A les 17:30 et porto a l'Òpera

Un relat de: wynelland
A les 17:30 et porto a l'Òpera

A «Els cims de la realitat» no hi trobaràs un final feliç, sinó un d'inesperat, resa la ressenya que hi ha a la pantalla del meu ordinador. I somric, perquè justament això és el que estic cercant: una novel·la sense el típic «van ser feliços i van menjar anissos» que tant de mal em fa.
Però no hi ha manera de trobar-la. Fa dies que vaig anar a la llibreria de la cantonada i em van respondre amb la paraula temuda: des-catalogat. Quan em veuen ja tremolen. Deuen pensar «què dimonis voldrà ara aquesta boja?» o bé «aviam amb quin ciri trencat ens surt avui!». No hi ha forma de trobar res del que cerco. I mira que aquesta novel·la es va editar fa només onze mesos. Què són onze mesos? Ni un any. Però l'Ariadna, la dependenta de la llibreria de la cantonada, sosté que onze mesos és una eternitat. Com a mínim «en el món del llibre», que diu ella.
Com si els llibres no fossin d'aquest món. Com si es tractessin d'un estrany element provinent d'un univers paral·lel. Kriptonita. Un llibre. Els fa perdre la força. Als alumnes, vull dir. Són estudiants 2.0, amb els seus mòbils que fan de tot, fins i tot tombarelles i salts mortals. Però ni un boli, saben portar. I això que sabien que avui hi ha examen. No, no t'enganyis; no so sabien. Només se'n recordava el Campderrós. M'ha dit que m'havia de sentir orgullosa perquè s'ho havia mirat venint amb el bus...
—Profe! —em crida el Villasevil, aixecant el seu dit índex amb aquella ungla tota rosegada.
—Què passa? —li pregunto sense moure'm. Sé que vol que hi vagi; el seu to de veu ho indica. Però no tinc ganes de posar-l'hi tan fàcil.
—Vine!
—No penso venir —li dic—. Digues què et passa, i en funció d'això...
—Quina és la integral de cosinus d’alfa? —deixa anar sense més preàmbuls.
Una desena a de caps s'aixequen lleugerament en sentir això. Fan orelles, penso, aviam si sóc tan idiota per dir-los-hi.
—Menys tangent de beta més la constant. —Ho dic ben exagerat perquè ningú no s'ho pugui creure. Però és igual. Segur que algun espavilat s'ho empassa i ho acabo llegint per algun lloc.
Remeno el cap. Me'ls imagino protestant durant la revisió d'examen. Ho vas dir tu, m’acusen. Ja no ens podem refiar ni del que diuen els profes? Puja'm un punt i ho oblidem. Vés a cagar, penso. I després em dic que cada cop estic pitjor. Ara, fins i tot, em dedico a discutir amb mi mateixa. Però l'estona passa gairebé sense adonar-me'n, i aviat sona el timbre i jo ja tinc tots els exàmens a la mà. Els alumnes han marxat. Tots menys el clàssic nano que no ha escrit res en tota l'hora, però que ara li ha vingut la inspiració divina. Dóna-me'l, li dic, però ell no aixeca el boli del paper i escriu com un boig l'electrocardiograma que després hauré de mirar d'interpretar. Dóna-me'l, repeteixo, i aquest cop estiro el full, però l’alumne també estira. Segueix escrivint. Com que no vull que em denunciï per estripar l’examen, li dic que té un zero, i surto per la porta a pas decidit.
Però l'alumne em segueix, saltant pel llarg passadís farcit d’estudiants, suplicant-me que li agafi l’examen.

—Tinc un paquet per a tu —em diu la Sònia, la conserge de l'institut, una estona després.
—Un paquet? —La Sònia busca pel taulell mentre, amb la mà esquerra, obre la porta de ferro del carrer per tal de deixar passar a un parell de persones que hi ha a fora. Són en Pep i l’Eva, companys del departament de llengües que han sortit a fumar. Uns segons després, la conserge m'allarga un sobre gros de paper Manila amb el meu nom escrit a la part de davant—. Però si està obert... —em queixo.
—Inspecció postal reglamentària —em diu ella amb un somriure juganer.
I jo sospiro. Què es pensen que hi pot haver, a dins d'un sobre? Una bomba? No se sap mai, és clar. I també és veritat que l'institut no és casa meva, però durant el curs m'hi passo tantes hores que és més fàcil que em trobin aquí que no pas allà... I penso que m'agradaria que se'm respectés el dret a la intimitat. Però tant me fa, avui. Perquè dins del sobre no hi ha cap explosiu, sinó «Els cims de la realitat». El llibre que no trobava enlloc. Per fi! El mercat de segona mà ha obrat el seu miracle!
Trec el llibre amb impaciència i el fullejo. Encara fa olor de nou. El que em pensava: ningú no se l’ha llegit. El seu anterior propietari devia ser un analfabet. I m’imagino que es devia tractar d’un regal d'aniversari d'algú que té un amic prou friky per gastar-se els diners en cultura. Tant és, decideixo; ara el llibre té una segona oportunitat. Li dono les gràcies a la Sònia i marxo. Ja és l’hora de plegar.

