Viatge al desert

Un relat de: Tocosí

Primera part

Aquell matí el Quico va entrar a sa casa per tal de fer-se un entrepà per esmorzar, els seus amics estaven esperant-lo a la Plaça Major. Tenia pressa i no podia entretenir-se a cuinar. Va obrir una llauna de tonyina i va treure un plat de pebrot torrat i pelat que havia fet la mare. Va tallar mitja barra de pa i enrotllà el sucós entrepà en paper. Ràpidament agafà la caçadora de pell, cinc monedes d'euro i va sortir de casa fent una portada. Anava tan atabalat que en baixar les escales va ensopegar i caigué de morros.

Quico es va alçar de terra, va girar el cap per trobar-se alegrement amb els seus amics i va quedar bocabadat. Els amics havien desaparegut i es trobava sol. Les cases havien desaparegut, i la plaça també. Els cotxes, els carrers, les persones... no hi havia res. Quico es trobava enmig del desert. Sí, tot el que hi havia al seu davant eren dunes, sorra groguenca sense vida. El xicot es va rascar el cap, es fregà els ulls i tornà a clavar-los en la immensitat d'aquell espai. El paisatge no va canviar. Devia estar observant una extensió d'uns cinc quilòmetres de dunes.

El primer que va sentir el nostre personatge va ser por. Havia mort? Sempre havia pensat que el pas de la mort el portaria a un estat gasós, una mena d'absència volàtil i espiritual. Però no, notava l'escalfor de la sorra sota els peus. L'entrecuix el notava ben pujat a la gola. Es va palpar el cos. Portava la jaqueta de cuir posada, i l'entrepà! Era seriosa una mort al desert amb un entrepà de pebre torrat a les mans? No, no podia ser, havia d'haver algun error.

Amb l'entrepà de pimentó insertat a pressió a una butxaca del pantaló, la jaqueta enrotllada al cap i cinc euros, el nostre personatge va començar a caminar. Va pensar que esperar allà, sota un sol de justícia, no el portaria a res bo. Caminà i caminà llargues hores, la calor picava de valent. Va recordar els seus amics esperant-lo a la plaça. Un somriure li va aparèixer a la cara però de seguida es va desdibuixar i va començar a plorar. Ell anava a passar un tranquil dia de platja amb els seus amics i s'havia trobat al mig d'un desert. Era un infern allò? Havia estat una persona tan mesquina?

Es va fer de nit i la gana el va obligar a encetar l'entrepà de pimentó torrat i tonyina. Tot just després de cruspir-se'l va caure abatut. Com un animaló, va anar soterrant-se de sorra a grapats. Li va donar la sensació que l'enterraven viu. La jaqueta li va servir de protecció. Feia fred.

Segona part

Quan el Quico despertà es trobà amb un paisatge diferent. Hi havia moltes palmeres de les quals penjaven abundants cocos. A sobre del llenç de sorra havia estat pintat un estany d'un to canyella. Es podia escoltar un sorollet electrònic. Una ràdio? A la dreta de l'estany un camell apropava els morros a l'aigua. Quico va fer com el camell, tot guardant les distàncies.
-Sintonitzeu 'Ràdio Desert'. A qualsevol hora som els primers en informar de l'actualitat. Les notícies no esperen, ha d'esperar vostè? Ràdio Desert, l'oasi informatiu -el so de la ràdio venia del camell-.
Quico va inflar l'estómac d'aigua i va cavil·lar. Una ràdio al desert, una ràdio en català! Per què he hagut de morir tan jove! Què se suposa que he de fer ara? De sobte, el camell va girar el coll llarguerut, va mirar el Quico i va fer un rot.
-Camell fastigós! -va dir el Quico impotent.
-Fastigós seràs tu, tros de suro! -va pronunciar el camell.
-Redeu! un camell que parla!
-És clar que parlo! Aquí parla tothom! O es que no tinc dret a parlar per ser camell! No seràs un d'aquests radicals excloents tu?
-No, no, en absolut! Es que no havia vist mai un camell que parlés -em cago en l'ou!, va pensar.
-Doncs ja el coneixes. Per cert, el meu nom és Xano.
-Hola Xano, sóc Quico, estic perdut i no sé si estic mort. M'ho pots dir tu? Em pots dir si és això la mort? Estic a l'infern o potser això és una prova? Vaig llegir a l'escola que hi havia un lloc que es deia purgatori. És això oi?
-Quantes preguntes nen? No ho sé pas tot això? Però si et puc ajudar?
-Saps on estic?
-Al desert?
-Sí, ja ho veig cony! Però on? En quin desert? En quin país? Tot és tan estrany! Jo estava a casa meva, vaig fer-me un entrepà de pimentó que m'he menjat i ara estic a un desert parlant amb un camell! Que no ho entens! Necessito que em diguis on estem!
-Puja't al meu llom! No sé de què parles! Sembla que siguis un pobre boig. Però et puc portar a una ciutat ben bonica on potser trobes la teva família. Puja home.

