, rares vegades s'havia emborratxat i en sa vida no s'hauria plantejat, ni per un moment, utilitzar el nas per una altra cosa que no fos respirar. La Glòria era el món exterior, era més que això, era l'enemic. I jo follava amb l'enemic. Poc després, però, quan van observar que l'amor i el sexe practicat amb continuïtat no m'allunyaven gaire d'ells es van calmar. Així, vaig poder combinar amb força habilitat les estones que passava amb la Glòria i les que gaudia dels amics. Malgrat tot, capficat com estava en la relació amb la Glòria, no em vaig adonar que tot començava a canviar, que les vides de cadascú començaven a recórrer camins diferents i que tots, més o menys, dibuixaven els seus propis paradisos terrenals. Així, quan la Glòria va fugir, vaig córrer als seus braços i em van acollir amb afecte i comprensió, però em vaig adonar que el rock and roll havia acabat de sonar.

I aquella nit, assegut al sofà d'aquella habitació on mai no entrava el sol, mentre m'arraulia en la meva soledat, em vaig fer una promesa.

La promesa era senzilla. M'havia de reinventar, havia de fer alguna cosa amb la meva vida que no fos esperar la primera nota dels Radiohead i enfilar la costa dels camins prohibits. Havia de deixar de beure tant, de fumar tant, de drogar-me tant. És més, havia de convertir-me en un xicot saludable, abandonar els mals hàbits. Calia reduir immediatament les dosis abusives de cervesa: a partir d'aquell moment, fora dels caps de setmana, només demanaria birres blaves al Daniel. La cervesa sense alcohol és com cardar sense fer l'amor, però no podia entrar al bar i beure un Bitter Kas, carai, si no volia desdibuixar la meva imatge de guerrer indòmit del rock and roll. Els caps de setmana serien diferents: si afirmen que l'alcohol va bé per la circulació de la sang tampoc no es podria considerar correcte abandonar-ne totalment el consum. Dissabte i diumenge, doncs, dies lliures de prohibició. Quant al tabac, n'hi hauria prou amb reduir els cigarrets diaris a poc a poc. Per començar, passar dels dos paquets al paquet i mig em va semblar una bona solució.
La part primordial de la promesa la conformava, però, abocar a l'oblit el consum de drogues. Ja feia temps havia aconseguit acomiadar-me de les pastilles i mira que m'agradava la sensació de flotar, de convertir-me en ninot de goma. Si la decisió de desprendre'm de l'èxtasi havia resultat definitiva, no havia de ser tan difícil amb la coca. Al capdavall, jo no era un consumidor habitual de cocaïna. La consumia sovint, sí, però només com a mitjà de diversió. Fins l'adéu sobtat de la Glòria. Des d'aquell dia de la terrassa no era capaç de recordar cap jornada completa sense haver esnifat almenys una clenxa. Allò em va espantar i, la veritat, acostumo a ser un cagat en moltes coses. Pel cap em va aparèixer la meva imatge en un centre de desintoxicació, acompanyat d'altres aspirants a extoxicòmans, explicant-nos les desgràcies i plorant com magdalenes. Ah, no, moltes gràcies. La meva etapa farlopera s'havia d'acabar.
De totes maneres, atenent al coneixement empíric -vaja, sobradament demostrat- de la meva falta galopant de voluntat, vaig decidir que l'abast d'una autopromesa de tal calibre era tan enorme que necessitava aplaçar-la d'aquell precís instant ploraner del sofà. Si Jesús de Natzaret va necessitar tres dies per ressuscitar, a un guerrer del ro
ck and roll n'hi calien bastants més per establir-se com a un vell rocker retirat dels sorolls seductors de la nit i del dia. Una setmana, potser? Massa poc, sens dubte, considerant que ara mateix, nit de dimecres a dijous, em moria per obrir l'armari secret i extreure'n sense vergonya una bona ampolla de Cardhu per celebrar la meva promesa. Un any, doncs. No, massa: tres mesos seguint el ritme dels últims vint-i-vuit dies i no recordaria ni la noia que m'havia obligat sense saber-ho a prometre'm alguna cosa. De sobte, vaig recordar que faltaven dues setmanes justes pel meu aniversari. No calia pensar-s'ho dues vegades: quan un pren una decisió ha d'afrontar amb valentia les seves conseqüències, que ja tenim una edat. A més, l'aniversari de l'any a sobre em serviria per recordar-me que ja feia un any que havia pres la sortida 47 de l'autopista de la mala vida.
Tot semblava quadrar. Vaig repassar les meves reflexions, una per una, i encara que tot indicava que era perfecte hi faltava alguna cosa. Què? Reflexions, promesa, data. Estava tot en ordre. I, malgrat tot, un cuquet es passejava pel meu estómac, com quan marxes de casa, tanques la porta i estàs convençut que alguna cosa has descuidat dintre. Aleshores vaig adonar-me que fins d'aquí a dues setmanes disposava del temps suficient com per fer massa maleses. No m'ho podia permetre. Aquell mateix divendres, l'endemà, havia promès als meus pares que dinaria amb ells. El dissabte volia anar a comprar roba de mudar: no es pot aparèixer en les entrevistes de feina amb la capa, l'escut i l'espasa dels guerrers del rock and roll. Diumenge havia de netejar el cubicle que allotjava les meves desgràcies: com a mínim havia de baixar les escombraries o acabarien per trobar-me mort en un niu de rates, just el que em faltava, aparèixer a la tele a les notícies de les tres, cadàver de noi que intentava refer la seva vida rescatat amb grua de la seva pròpia immundícia.
Vaig trobar la peça que faltava per completar el trencaclosques. Era perfecta. Una festa de comiat amb els meus amics, una festa per dir adéu al rock n'roll. La mare de totes les festes, el rescat de la princesa més bonica del món.

Comentaris

  • Bon tema, bona expressió[Ofensiu]
    EnricMadrona | 04-09-2011 | Valoració: 9

    Josep, et felicito.

    El relat està escrit amb la força de la primera persona i am un llenguatge viu, expressiu, dur quan cal. El tema de les drogues i l'alcohol promet. Es valent. Miraré de llegir la treva novel·la fins al final.

    Visca els relataires com tu que escriuen narracions llargues i no son mandrosos!

    Una abraçada.

  • t'entenc més de lo que ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 16-04-2005

    et pots pensar, som una vella guerrera del rock and roll i moltes de les coses que expliques em són de lo més familiar ...

    una abraçada

    Conxa

  • la vida és dura[Ofensiu]
    fatarella | 15-06-2004 | Valoració: 8

    La realitat sempre és el que més ens costa d'acceptar i sempre retrasem el moment de fer-hi front.
    Crec que aquest relat ens diu una mica el que passa amb aquesta generació que van anomenar X i que auixì ens hem quedat. Amb aquest signe ja t'ho diuen tot. M'agradat per que crec que molta gent pot trobar-se en la mateixa situació i dibuixa molt bé el que de tot plegat.
    A mí em va fer reflexionar sobre moltes de les coses que m'han passat

l´Autor

Josep Ruana i Solé

5 Relats

8 Comentaris

5580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Neixo i visc, que, després de tot el que he fet, no és poc.

mah_poti@yahoo.com