Estic parada a l’autopista. No sé què ha degut passar, però ja portem gairebé tres quarts d’hora al mateix lloc i la cosa sembla que no millora. Passejo la mirada pel voltant, i m'adono que mai no m’havia fixat que hi hagués tants arbres, en aquesta banda. Ni havia vist mai aquells magatzems d'allà... El conductor del cotxe del davant surt a estirar les cames, i un parell més se li afegeixen. Però jo no en tinc ganes, tot i que m’avorreixo com una ostra.
Què faig? Ja m’he mirat els missatges del mòbil mitja dotzena de vegades. He fet tres sudokus, quatre partides al solitari, i he deixat la bateria gairebé eixuta. No porto mai el carregador a sobre, jo; normalment trigo mitja hora per arribar a casa. Però avui no. Què hi farem?
I tot d’una el recordo: «Els cims de la realitat». Com és que no hi he pensat abans? Tants dies al darrere d’aquest llibre i, ara que estic avorrida i el tinc al meu poder, me n’oblido? Em trec el cinturó de seguretat i em giro tota jo fins a arribar a la motxilla. Fantàstic; l’he deixada amb la part del davant mirant cap enrere. Forcejo amb la cremallera. Estiro. Fico la mà a la butxaca de davant. No hi és. El dec haver posat al mateix compartiment que el portàtil... Sí; aquí està. El trec.
Sempre ets tan desendreçada?, m’imagino que em diu el Cabo, un dels meus estimats companys de departament. És clar que no, responc en pensaments, però ara és igual. Tot és igual. Fins i tot que els cotxes estiguin parats formant una cua que no es veu ni on acaba. Perquè ara tinc «Els cims de la realitat» entre les mans!
Passo les pàgines ben ràpid davant del meu nas. L’oloro amb els ulls tancats. M’imagino a quin univers serà capaç de transportar-me aquest llibre.
Però ara ja no és moment d’imaginar res; sinó de saber. De llegir. De fruir de cada paraula. Deixo anar un sospir llarg i l’obro per la primera pàgina: Els cims de la Realitat, per Virgili d’Orcau. Primera edició. I, segons com, l'última, em dic. Un riure irònic se m’escapa per sota el nas i em fa sentir culpable. Tant de bo m’equivoqui!, intento rectificar.
La tinta blava d’un boli es deixa veure a través de la fina capa de cel·lulosa que forma el paper. Encuriosida, giro la pàgina per veure què hi ha escrit. No m’ho puc creure! Si és una dedicatòria escrita pel mateix Virgili d’Orcau... Quina sort que he tingut. Una primera edició signada per l'autor! Somric. I torno a donar les gràcies al mercat de segona mà. Qui m’ho hauria dit, el dia que vaig entrar a la llibreria de la cantonada preguntant per aquesta novel·la? Llegeixo la dedicatòria.
Diu «Els cims de la realitat són els límits de la teva vida. Conquereix-los! V. d'Orcau.» I una mica més avall «Dijous a les 17:30 et porto a l’Òpera. Recorda-ho.»
D'acord, fantasiejo. Dijous a l’Òpera. Vindré amb un vestit de nit negre i deixaré el Rolls Roice esperant-me a la porta. Amb en Baptista vestit de frac. I quan surti em preguntarà si em ve de gust una copeta de cava...
Mec, mec. Miro al meu voltant, esfereïda, i de sobte m’adono que el motiu de tant enrenou és l’estrident clàxon del camió que tinc darrere. I és que el cotxe del meu davant està a vint metres, però jo continuo parada mirant-me el llibre. Com si no tingués res més a fer que estar-me allà al mig. Deixo estar la novel·la i trepitjo l’embragament per posar primera. I després segona, i tercera... Sembla que l’embús ja s’ha desfet.

Llegeixo un parell o tres de pàgines. Els ulls se’m tanquen. Però no perquè la història no m’interessi, no, sinó perquè avui ha estat un llarg dia. Una jornada d’aquelles per oblidar. Com la gran majoria de dies, darrerament. Apago la llum, i al cap de cinc minuts ja estic dormint. Somiant.
Remeno l’aigua del mar amb una cullereta del cafè. Els remolins que produeixo són prou forts per fer que el vaixell pirata que navega en el meu mar naufragui i vagi a la deriva. En el món dels somnis tot és possible, fins i tot provocar tsunamis amb una cullera escarransida. De sobte, però, m’assalta un pensament prou fort per fer-me oblidar del mar dels pirates. «Els cims de la realitat són els límits de la teva vida», diu. I M’anima a conquerir-los. Ara!
Em llevo del llit d’un salt i engego la llum. Camino pel passadís, descalça, en direcció al meu estudi. Engego l’ordinador mentre em pregunto per què diantre ha de ser tan lent. No es pot fer res perquè arrenqui més ràpid? Però ara ja està en marxa, i només cal que obri el navegador. Merda; no carrega, o carrega lent. Torno a fer clic. Res. I un altre clic, i ara sí: tinc tres navegadors oberts. En tanco dos, i en acabat escric «Els cims de la realitat són els límits de la teva vida» al buscador. No troba res. Només entrades que no hi tenen res a veure. Provo d’afegir el nom de l’autor al costat, aviam si així hi ha més sort.
Res. Ara escric només Virgili d’Orcau, i em surten uns quants enllaços. Miro la Viquipèdia: Joan Messeguer i Palou, més conegut com a Virgili d’Orcau, és un periodista i escriptor català que, a més, ha coronat els cims del Lhotse i l’Everest juntament amb una expedició pallaresa. I a sota, una llista amb les seves creacions literàries: quatre, i totes en vermell. Els enllaços no porten enlloc. A més, la pàgina no existeix en cap idioma més, només en italià, i encara hi diu menys coses que en la versió catalana. Miro a mà dreta, a la recerca d’alguna dada important. Però només posa a on viu: Tremp. Res més. Ni dates de naixement, ni fotos, ni cap altre tipus d’informació personal. Però una mica més a sota hi ha una llista de referències: són articles que parlen de les seves conquistes. De cims, s'entén.
No m’ho llegeixo perquè no m’interessa l’alpinisme.
Malgrat tot, d’això va la seva novel·la: de fer cims. Però en sentit figurat, això sí. De sobte, estic desvetllada i no puc parar de llegir. Hi ha tres personatges principals. En Pere, que vol abandonar el periòdic local i aconseguir una feina en un diari de renom. La Marina, que és actriu de teatre, i que vol trobar el seu lloc en un canal de televisió privada. I en Manel, un violinista que treballa en una petita i desconeguda orquestra, i que somia amb compondre alguna peça musical de renom...
Tot són ambicions, i jo em pregunto on són les meves. Fa temps que les vaig enterrar, quan em va deixar en Gabriel. I ara només vull sobreviure.

