Els orígens

ELS ORÍGENS



La gran família de primats feia anys que s'havia establert en aquell indret de la selva africana. Era un bon lloc on no mancava el menjar: una gran diversitat de fruites, fulles ben tendres, arrels gustoses. I també aigua clara abundant si els venia de gust beure'n. Dalt dels arbres havien construït plataformes amb branques i fullaraca on jeien còmodament en les llargues nits fresques. Era un lloc prou extens per moure's fàcilment i no haver de competir amb els simis d'aquelles latituds que feien la seva prou lluny i molt rarament podien ensumar-se. Tampoc no s'amoïnaven gaire pels possibles depredadors: els grans felins no solien caçar dins la selva, sinó a la sabana, on podien atrapar els abundants mamífers quadrúpedes que s'hi aplegaven en ramats. A més, els ximpanzés es desplaçaven pel brancatge amb gran facilitat i, quan baixaven a terra, tot el grup es protegia eficaçment, atents, sobretot, als més menuts.
Aquella família era constituïda per un mascle adult i corpulent que dirigia els moviments del grup i uns quants mascles més joves que anaven fent l'aprenentatge. Els seguien una quinzena de femelles, gairebé totes amb una cria menuda arrapada al pit i una altra de més grandeta que se li enfilava al llom i poques vegades se'n separava; de fet, no deixaria la protecció de la mare fins que no hagués rebut l'educació que li calia per a sobreviure pel seu compte: de dos a tres anys.

La tranquil•litat del grup només es veia alterada si algun membre s'accidentava, emmalaltia o es moria, però res d'això tenia gaire importància: eren esdeveniments naturals que no afectaven la vida quotidiana. Un dia, tanmateix, es va produir un fet que els va trasbalsar de debò. En una àmplia clariana del bosc on de vegades anaven a prendre el sol i espollar-se els uns als altres, van trobar un objecte sorprenent. De fet, s'hi havien apropat perquè havien sentit un soroll, un brunzit, totalment desconegut. Curiosos com eren, des del brancatge observaven aquella cosa tan estranya que no s'assemblava a res del que coneixien. Era circular, no gaire més gran que la soca d'un dels arbres que podien abraçar entre quatre o cinc, agafats de les mans, i la superfície brillava com les aigües del llac sota el sol. No feia cap soroll, ara. Els ximpanzés romanien en silenci, vigilants. Al cap d'una bona estona, el mascle que feia de cap es va decidir a baixar a la clariana; tres mascles joves el van seguir. Van fer una inspecció al voltant de la cosa i, en acabat, una altra. Res no es movia ni se sentia res. Van tornar al bosc. Començava a fer-se de nit. Van cercar alguns fruits en els arbres propers i, després de l'àpat, es van preparar per dormir. Els mascles adults, però, estaven a l'aguait. La nit va transcórrer en calma. En fer-se de dia, els mascles van anar altre cop a la clariana i la resta de la família els va seguir a distància, prudentment. Es van apropar a la cosa fins a tocar-la, amb la confiança que els donava el fet de comprovar que res no s'havia mogut; i en això que, sense el més petit brogit, dos éssers no gaire més alts que ells, dempeus sobre dues potes, van aparèixer davant la cosa. Els ximpanzés van emetre alguns xiscles i grunys, però no van fugir. Ara van ser els éssers estranys els que van avançar a poc a poc fins als primats, que semblaven hipnotitzats. Els van posar les mans a sobre, acariciant-los el pelatge negre, i ells van correspondre les carícies d'una manera força matussera que deixava clar que els acceptaven. Els altres membres de la família van voler participar de la trobada i també es van atansar als estranys que, tot i ser força diferents, no els feien cap por. Les femelles joves també sentien curiositat i, més agosarades, van acostar la seva cara a la d'ells, tot proferint xisclets amistosos. De sobte, un d'ells va saltar sobre l'esquena d'una femella tafanera i, sense que ella s'hi oposés, va copular-hi proferint crits. L'altre estrany prengué una altra femella condescendent i va fer com el seu company, amb evident alegria. Després van ficar-se dins de la cosa, sense que el grup que els observava veiés per on. Al cap de poca estona la cosa començà a brunzir. Els ximpanzés, que s'havien enfilat cuita-corrents als arbres, veieren com s'enlairava cel amunt, fins que la perderen de vista. Tot restava com abans. La selva, l'aigua, la recerca del menjar, els jocs dels petits, l'acoblament de les parelles, el naixement de cries noves; res no semblava haver alterat la vida quotidiana.

Vet aquí que al cap de nou mesos dues femelles joves van parir dues noves cries, amb diferència d'un parell d'hores. La primera de néixer va ser un mascle que sa mare, després de tallar amb les dents el cordó umbilical i de llepar-lo bé, va acostar amorosament al pit. La segona va ser una femella, que va rebre igualment les delicades atencions maternals. Les dues mares havien de tenir molta cura i subjectar-los bé, perquè els nounats eren maldestres i van trigar bastant a agafar-se amb les manetes als pèls de sa mare, i encara els va costar més fer-ho amb els peus. Les mares eren pacients i no s'amoïnaven pel fet que al cap de cinc o sis dies fossin incapaços de grimpar agafant-se als pèls que cobrien tot al cos matern, i tampoc no feien cas que els nadons n'estiguessin totalment desproveïts, llevat del cap, i encara. Allò que les anguniejava eren els crits que feien quan tenien gana, cosa que les obligava a posar-se'ls de seguida a les mames, on s'enganxaven amb gran desfici fins que s'adormien. Els altres menuts de la família també ploraven, de tant en tant, però no pas amb aquells crits esgarrifosos. El cas és que aquells animalets indefensos, tan retardats en comparació amb menuts de la seva mateixa edat, feien augmentar l'instint protector de llurs mares, que sempre els tenien a coll. Al cap d'uns quants mesos, eren capaços de caminar de quatre grapes per terra, paro no pas sobre les branques. Uns quants mesos més i ja s'aguantaven dempeus sobre les potes de darrera; les mares observaren, satisfetes, que ja caminaven drets, però sense ajudar-se amb els braços, perquè els tenien molt curts i les mans eren molt petites. No van trigar gaire a imitar els seus cosins agafant-se a les branques primes per saltar de l'una a l'altra, amb la mare ben a la vora, però. Una cosa que les va sobtar molt, va ser que, a més d'expressar-se, com tots, amb diferents crits i grunys, quan s'adreçaven a la mare feien "ma-ma", i, si miraven el mascle més gran, feien "pa-pa". Quan demanaven menjar, feien "nyam, nyam"; si en caure es feien mal, ploraven i feien "pupa". Jugaven a cor què vols amb la colla de menuts i reien a grans rialles d'una manera com els altres no sabien fer-ho, cosa que els deixava bocabadats. A mesura que anaven creixent demostraven que tenien més aptituds que els altres per a inventar-se jocs i construir eines o joguines, satisfets, a més, perquè els companys s'esforçaven a imitar-los. Aquells cadells sense pèl cada dia feien més sons i confegien nous mots per anomenar allò que els interessava i volien diferenciar. Es van fer molt amics i anaven sempre junts, amb les mares a prop, perquè encara els consideraven indefensos. Un dia la petita femella va posar la mà sobre el pit d'ell tot dient "nen"; llavors el petit mascle va posar la mà sobre el pit d'ella i va dir "nena". Van riure i es van abraçar. Ell, tot seriós, va fer "jo, Adam"; i ella, somrient, va fer "jo, Eva".