No tenia res a perdre. Xano va doblegar les potes fines que sustentaven el seu cos amb gepa i Quico va agafar-se al seu llom com va poder tot subjectant-se a una mena d'alforja de pells que carregava el camell. "Ràdio Desert és al 101.1 a Alcalalí de la Serra, al 104.0 a Ribera de Matarucs i al 107 de Jussana de Voramar..."

Tercera part

A sobre de l'animal parlant, Quico va arribar a una ciutat encantadora el nom de la qual era molt difícil de pronunciar. Era com una gran extensió de cases fetes de fang i totxos de terra i pedres. Les dones anaven amunt i avall amb grans càntirs d'aigua, els xiquets corrien amb el penjoll pendolant a dreta i esquerra, els homes caminaven descalços i plens de runa.

Havia estat escoltant notícies absurdes a la ràdio tot el viatge i encara no havia tret trellat de la situació ni del lloc on es trobava. Les notícies que havia escoltat l'havien deixat trastornat: els polítics locals havien decretat l'extermini de les granotes urbanes i brigades nocturnes s'encarregaven d'acaçar-les pels petits estanys i aiguamolls; a un lloc anomenat Beinomo, o cosa semblant, havien empresonat un home a per haver entrat a una església amb calçat, dos ànecs havien estat trobats "assassinats" a prop d'un embassament i la policia sospitava d'un nadó de tres mesos com a presumpte autor dels fets, un país havia entrat en guerra amb un altre perquè el president la nació agressora havia oblidat les claus de casa a l'altra banda de la frontera i ara no podia creuar la duana. Cap nom de persona o lloc no li era conegut.

Hi havia molts homes i dones grans. Gent que potser també havia mort, com ell, gent a la qual el pas del temps havia fet oblidar que un dia van sortir de casa seva per veure els seus amics. Persones que s'havien socialitzat en un altre sistema i que havien assumit aquella nova manera de viure. No hi havia ningú com ell. A una plaça on els tendals recordaven les pel·lícules que havia vist d'Indiana Jones va demanar-li a Xano de baixar del llom. Havia de parlar amb una persona, algú que li pogués donar explicacions. Un home d'edat mitjana se'l va quedar mirant.

-Bon dia senyor!
-Bon dia noi
-És aquí on venim quan havem mort?
-No ho sé -va fer l'home. Va agafar un tros de pa i li'l va oferir a Quico -en vols?
Quico va acceptar l'oferiment, no volia semblar descortès i, a més, tenia gana: passaven gana els morts? Va agafar el pa i es va dirigir cap a una altra plaça que hi havia al costat on va trobar un grup de vells que miraven una ballarina que dansava mentre un gos feia cabrioles.

Comentaris

  • Igor Kutuzov | 01-11-2008 | Valoració: 9

    He rigut, en color negre. A més està ben escrit. (per cert, les editorials viuen una doble crisis, la general i la seva, tenen por...)

  • els cocos i les palmeres[Ofensiu]
    Roig | 26-01-2006

    M'agradat molt el reu relat, és molt divertit i àgil
    Mira que és ple de coses sorprenents però a mi m'ha desconcertat una cosa: els cocos de les palmeres...dèu ser perquè estudio plantes, animals i coses així... En conclusió i com a crítica únicament constructiva: al desert del sahara, en els seus oasis, no hi ha palmeres cocoteres. Les d'allà tenen dàtils. els cocos són fruits que es transporten per l'aigua, per això estàn a les platges. Una abraçada i segueix escrivint relats així de curiosos.

  • Desert, desert...[Ofensiu]
    Marina Soto Castillejo | 09-05-2004 | Valoració: 10

    Te l'has guanyat! És una passada de relat >. Petons de desert ^_^

  • la realitat poques vegades coincideix amb la ficció...[Ofensiu]
    Perfilia1 | 01-05-2004

    però quan ho fa, fa por...
    És el que tenen les dimensions desconegudes, però com tot, quan ho coneixes, tot control.lat. Lo bó que tenen també, es que tal com entres surt.... i tot s'acaba. Llavors pots disfrutar dels teus amics, que t'esperen en la dimensió coneguda. Té, un petó, te l'has guanyat "por el mal rato" que has passat. Un 10.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Tocosí

4 Relats

22 Comentaris

17678 Lectures

Valoració de l'autor: 8.94

Biografia:
Viu a Barcelona i és jove. Té un llibre publicat i ha guanyat algun premi literari. Tocosí vol seguir fent literatura, però el dia a dia no el deixa. Les editorials no el veuen 'rentable'.