Al dia següent estic feta pols, i porto els ulls guarnits amb unes ulleres que espanten. Però als alumnes no els importa. Em pregunten «has corregit els exàmens?» com si, des que el vam fer, en lloc d’unes hores haguessin passat unes setmanes. No, els contesto; i, pel que haig de corregir, no cal que corri pas gaire... Més val que deixi passar una mica de temps, creieu-me, perquè si no segur que m’agafa alguna cosa i us suspenc a tots.
—A mi no —afirma el Villasevil, i s’infla com un paó—, perquè vaig fer les dues integrals i les tres derivades super bé i m’hauràs de posar un deu...
—Ja... —li diu el Campderrós amb el seu somriure més sorneguer—. Vas posar que la integral de cosinus d’alfa és menys tangent de beta, oi?
—És clar... Ho va dir la profe!
Ja hi som, penso.
—I, què més vas posar? —segueix el Campderrós—. Que la integral de sinus de beta és cotangent de gamma al quadrat?
Riures. Només en Villasevil està seriós. I també el gruix de les noies, que algunes se’l miren amb cara de pena mentre d’altres em renyen en silenci. Ja et val, em diuen amb la mirada; mira que fer broma amb el pobre Villasevil. Se m’escapa un lleu somriure, i una de les noies aparta la mirada amb menyspreu. No us rieu del pobre Villasevil, dic llavors. Què hi farem, si encara no sap la diferència entre ironia i realitat? Més riures. M’hauria de sentir culpable, però la veritat és que no m’hi sento.
Al final dic un calleu prou fort per recuperar el silenci a l’aula com a mínim durant un parell de minuts. Veig que en Villasevil està tot seriós, però tampoc no li durarà gaire. És el típic guapet sense gens de cervell que tant agrada a la majoria de noies. Un trencacors. Un fatxenda que no demostra respecte per res ni per ningú, però que sap com guanyar-se la complicitat dels seus companys. Com a mínim dels que no van bé. Per altra banda, el Campderrós li vol arrabassar el títol de líder, però no se’n surt gaire bé. És massa bon estudiant. I l’esforç és una cosa antiquada que no gaudeix de suport popular.
Seguim amb les integrals. Qui coi les devia inventar?, és la gran pregunta. Es diu que Newton i Leibnitz van ser els primers de fer-les servir, responc. I sí, sens dubte, devien estar increïblement avorrits. Rialletes estúpides. Us sona el teorema fonamental del càlcul?, continuo dient. No, diuen. Doncs el vam veure la setmana passada, em queixo. Cares d’incredulitat. Però no els dura gaire, perquè tenen una altra pregunta, aquesta molt més existencial. Per a què ens serveix saber fer integrals a la vida real? Per anar a comprar? Per vendre entrades a les taquilles del cine? No tinc resposta a aquest interrogant, és clar, i per això em limito a dibuixar esses estirades a la pissarra i a inventar-me els carruatges de polinomis més imponents.

—Et calen unes vacances —em diu la Sònia a través de la vidriera de consergeria.
—I a qui no?
—Sí, a qui no... —reconeix—. Però què has estat fent des que el malparit d’en Gabriel et va deixar? Jo t’ho dic: no és sa estar-se tancada a casa dia i nit i no sortir-ne mai...
—Sí que surto —la corregeixo—. Vinc a treballar.
—I està molt bé, però la vida no és només feina. Has de sortir i conèixer gent. Refer la teva vida. Quant de temps portes sola?
Li dic adéu perquè no suporto que es fiquin a la meva vida. Quina barra, penso; només li estava explicant les històries del Villasevil i del llibre que m’estic llegint, i ella ho aprofita per furgar dins de les meves ferides. Em sembla lleig, i per això me’n vaig. Em fico a la sala de professors a fer la guàrdia, i continuo llegint «Els cims de la realitat» amb l’esperança que ningú no em vingui a destorbar aquí.
Continuo amb la lectura. En Pere envia currículums a tots els diaris, però només rep el més profund dels silencis com a resposta. El cap de la Marina li fa una proposició indecent per aconseguir que faci el salt cap a la tele. En Manel arriba tard a una actuació, i per tant perd la feina i ha d’anar a pidolar al metro... Fet i fotut, una trama d’allò més insubstancial amb uns personatges massa típics. Però m’agrada perquè són uns fracassats. Com jo.
De cop, la porta s’obre d’una revolada, i treu el cap una noia de cabells castanys tots ben pentinats que duu uns texans arrapats i un top que li deixa tota la panxa a la vista. Me la miro bé, i veig que porta un pírcing al melic, i els ulls tan repintats que segurament s’ha hagut de llevar una hora abans només per maquillar-se.
—Que passa res? —li pregunto.
—Ets la de guàrdia? —em diu, i els ulls li parpellegen com si fossin les ales d’una estranya papallona verda i blava.
Faig que sí amb el cap.
—Els de tercer ce estem sense profe... —em diu.
Quines coses, penso. Si estan amb algun professor protesten perquè volen estar sols, i si estan sols es queixen que no hi ha professor. Qui els entengui que els compri! Però igualment m’aixeco, disposada a complir amb la meva feina. Quin remei.

