DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol IV )

Un relat de: aleix
Des de la butaca estant, les imatges de tot el succeït em passaven pel cap com una mena de pel•lícula i em mantenien paralitzat. Havia de reaccionar si volia aconseguir el meu propòsit, però a la vegada se’m feia tot una muntanya, una muntanya amb cim llunyà i inabastable. No es pot dir que tingués remordiments de consciència encara, això va ser al cap d’un temps. Havia decidit, però, donar-me almenys uns minuts per a intentar foragitar les sensacions desagradables que em mantenien en aquell estat.
Vaig esperar fins que el rellotge va marcar les sis de la matinada i un cop arribà el moment, vaig fer un bot de la butaca per tal d’acostar-me a obrir la porta. Em vaig disposar a baixar fins a la sortida de l’edifici sense obrir cap llum, com havia fet una estona abans a l’entrar.
El caixer més proper era just a la cantonada, així que, vigilant que no passés ningú pel carrer, vaig treure 600 euros en efectiu, el màxim permès, i vaig dirigir-me cap al cotxe, que restava aparcat uns metres més enllà. Els carrers, en aquella zona i a aquella hora del matí, al ser dissabte, estaven completament buits, ja que la majoria d’edificis eren d’oficines i empreses que no solien obrir en cap de setmana. Vaig dirigir-me a poc a poc fins a la sortida de la ciutat més propera i en pocs minuts era a la carretera nacional, buida a aquella hora, conduint en direcció a França.
Volia fugir el més lluny possible. Tenia poc temps abans que la policia sabés el que havia succeït, i tot i que confiava en la Mònica, sabia també que no seria capaç d’encobrir la situació gaires temps més. Vaig conduir unes dues hores, mirant sempre endavant i sense superar el límit de velocitat permesa, ja que no volia cridar l’atenció. Mirava fixament la carretera, sense pensar en res. Estava com hipnotitzat. Ja s’havia fet de dia i vaig començar a veure algun cotxe de tant en tant que m’avançava. Començava a notar el cansament, ja que no havia dormit en tota la nit, però tenia els ulls oberts com plats. Estava completament segur que no m’adormiria. Havia, però, tard o d’hora, de complir la promesa que li havia fet a la Mònica just en acomiadar-me d’ella, així que vaig decidir buscar algun lloc adient per a fer-ho. Per això em calia sortir de la nacional, i de seguida vaig sortir cap a una carretera secundària que em va portar fins a una esplanada on no hi havia ningú. Em va semblar un bon lloc. Al cap i a la fi hi seria poca estona.
Vaig aparcar el cotxe i, sense moure’m del seu interior, em vaig treure el mòbil de la butxaca. El missatge havia de ser curt i clar. Vaig obrir el whatsapp i en el contacte de la Mònica hi vaig teclejar el missatge a poc a poc, amb cura de no errar cap paraula, i sense poder en aquell moment escriure res més que allò que vaig escriure. “Jo, Francesc Figueres, al ser causant d’aquesta i durant una baralla, m’autoinculpo de la mort d’en Jaume Perich”. No vaig poder explicar al missatge com havia succeït tot, ni tampoc les circumstàncies que havien causat la situació. No sabia com explicar-ho i em tranquil•litzà una mica pensar que la Mònica podria explicar què i com havia passat. Després de vacil•lar uns instants el vaig enviar, assegurant-me tot seguit que ella l’havia rebut.
El següent pas era desfer-me del mòbil. Vaig sortir del cotxe i sense pensar-ho dues vegades el vaig tirar a terra per seguidament propinar-li uns quants cops amb el taló de la sabata. Va quedar completament trencat. El vaig esmicolar fins a convertir-lo en una munió de trossos de plàstic i metall. Llavors em vaig adonar que estava tremolant dels nervis, i no se’m va ocórrer res millor que acostar-me a uns matolls que hi havia prop de la carretera i amagar-hi allà els trossets de mòbil. Em va donar la sensació que hi deixava quelcom més que l’aparell destrossat. Allí hi havia tot el que havia passat. Hi havia la Mònica amb el rostre masegat pels cops del Jaume, i aquest estès a l’estora i amb la cara ensangonada, i també hi era jo, fugint d’aquell embolic, i hi era l’amor, i l’odi, i el patiment. Allí, en aquell racó, hi vaig deixar massa coses, massa errors i massa dolor i va ser llavors que em vaig adonar que ja res tornaria a ser normal a partir d’aleshores.
Vaig tornar a la carretera disposat a conduir el màxim d’estona possible per allunyar-me d’allí, ja que sospitava que la policia podria descobrir que hi havia estat. Només els calia esbrinar en quin lloc havia enviat el missatge des del meu mòbil al de la Mònica. No volia mirar ni l’hora ni cap a on em dirigia. Era com si, en l’intent de cercar un lloc on no em trobessin, necessités jo també perdre’m i no saber on anava. Seguia, doncs, amb la mirada fixada a la carretera, com hipnotitzat.
Portava ja una bona estona conduint, quan em vaig adonar que els ulls se’m començaven a tancar. Era normal ja que no havia dormit des de la nit anterior. No volia acabar a la cuneta de la carretera, així que vaig decidir que s’havia acabat, de moment, la fugida. Només el fet de decidir-ho ja em desvetllà una mica. Vaig reduir la velocitat i em vaig disposar a cercar la manera de sortir de la carretera secundària en la qual em trobava. Per sort, pocs quilòmetres més enllà hi havia un camí de carro força ample, i m’hi vaig ficar d’un cop de volant. Per primera vegada des que havia iniciat al fugida vaig cercar algun indicador o algun cartell que m’informés de cap a on em dirigia però no en vaig trobar cap.
El camí era prou transitable, i a una velocitat prudent m’hi vaig anar endinsant. El meu voltat es va anar convertint de mica en mica en un bosc cada cop més frondós, i el camí s’anava fent cada vegada més estret. El cansament era ja molt acusat, i necessitava de manera imperiosa parar per a descansar almenys unes hores.
Quan, cansat de conduir i desanimat, em disposava a aturar el cotxe, vaig descobrir a la dreta del camí un desviament. Vaig agafar aquest sense pensar-m’ho dues vegades, i uns metres més enllà hi vaig trobar una casa. Era una mena de masia, no gaire gran, i semblava a primer cop d’ull abandonada. Vaig aparcar el cotxe i, amb cautela, vaig explorar l’entorn. No semblava que hi hagués ningú. Tot seguit em vaig dirigir a la porta d’entrada de la casa, comprovant seguidament que aquesta estava entreoberta. No em costà entrar, i un cop dins vaig corroborar que la casa era abandonada. No hi havia gairebé cap moble, i la pols i les teranyines s’acumulaven en els racons. Era una casa d’aspecte terriblement fantasmagòric. Tant ho era que vaig decidir que, si bé era necessari aturar-me a descansar unes hores, ho faria dins el cotxe.
El seient del meu Peugeot em va semblar el lloc més còmode del món llavors, i en acomodar-m’hi una somnolència atordidora m’envaí. Diria que no vaig trigar més de cinc minuts en adormir-me. El cos i la ment m’havien dit prou, i vaig caure en un son profund.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

190 Relats

173 Comentaris

119300 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com