BARBA

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Feia temps que, observant el meu aspecte, considerava que hi havia alguna cosa que no m'acabava de convèncer, com si em faltés alguna cosa a l'expressió de la cara, quelcom que li donés caràcter.
Durant molts mesos vaig meditar què era allò que li mancava al meu rostre per què fos complet. De tant analitzar-me i estudiar-me, amb el convenciment que la meva cara era incompleta, em vaig acomplexar terriblement, fins el punt de no atrevir-me a sortir al carrer si no em posava alguna cosa que em tapés el cap.
Jo sabia que la gent em mirava, amb aquelles bosses de paper marró d'una opacitat colpidora, amb dos foradets retallats a l'alçada dels ulls que em servien per poder veure (visibilitat escassa, per no dir nul·la) on posava els peus.
Mica en mica, aquesta mancança abstracta però present, la d'un fet diferencial, un tret característic a la meva expressió, aquesta atonia facial, em va anar sumint en un estat depressiu profund i desagradable. Començava a dubtar de la meva pròpia identitat com a persona, com a individu, i el món se'm va tornar un enemic.
Aquest rebuig cap el món se'm va manifestar, al principi, en forma de claustrofòbia. Però a un nivell exagerat. Ja no es tractava només del patiment inhumà d'estar a dins d'un ascensor i pensar que tothom em mirava, trobant a la meva cara imperfecta tota mena de deficiències i defectes. Ja no m'atacava només en un espai petit i tancat. A qualsevol hora, en qualsevol lloc on hi hagués gent que em pogués veure, sentia un atac incommensurable de pànic. Així, també, vaig desenvolupar l'agorafòbia.
Vaig acabar transformant-me en anacoreta, em vaig aïllar del món, vaig trencar tots els miralls de casa, intentava no mirar res que em pogués oferir un reflex del meu rostre horrible i monstruós.
Van passar molts dies. Amb prou feines sortia de l'habitació per anar a menjar (poc, poquíssim) o a fer les meves necessitats.
I, de sobte, em vaig veure.
M'havia assegut a la tassa del wàter, víctima d'una nova crisi ploranera (últimament me'n donaven contínuament) quan vaig descobrir que m'havia descuidat de destruir un mirall de mà que hi havia sota el marbre del lavabo. Allà hi tenia un carret amb uns calaixos de reixa (que havia comprat a Ikea, molt abans de la crisi), on guardava tots els meus estris d'higiene personal.
Vaig agafar-lo amb la intenció d'estampar-lo contra la paret, però un acte instintiu i indisciplinat dels meus ulls va fer que mirés cap a l'ovalada superfície de vidre.
Així ho vaig descobrir. Era allò! Allò era el què li faltava a la meva cara!
Els dies que vaig passar sense tenir cura de la meva pròpia persona havien fet que em nasqués la barba, un detall capil·lar que semblava ressaltar i dignificar les meves faccions, com un marc ben triat ho fa amb una pintura mediocre.
Dins aquell marc, el conjunt del meu rostre adquiria un sentit estètic del qual havia estat mancat; els ulls eren ulls perquè miraven des d'un rostre definit. El nas ho era perquè s'erigia sobre el bigoti majestuós. Les orelles podien dir-se orelles perquè fins a elles arribaven les patilles, la boca s'arropava amb el bigoti i la barba i prenia una sensualitat i una presència indiscutibles, magnífiques.
Vaig sentir un esclat d'alegria quan, per fi, vaig trobar-li el sentit a allò que, fins aquell moment màgic, en comptes d'una cara havia estat una trista ganyota, o pitjor, no havia estat absolutament res.
Durant uns quants dies més vaig estar cultivant-la, admirant-la, fent-la créixer, al mateix temps que feia decréixer les meves fòbies.
Ara surto al carrer i exhibeixo amb orgull la meva barba poblada i magna, sé que la gent em mira, igual que abans, però ara no m'importa, perquè aquestes mirades estan plenes de sorpresa i admiració, estan plenes d'una estupefacció lògica davant de la meravella.
Em passejo amb la dignitat recuperada, amb l'ànima plena d'orgull i la cara plena de pèl.
Sóc la dona més feliç del món!


Comentaris

  • somrriure[Ofensiu]
    Papi42 | 19-01-2019 | Valoració: 7

    Bon relat amb un final sorprenent. M'agrada

  • marta_gut | 30-07-2007 | Valoració: 10

    Simplement, genial!
    A mesura que vas llegint el relat et fiques dint la pell del personatge, notes les seves fòbies... fins que apareix la barba.
    Quin final jajaja! M'ha encantat! ;)

    Una abraçada,
    Marta.

  • D'allò imprevisible[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-12-2005

    Tot el relat és imprevisible, comences per un detall de personalitat i passes a un personatge que es va tornant cada cop més complexe, amb el desenvolupament de les fòbies i més fòbies, convertint-lo (el personatge) en un asocial degut als seus complexes. Quan apareix la barba (únic fet previsible, havia de sortir per algun lloc) un no espera aquest final. És curiós que trobi aquest relat perdut entremig de tots els teus altres i descobreixi que és dels que més m'agrada, que jo recordi. Sempre va bé furgar bé dins el baul, no fos cas que hi hagués dins allò més valuós, que deia mon avi.

    Biel.

  • Ben trobat[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 20-09-2004

    Un relat ben trobat, amb un final inesperat sense que esdevingui brusc. Un bon exemple del grau necessari de sorpresa que atorga a un relat qualitat i frescor.

    Enhorabona!