Passen els dies i finalment ho accepto: em calen unes vacances. Fins i tot als personatges de «Els cims de la realitat» les coses els hi van millor que a mi. En Pere, per exemple, ha aconseguit publicar una gran exclusiva al diari local on treballa, i ara li plouen les ofertes. La Marina presenta l’informatiu del vespre al costat d’un periodista consagrat mentre el seu ex-cap ha d’acontentar-se fent-li de secretari personal. I després tenim en Manel, és clar, que ha aconseguit interpretar la seva sublim peça a La Scala de Milà, i ha tingut molt d'èxit. I mentrestant, jo segueixo sent una professora de matemàtiques odiada pels alumnes i planyuda pels meus companys, que saben prou bé que el Gabriel em va deixar.
Sospiro. Em sento impotent. Però la Setmana Santa és a tocar i, com tothom sap, els professors tenim la barra de gaudir els mateixos dies de festa que els alumnes, per la qual cosa decideixo aprofitar aquesta avantatge per anar-me’n uns dies. La destinació? El Pallars.
I per què el Pallars? Perquè vull conèixer el món d’en Virgili d’Orcau. Aniré a Tremp i caminaré per la muntanya. Vull oblidar-ho tot: el Gabriel, el Villasevil i tothom. Vull ser en un món on els desitjos es poden complir. On les persones són capaces de coronar els cims de la seva realitat.

La primera nit dormo com una marmota, i em desperto a mig matí. Baixo a esmorzar i només trobo les escorrialles: una mica de suc de taronja de color ben roig, unes llesques de pa de pagès i uns embotits difícils de classificar.
Surto a fer un tomb, i de seguida em canso. Fa estona que he deixat els carrers enrere i ara camino per uns assolellats camins plens d’arbres i de gespa verda amb grupets de vaques pastant aquí i allà. I pastors vigilant-les amb aspecte de rotunda tranquil·litat. Els envejo una mica, però no trigo a pensar que jo m'hi moriria de sentiment, vigilant el bestiar. Miro al meu voltant sense creure'm com de preciós és tot, però aviat trec la llengua per la boca. És culpa meva; fa temps que no surto d’excursió i de seguida em canso. A més, el cel net dels Pirineus no hi ajuda. Tot sembla a prop, però no ho és. Me'n torno.
Dino en un restaurant mentre fullejo el diari. M’avorreixo com una ostra, i penso que potser no ha estat tan bona idea venir.
Torno a l’hotel.
El recepcionista no és el mateix d’aquest matí; és un home jove que té els ulls grisos com el mar en un dia rúfol, i els cabells castanys i lleugerament rinxolats. Me’l miro i em sembla que ha dormit poc, o que potser encara no se n’ha anat a dormir. Llueix una barba de dos dies i un polo groc pàl·lid amb els dos botons de dalt descordats. Em demana què desitjo sense aixecar la vista de l’ordinador, i em fixo que té una mena de blau petit sota l’ull dret.
—Vull la clau —li dic. I llavors em mira als ulls durant un breu instant, i després desvia la mirada de cop. El poso nerviós, em dic.
—A aquestes hores? —em demana, i jo l’hauria escanyat. Què n’has de fer, de les hores en què vull disposar de la meva habitació?, desitjo dir-li. Però no li dic. Me’l miro atentament i li explico que vull fer una migdiada.
—És clar —contesta ell sense mirar-me—. Una becaineta és ben bé el que necessites. Però...
—Però què? —Odio que la gent amb qui parlo deixi les frases a l’aire.
—Però estem omplint la piscina... —em diu, i ara sí que aixeca la vista i clava els seus ulls d’argent sobre mi—. Potser et vindria de gust prendre un bany...
—No, no em ve de gust prendre cap bany —contesto una mica irritada. Aquest paio és boig, em dic. Que no ha vist que a fora els cims dels Pirineus encara estan emblanquinats?
—No tens collons de fer-ho, admet-ho —em repta. I em somriu. I veig que se li forma un clotet a cada galta.
—És evident que no... —li dic, i marxo indignada. Què s’ha pensat aquest idiota? Avui no, però el dia que marxi demanaré el full de reclamacions.

Durant la tarda, plou. I la pluja em manté lluny dels carrers i de les caminades. Per un cantó em dol, perquè no tinc ganes de quedar-me a l’hotel, però per l’altre ja em va bé, doncs no tinc cap ganes de tornar perdre l'alè.
Sec en un extrem del sofà florejat que hi ha al vestíbul i em disposo a seguir llegint «Els cims de la realitat». Ara es fa més interessant. En Pere ha publicat una notícia falsa, i se les ha de veure amb denúncies i advocats. A més, corre una gravació per Internet en què es veu a la Marina fent-li un striptease al seu ex-xicot, que no ha superat que el deixés. I finalment tenim a en Manel, que l’han acusat de plagi. Em sento millor. M’agrada que els personatges no se’n surtin, igual que jo. M’omple de plaer, i això m’espanta. M'he convertit en un monstre.
Una estona després, aixeco la vista del llibre i miro al meu voltant. Veig que el recepcionista d’abans creua el vestíbul amb el seu posat desmenjat, però de sobte em veu i em somriu. I altre cop veig com aquell parell de clotets li apareixen a les galtes. Hola, em diu, i m’adono que ve cap a mi i que porta un parell de cerveses a les mans.
—Sabia que estaries aquí —em diu, i es deixa caure al meu costat abans d'afegir—: Una cervesa?
—Et deixen beure quan treballes?
—Ja he acabat lo meu torn —em diu, i m’ofereix el quinto obert que té a la mà dreta. La toco: està increïblement freda.
—No vull pescar un refredat...
El noi es riu de mi, i de sobte veig que els seus ulls miren fixament a la meva falda, i això em tranquil·litza. Qualsevol altre preferiria mirar-me l’escot o el cul, però aquest mira el llibre. «Els cims de la realitat».
—Has vingut aquí per ell, no? —em diu assenyalant la novel·la amb la mirada.
—Pel llibre? —responc.
—No, per l’autor...
—Virgili d’Orcau? —pregunto—. Sí, suposo que sí.
—En realitat es diu Joan —m’informa—, i és un boig rematat.
—El coneixes?
—És clar que el conec —em diu—. Tothom el coneix, a Tremp... Però em sap greu dir-te que no el trobaràs pas. Des que va tornar de l'Annapurna ja no hi és tot. Fa mesos que no surt i ningú no en sap res.
—L’Annapurna, eh? —pregunto entre incrèdula i admirada.
—Sí, ja ho veus... Els Pirineus se li han quedat petits, a aquest paio... Lo llibre està bé?
—Com...? No te l’has llegit?
—No m’agrada llegir, a mi —em diu, i aprofita per beure’s mitja cervesa d’un glop.
—Vaja...
—Bé; me n’haig d’anar —diu, i s’aixeca d’un bot del meu costat—. M'ha agradat conèixer-te.
Ja te’n vas?, penso. Tan de sobte? Però no li dic res, en part perquè no vull que es pensi que tinc cap interès per ell, i principalment perquè em fa por sentir algun tipus d’interès per ell. Vull ser lliure, i sobretot vull seguir llegint les desgràcies d’en Pere, la Marina i en Manel. Faig un glop de la cervesa.

L’endemà fa sol. I un cel blau resplendent em fa oblidar que només estem a primavera i que, en qualsevol dels casos, es tracta només d'una primavera pirenaica. Em poso pantalons de mig camal i una camisa de quadres fina. Decideixo prendre el sol a la gespa mentre acabo de llegir les últimes pàgines del llibre.
Els brins d'herba em fan pessigolles a les plantes dels peus, i les lletres negres del llibre semblen flotar sobre un fons blanc que m'enlluerna amb la seva brillantor guspirejant.
—Tu per aquí? —em diu una veu de sobte. I, quan aixeco la vista del llibre, veig que a sobre meu, tapant-me el sol intens d'alta muntanya, hi ha el cap del noi que ahir feia de recepcionista.
—Avui no treballes? —l’acuso.
—Torn de tarda —em diu, i veig que deu estar somrient, perquè els seus clotets de sempre destaquen a cadascuna de les galtes.
M’incorporo per mirar-me’l bé, i veig que només porta un banyador de camal amb palmeres dibuixades sobre un fons negre i una tovallola penjant-li de l’espatlla dreta. Té el pit cobert de pèl negre, i un bosc molt més frondós a les cames, una mica entrades en carns, tot i que no gaire.
—On vas, tan destapat? —li pregunto, i noto com el rubor em puja fins les orelles.
—Vaig a nedar una estona —em diu, i amb el cap assenyala la piscina que hi ha uns metres més enllà, ara plena d’aigua ben blava.
—A nedar una estona? —pregunto admirada—. Amb aquest fred?
Ell em diu que és la millor forma de no refredar-se durant l'hivern: capbussar-se cada dia a la piscina des de l’abril fins a l’octubre. La resta de l’any no, perquè l’aigua es glaçaria, em diu. I riu. I li tornen a aparèixer aquells clotets a les galtes.
I el segueixo fins l'aigua, i veig com se submergeix a les aigües glaçades. Només de veure’l ja tremolo. Però ell treu el cap uns metres més enllà i m’anima a sumar-m’hi. Llença’t, em diu. I jo li dic que no, que no porto banyador.
—No entenc lo problema —diu llavors—. A la recepció de l’hotel bé en venen...
—Ja, però... —dubto.
—Però què?
—Segur que l’aigua està molt freda.
Les seves rialles m'arriben, escandaloses, des de dins de l'aigua, però ara no puc veure els clotets de les seves les galtes. No, i ara!, em diu. I amb aquesta promesa en tinc prou per anar a comprar-me un banyador de color negre que duu el nom de l’hotel estampat al costat del maluc esquerre. Hotel Messeguer, resa. I m'admiro de la bona idea que vaig tenir de depilar-me abans de venir. Pensava anar a unes termes.

—Salta! —m’anima el recepcionista, ara convertit en tritó. I quan veu que em disposo a testar la temperatura de l’aigua amb les puntes dels dits del peu dret, em diu que no, que haig de ficar-m’hi de cop, que si no no val.
—Si no m'hi fico de cop, em seguiré constipant? —vull saber. I la pregunta, formulada en veu alta, em sembla encara més absurda.
—Això mateix, t'arrofredaràs més. Molt més —m’assegura—. I no podràs prendre cerveses fresquetes!
Decideixo fer el cor fort i, després de respirar profundament un parell de cops, em llanço a dins de l’aigua, convençuda que no n’hi haurà per tant. Que més fred deu fer a Sibèria, i que això no frena als russos de capbussar-se entre aquelles plaques de gel tan espantosament blanques. Però jo no sóc siberiana, és clar. Ni tan sols pallaresa. I el fred no triga a apoderar-se de tot el meu cos de manera espasmòdica. Gairebé no puc respirar, i les esgarrifances no em deixen ni moure.
Només sóc capaç de formular un pensament lúcid, i m'insta a sortir d’aquí com més aviat millor. Faig unes quantes braçades maldestres fins arribar a la vora. Flexiono els braços per sortir a fora i em deixo caure a l’altra banda, sobre la gespa. Però el sol de primavera encara és massa dèbil per escalfar-me amb la seva abraçada.
No pensava que en fossis capaç, riu el noi al meu costat. I m’ofereix la seva tovallola, amb la qual no dubto d'entortolligar-me a la recerca d’una calor que no acabo de trobar. Segueixo tremolant com una fulla.
Déu n’hi do, per ser de Can Fanga!, em felicita.

A la tarda vaig a fer un volt per la vila i no hi veig ningú. Així doncs, em fico en un bar per fer un tallat i intento llegir. Però no puc. Aproximadament una cinquantena de persones juguen a botifarra a la taula del costat. De cop i volta, un dels jugadors es fixa en mi i deixa anar un «cagondena, aquesta noa llegeix lo llibre de lo Joan de Cal Esquenadase» que em desconcentra del tot. Però aprofito per preguntar-li si el coneix.
—I tant que sí —em diu, i em fixo que té una barba molt llarga amb cabells blancs, i que duu una camisa de quadres que, en la meva imaginació, el converteix automàticament en llenyataire—. Aquí tothom el coneix. —I es gira cap als seus companys de joc, i els pregunta—: Ep! Oi que tots coneixeu lo Joan Esquenadase?
I tots esclafeixen en rialles.
—I sabrien dir-me on el puc trobar? —improviso. En realitat, tinc moltes ganes de poder-li fer unes quantes preguntes sobre «Els cims de la realitat».
—Per què?
—M'han dit que ningú no en sap res des de la seva expedició a l'Annapurna...
—A l'Annapurna? Massa pardals al cap té, aquest paio!
Li pregunto per què m'ho diu, i em respon que massa estudiar, massa viatjar, massa bestieses. Total, per acabar ajudant los seus pares amb l'hostal... I em segueix dient que, de treballar, no en té ni idea. I jo li dic que jo tampoc no en sé i, no sé com, acabo asseguda davant de la barra mentre bec un didalet de whisky de malta i li explico que els meus alumnes no saben integrar, i que en Villasevil ni tan sols sap que la integral de sinus és menys cosinus, i que es pensa que una arc tangent és el mateix que una cotangent.
El llenyataire té pinta de no saber de què li parlo, però em mira amb interès i ja m'ha omplert el gotet un parell de vegades.
—I totes les noies li van al darrere —continuo, i aprofito per beure'm un altre glop d'aquell whisky tan aspre quan, de cop, una rialleta estúpida se m'escapa dels llavis. Afegeixo—: Per què les dones sempre ens enamorem dels homes més malparits?
—Perquè us penseu que ens podeu canviar —em diu el llenyataire, que tragueja a un ritme encara més elevat que el meu, i em fixo que, fins i tot, té el tros de barba més propera a la boca tota molla de licor—. Però no podeu. Aquesta és la realitat!
—I tothom sap que en Gabriel em va deixar —continuo. I, de sobte, la meva rialla alegre es torna fosca i solitària, com el darrer eco en una sala de festes quan ja tothom s'ha acomiadat abans de tornar a casa.
—I com ho saben?
—Perquè vaig ser tan idiota de dir-li a una companya... —Deixo estar el got sobre la barra, conscient que n'he fet un gra massa, amb l'alcohol—. Una companya que jo creia amiga —continuo, i les ampolles que hi ha a les lleixes de darrere comencen a moure's com si formessin part del salva-pantalles d'un ordinador, d'aquells en què les figures cauen mentre es fan més grosses—. Una filla de puta —dic, i m'adono com els mots se'm queden fets un garbuix a la llengua.
—En Gabriel s'ho perd, em sents? —em diu el llenyataire, i la seva veu m'arriba de molt lluny, com si vingués d'un altre univers, a l'altra banda de la cortina d'objectes borrosos i ballarins.
No recordo res més. Només un mal de cap terrible i una set que em manté tot el matí de l'endemà amorrada a una ampolla d'aigua que vaig reomplint a l'aixeta del bany. Per sort, l'aigua dels Pirineus és molt més bona que la de Barcelona. Entre glop i glop, no puc evitar preguntar-me qui em devia acompanyar ahir a l'hotel, i dedueixo que el llenyataire, amb la seva barba blanca molla de whisky i els seus cabells despentinats... Però només el fet de pensar-hi fa que la calor m'envaeixi fins al moll de l'os i que el mal de cap s'accentuï. I me l'imagino traient-me la roba, i posant-me el pijama i... Remeno el cap, esgarrifada.
Em sento despullada, molt més que quan la Sònia em va donar aquell paquet obert l'altre dia.

Per la tarda decideixo anar-me'n a fer un volt. Contemplo els darrers vestigis de l'antiga muralla de Tremp i les torres que encara es conserven: la de la Sagristia, la de Soldevila i la de Can Mingo. Arribo a la Plaça de la Creu i entro dins de l'església de Santa Maria de Valldeflors. Tot és tan antic, tan etern, que em sento insignificant. Bruta. I això que la ressaca gairebé ja se me n'ha anat.
Sopo a fora per no haver de tornar a l'hotel. No tinc ganes de veure al recepcionista-tritó, avui. Però quan hi arribo, m'està esperant, i això que ja passen de les onze. Sospiro metre imagino què em dirà. Potser que acaba de plegar, dedueixo, i que s'ha assegut en un sofà del vestíbul perquè no té ganes de tornar a casa: que està molt cansat. Sorprenentment, però, el noi és sincer amb mi, i em diu que m'ha estat esperant perquè volia saber si ja em trobo millor.
—Per què m'hauria de trobar malament? —pregunto, i m'adono que ara sóc jo, la que s'intenta fer l'orni.
—Ningú hauria dit lo mateix, ahir a la nit.
—Ahir a la nit? —Per algun motiu absurd, encara penso que puc fer veure que no sé de què em parla.
—Sí, ahir... Lo Quim et va acompanyar!
—Qui és lo Quim?
Però quan acabo de pronunciar aquests mots, m'adono que conec la resposta: el llenyataire. El Quim em va portar a l'hotel, i el recepcionista dels clotets a les galtes em devia acompanyar a dalt, a la meva habitació. Em devia desvestir i posar el pijama de ratlles blaves. Noto com la calor amenaça amb desfer-me, com si, en lloc d'una persona, fos una figura de cera que algun graciós hagués deixat enmig de la Plaça de la Creu a les dotze del migdia. I no puc deixar de pensar que, si m'ha tret el pijama, també deu haver vist les meves calces de cors, i els meus sostenidors amb la vora del darrere mig descosida.
Però el noi només em somriu i em diu que espera que descansi. Estic a punt de dir alguna cosa, però tot d'una veig que s'aixeca. I se'n va. No m'ho puc creure.

L'endemà es dijous i, després d'esmorzar, torno a seure sobre la gespa amb «Els cims de la realitat» entre les mans. M'enganyo dient-me que vull acabar el llibre d'una vegada per totes, però en realitat tinc l'esperança de tornar a veure el recepcionista amb banyador. I, efectivament, el veig. Però no em diu ni hola. Passa pel meu costat i deixa la seva tovallola de ratlles blaves i blanques a la vora de la piscina.
Potser no m'ha vist, em dic. I decideixo concentrar-me en els darrers paràgrafs de la novel·la, que fan pampallugues sota la llum del sol. El final em sorprèn d'allò més. A en Pere, després d'un judici que dura dies, l'han ficat a la presó. La Marina perd la feina i rep una gran quantitat d'insults de gent que li fa la vida impossible. I en Manel ha de tornar a tocar el violí al metro, aquest cop al costat d'una senyora coixa que, a més, és propietària d'un gos que en una ocasió fins i tot es pixa a sobre del violinista! Però això no és tot, perquè després...
De sobte, alço una mica els ulls i veig que el recepcionista passa pel meu costat amb els cabells mullats i la tovallola sobre les espatlles. M'adono que no és possible que aquest cop tampoc no m'hagi vist, i que m'està evitant. Per tant m'alço d'un bot i corro al seu darrere.
—Hola, d'això... —li dic, i tot d'una sóc conscient que ni tan sols sé com es diu. Em sento ridícula, empaitant un noi en banyador que segur que m'ha vist les calces de cors, però del qual no en sé ni el nom—. Com et dius? —pregunto tímidament.
El noi es gira i em somriu. Joan, diu. I els clotets se li tornen a formar a totes dues galtes. Jo Hel..., començo a dir, i ell m'interromp i em diu «Helena, ja ho sé; ho he mirat a l'ordinador». Llavors deixo anar una rialleta estúpida, i no sé què més dir.
—Deu ser molt interessant, aquest coi de llibre —diu ell de cop i volta—. Te l'emportes a tot arreu...
—És el final, el que m'agrada —li dic—. És tan inesperat!
—Per què?
—Perquè en Pere aconsegueix fer-se amb la confiança de tots els presos i organitza un motí per escapar-se, la Marina triomfa com a actriu porno i funda una productora cinematogràfica, i en Pere inventa una manera revolucionària d'ensinistrar gossos a partir de la música.
—Caram... I a què ve, tot això?
—Ve a dir que la felicitat pot estar als llocs més insospitats.
—Fent coses que no hauries imaginat mai, vols dir?
—Sí, això mateix! Els personatges volien coses diferents, al principi: coses que no podien ser...
—Però acaben sent feliços igualment, oi?
—Més o menys.
—Odio els finals feliços.
—És un final insospitat —el corregeixo—. I fixa't... —Obro el llibre per una de les primeres pàgines, la de la dedicatòria, i afegeixo—: És una primera edició dedicada, ho veus? Diu «Els cims de la realitat són els límits de la te...»
—D'on l'has tret? —m'interromp, i m'arrenca el llibre de les mans d'una estrebada.
De sobte, està molt seriós, i passa les pàgines a tota velocitat ben a prop del seu nas, com si cregués que pot resoldre aquesta incògnita només amb l'olfacte.
—Què et fa pensar que no me'l va dedicar a mi?
—Perquè recordo que em vas preguntar si el coneixia, cosa que prova que no l'has pogut veure mai —em diu, i em mira de dalt a baix abans de preguntar-me altra vegada—: D'on l'as tret?
Li dic. I llavors tanca el llibre de cop i me'l torna. Aquesta tarda m'agradaria ensenyar-te una cosa, em diu. I jo li pregunto què, però ell no em vol respondre. I llavors li recordo que fa torn de tarda, que no podrà anar enlloc, i ell em respon que avui és el seu dia lliure, que només ha vingut a nedar.

Malgrat tot, no trigo gaire a saber què em vol ensenyar, perquè aquesta tarda és avui mateix. I el Joan em fa pujar a un quatre per quatre i ben aviat ens estem enfilant per camins escabrosos. Al meu voltant tot són pendents. Vigila!, no paro de dir-li. I ell somriu i em diu «oi que és maco?». Oi, oi, li dic jo, però vés amb compte, que allà hi ha un barranc de cinquanta metres d'alt.
Segur que m'equivoco amb l'alçada, però ell no em corregeix, i aviat arribem a un prat de gespa tan verda que sembla increïble, cobert d'un cel transparent, i esquitxat d'arbres frondosos que imagino capaços d'invadir qualsevol ciutat. L'aire és net i fresc, i els cims de les muntanyes treuen el cap en la distància, tots coberts de neu allà on no hi ha roca. Els cims de la realitat, sospiro.
—Per a mi sempre serà l'Òpera —em diu ell.
—L'Òpera?
—Sí, un lloc on passen coses increïbles. Un regal per als sentits... —Els seus ulls grisos escruten l'horitzó, com si fossin capaços d'endevinar què hi ha a l'altra banda de les muntanyes—. L'Olga ni tan sols se'l va llegir... —sospira.
Qui és l'Olga?, li pregunto. Però tot d'una veig ben clar que només pot ser ella: la persona a qui anava adreçada la dedicatòria del meu llibre. «Recorda que aquesta tarda et porto a l'Òpera».
—L'Òpera! —dic, i me'l miro incrèdula, perquè si l'Olga és la destinatària de la dedicatòria, en Joan ha de ser...— Pensava que havies dit que no t'agrada llegir! —l'acuso llavors.
—Perquè odio els finals feliços...
—De debò has pujat a l'Annapurna?
—No ho vaig aconseguir —em corregeix—. Vaig haver de quedar-me a l'estació base per culpa d'un mal de panxa.
—Però has fet el Lhotse i l'Everest? No m'ho puc creure!
—Per què no? —em diu, i ara em mira amb uns ulls ofesos—. Abans estava prim!
I jo ric, però no té gràcia. Perquè es veu que l'Olga el va deixar just després de la seva no coronació de l'Annapurna. I des de llavors que no surt de l'hotel dels pares, que es diu Hotel Messeguer, malgrat que tots els veïns de la zona el coneixen com a Cal Esquenadase. M'explica que fa uns dies, fins i tot, es va esbatussar amb un client, i que per això encara té una mica de blau sota l'ull. No he fet res de bo darrerament, em diu. I jo li dic que no n'hi ha per tant, que hi ha altres coses a la vida, a banda de l'amor i dels cims. Que la seva novel·la està molt bé, que ha de continuar escrivint, però sobretot fent-me somiar. A mi.
—I això m'ho dius tu, que no has superat encara que lo Gabriel et deixés? —em pregunta.
—Com saps que...?
—No hauries de beure tant —em diu—; quan ho fas xerres massa.
I no puc fer res més que donar-li la raó, i tot d'una ell em demana que miri quina hora és. Ho faig: són dos quarts de sis.
—Després de tot, la vaig encertar, oi? —diu somrient—. Dijous a les disset trenta et porto a l'Òpera, recordes?
—És clar que sí! —exclamo—. I jo era la destinatària, encara que en aquell moment no ho sabessis. —Sospiro, i de sobte m'adono que tinc moltes ganes de besar-li els llavis i de punxar-me la cara amb la seva barba mal rasurada.
Ara ho veig tot molt clar: per això tenia tantes ganes de llegir «Els cims de la realitat», per aquella ressenya que deia que aquí no hi trobaràs un final feliç, sinó un d'inesperat.
I és un final que m'agrada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: